Gàlim

Temps era temps, el temps duia un altre rellotge. Els números antics anunciaven els quarts, i les hores es tocaven molt a la llarga. El dia tenia color d’ingenuïtat; la nit revoltejava somnis humils, i les agulles començaven, com amb desgana, a marcar el nou dia.

Les campanes encara parlaven mentre el mestre s’esforçava a explicar un passat que ens havíem de creure. Que ens va fer creure. Un passat que encara hi ha qui se’l creu.

El rellotge no parava (mal senyal serà quan ho faça), i a l’hora del berenar la ràdio desprenia melodies indulgents i versos plans i llisos, pràcticament tan innocents com nosaltres.

Ens havíem cregut la història dels 300 millones, mastegàvem una llengua que feia olor d’escola i de creu, i mentrestant pensàvem, inevitablement en la nostra, que aquell home anava despitralat i que no sabríem com li ho diríem al mestre. Despitralado?