Blocs de VilaWeb

Fa dos mesos que, contra la nostra voluntat, el món va (tornar a) canviar; dos mesos intensos que han passat en un bufit: tres viatges Regne Unit – País Valencià, clarificadors; classes fluïdes de català i en procés d’adaptació a la ciutat anglesa; reencontres i descobriments, alegries i discussions; música i festa, i treball i xarrades; família i amics; visita a la Facultat de Filologia de la Universitat de València pel Diàleg22; el fals Mig Any Fester, el dinar de Germanor, un sopar dels Mateu, l’autèntic Mig Any Fester, el Sansan a Benicàssim; visites al cinema i passejades pel poble i la muntanya; viatge a Poznan (Polònia), amb Carme Gregori i Xavier Hernàndez per a difondre la figura i l’obra de Joan Fuster -ja hi faré una entrada dedicada en exclusiva a l’excursió, que, ben divertida, va tenir una mica de tot. Fa dos mesos vaig tornar a casa per a ser-hi, exactament, trenta-sis hores; la setmana següent, la durada de la nova visita va tenir-ne unes quaranta-dos; quinze dies després, vaig començar l’spring break. I van marcar un punt d’inflexió en aquesta voràgine del teatre que és la vida.

Ahir vaig arribar, de nou, a Leeds, amb el cap i el cor sempre en obres, però plens, tot i que amb alguna ombra que encara ocupa massa espai. I vaig poder descansar. Per a sorpresa -positiva?- meua, hui no ha estat un diumenge-diumenge, sinó només una mica diumenge; la tornada a la feina i les ocupacions d’ací i d’allà són ben sanadores. Ara bé, la casual descoberta d’una cançó -“Coastline”, de Hollow Coves- m’ha transportat immediatament a la Pasqua de l’any passat, a Benitatxell. Com pot canviar tot tant en només tres-cents seixanta-i-escaig dies? Com? Com el que sí, no, i el que no, sí? Que les persones evolucionem és clar, però en quins micromoments tot muda? O no ha canviat res i, simplement, l’aleshores era irreal i ha quedat en una invenció edulcorada de la ment? Recorde aquell com un període feliç; supose que això deu voler dir que no s’hi esdevingué res traumàtic. O no. No? Hi és, allà, balancejant-se i somrient, mirant les estrelles, posant amb la Mediterrània de fons, o sota unes coves, o escoltant el “Here come the sun”, dels Beatles, i parodiant-lo. I amb l’única obligació personal -el temps i la seua indulgència fa que ara ho endolcisca, sens dubte- de la tesi doctoral. Semblava que hi havia un demà esperançador, llavors. I… no ho sé, aquesta cançó m’ha fet mirar les anteriors vacances pasqüeres. Un punt de nostàlgia ho envaeix, sí, per descomptat, i la veu dels Hollow Cove no ajuda en aquest sentit, però, en fi, que volia deixar-ho per escrit, sense necessitats de retòriques ni d’ornaments, simplement perquè això, al capdavall, també és, i serà, història. I ara, encarem la recta final del curs, i del que no és el curs…

D’acord, no ens entenem ni ens sabem estimar. Si aprofites la por, aquesta acabarà tornant-se cerimònia. Ho escriu Enric Casasses i ho canten Miquel Gil i Jonatan Penalba. És diumenge -amb tota la cursiva que calga, perquè no sol portar res de bo aparellat-: dia d’introspecció, de replantejaments existencials, de reconsideracions vitals. Comences a localitzar les escletxes (comences?; aquest present és real o és un mer artifici retòric que t’escrius tu mateix?) per on se’n va l’energia, per on el cansament i esgotament físic i, sobretot, mental s’infiltren i ho conquereixen tot. Tens la sensació d’haver-te instal·lat en el caos, de moure’t pel caos, mentre saltes alguns obstacles, mentre fuges del sorramoll, mentre un carranc et pinça el dit xicotet del peu -ai, el dit xicotet del peu!, ai. Està tot tan corromput des de fa temps que se t’han corromput fins i tot els escrúpols, i no passa res. Perquè mentre estàs ocupat, estàs extasiat, estàs falsament dalt de tot, no passa res. Veus les parelles com entrecreuen els dits de les mans, l’esquerra d’ella, la dreta d’ell, la dreta d’ella, l’esquerra d’ell, la dreta d’ell, l’esquerra d’ell, l’esquerra d’ella, la dreta d’ella, un diumenge qualsevol d’abril, a les portes d’una Pasqua que s’anticipa -com els últims mesos, i ja n’hi anem sumant uns quants- estranya; poses data de caducitat a aquelles encaixades. Tot en té; com si el demiürg haguera estat inspirat per aquell home que sempre vestia de negre, amb coll alt, amb ulleres i barba, a l’hora d’establir l’obsolescència programada. Veus, a les cinc de la vesprada, cotxes amb la gent que torna de les casetes de dinar, hui que feia núvol però feia bona temperatura. O veus formigues humanes que, abillades amb roba d’esport, circulen pels camins, en línia recta, a poc a poc, a poc a poc. I t’agradaria un punt d’ancoratge, uns fils entreteixits als quals agafar-te en situacions de desesperança, en situacions de diumenge. La vida, anar tirant. L’amor és pa amb formatge. I si ens entenguérem, ens sabríem estimar? Perquè a les pel·lícules -també les protagonitzades per amics, coneguts, familiars- tot sembla més fàcil; ara, quan el film s’inicia i el protagonista eres tu, eres el pitjor guionista del món. Pa amb formatge, en got de vi blanc. Veritat que sembla senzill? Mos de formatge; assaboriment del formatge; glop de vi blanc, i cap avall. La vida és un naufragi, en got de vi blanc. Que senzill, que simple, que alegre. Però menjar-s’ho sol, mentre es consumeix la llum solar dominical, i tu et visualitzes flotant en una illa de formatge dins el got, sense saber com arribar-hi a la vora, perquè no hi ha vora, ni punt per sostenir-se, ni. L’amor és Déu en barca. Què és l’amor? S’han escrit tractats, manuals, llibres d’autoajuda, novel·les, còmics, poesies, acudits. És Déu en barca? És això, l’amor? O l’amor és l’última novel·la d’Empar Moliner? És això, et repeteixes, resignar-se, dius? Déu en barca estaria tranquil, no? És això l’amor? La vida, anar paint. Què hem de pair? Què? Què, quan notes que fa setmanes que alguna cosa s’ha trencat en un lloc inconcret però familiar, que s’ha arribat a un punt de no retorn, que uns cristalls gens sorollosos han esclatat. L’amor és caure al toll… i trobar-hi l’amor. Caure, caure, caure, perquè mentre caus tot va bé, com deien en aquella pel·lícula francesa en blanc i negre. Mentre caus tot va bé, mentre caus tot va bé, mentre caus tot va bé, mentre caus tot va, mentre caus tot, mentre caus, mentre. Diumenge…