Gàlim

Als afores d’aquell poble hi ha una benzinera. Me’n recordava perfectament perquè em serveix de punt de referència per a trencar a la dreta i buscar el camí costerut a la caseta enlairada que té compte del mar.

És d’aquelles menudes i ateses humanament. Vull dir que no és de les que has de fer tu tota la faena i pagar-li a una persona amb cara (comprensiblement) de necessitar pegar a fugir.

Cansat dels quilòmetres vaig baixar del cotxe i vaig entrar a la construcció. Mentre una xicona abocava amb la mànega el carburant, dins em va dir bon dia un home darrere del calaix.

-Què li ha passat?

Hi ha moltes voltes que no, però en eixa ocasió el cervell es va activar de braç i, en qüestió d’un segon no arriba, va descartar la possibilitat que es referira a alguna incidència de trànsit i va encertar per on anava la pregunta.

-Pòlio. Seqüeles de la pòlio. Aquella desastrosa passa…
-Fa molt, que està així?
-Tota la vida.

No vaig explicar-li que el drama aquell va ser els anys 50 i 60, i em vaig fer el valent quan digué que, amb tot, em veia desimbolt i decidit, i… Veges, què havia de dir l’home?

D’això fa pràcticament un mes. I ni me’n recordava. Anit em va vindre a la memòria no sé a quin sant –si és que hi ha d’haver un perquè. I amb la historieta m’ha vingut al cap el conseller de Cultura, un rebot que podríem considerar rebuscat, però que en realitat és simple. I trist.

L’home no ha amagat la seua adhesió al franquisme, el règim tètric que no va voler reaccionar davant l’onada de contagis de la pòlio i va consentir-ne durant anys la terrible expansió dolorosa. És moda la bandereta, la nostàlgia de la grisor, el Viva España legionari… No cal parlar d’ideologia per a cagar-los la cara: parlem de vida, i vergonya els hauria de fer. Però ja se sap que la ignorància fa fanàtics. Els vaccins contra la pòlio els van dur tard: els que combaten la ignorància els estan destruint.

És més que probable que no fóra el primer ascensor que veia amb aquest tret de personalitat, però sí que va ser la primera volta que m’adonava que el que em portava amunt i avall aquell dia era molt optimista. L’edifici només tenia quatre plantes: tot i això, la pantalleta mostrava orgullosa dos dígits, com si en poguera recórrer prou més -amunt o avall.

Com que havia arribat a l’hora de dinar, el bar d’enfront ja em feia el paper. No calia ni passar el carrer. La porta de l’hotel i la del bar enfrontaven, i amb quatre passos entraves en un local ampli, amb una decoració caducada i menú per a treballadors de la indústria local.

Darrere de la barra, amb una espenta a males penes perceptible, l’home atenia les poques comandes d’aquell moment; i entre les taules un cambrer distribuïa els plats amb gest displicent i cara de desgana vital. El menjar tenia bon engolir: llàstima d’aspror dels cambrers.

Com que l’oratge era agradable al carrer, vaig triar una de les taules de fora de l’establiment per a pegar un mosset a l’hora d’esmorzar. De la mar pròxima pujava un ventet que esmorteïa uns rajos de sol tímids, esmunyits com sense ganes d’uns núvols escassos però útils per a impedir la solana.

El local el vaig triar seguint les poques opcions que dóna el caos urbanístic imposat per una riera més o menys domesticada però completament ineludible. Vull dir que la sorpresa va ser completa quan, ja assegut, vaig mirar el conjunt de l’entrada a la cafeteria i en vaig llegir el nom. “Sóc a casa!”, d’alguna manera. Si aneu a Arenys de Mar i sou de l’Olleria, podeu passar per allà a fer-vos una foto. Gastronòmicament, podeu passar de llarg.