Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

La memòria feta rodera

0
Com m’agradaria que recordares
Els dies feliços quan érem amics
En aquell temps la vida era més bella
I el sol brillava més que no ara.
De fulles mortes en recollim a gavelles
Ja veus que no ho he oblidat
De fulles mortes en recollim a gavelles
De records i de laments també
…/…

Una prova més?

0

Cantava Brassens que una prova de la inexistència de Déu és, precisament, l’existència dels qui ell anomenava ‘els imbècils orgullosos d’haver nascut on siga’. Jo ara n’afegiria una altra (sense ànim de comparar-me amb el savi de Seta): la proliferació de gent sense la més mínima capacitat de ser graciosa i que, tot i això, hi insisteix mentre penses que per a guanyar-te el cel tampoc és menester haver de patir tant.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Veus de lluna i desllunat

0

El desllunat era de color impossible, amb finestres atacades de depressió i corcó. Els hostes hi estenien, desganats, una roba on es llegien els descosits de l’esperança i els cositons fets a banderes. Jo era ben menut, i entre rehabilitacions i bates de metges hi havia aquella casa desllavassada, d’habitacions incapaces d’acollir, de desllunat definitivament decaigut.

I qui diu desllunat diu celobert. Que en glòria estigues, Ramon Muntaner.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Territoris amb llengua, més aïnes imposada

0

Un altre dels temes que recorren (no sé si prou, però segur que no sempre ben tractat) els mitjans i les xarxes, és això de la quota de les ‘llengües cooficials’ a les plataformes de séries i cinema i tota eixa mandanga.

Parlar de llengua cooficial, sense més, ja és acceptar que la teua depenga dels que tenen la paella pel mànec en la definició, legislació i aplicació més o menys condescendent de la cooficialitat. I si comences a negociar sobre ‘quotes’, ja dónes per fet que la teua no passa de ser una llengua de fer companyia, consentida com a molt. De reserva indígena.

I després hi ha un altre concepte encara més perillós i que sembla que ens engolim com si res: territoris amb llengua pròpia. Què vol dir això? En realitat és un eufemisme per a referir-se a territoris amb llengua imposada. A Castella, posem per cas, el castellà és la llengua pròpia, però no en sentireu a parlar mai amb aquesta expressió. Les ‘llengües pròpies’, en aquest estat, són aquelles que sobreviuen en territoris on se n’ha imposat una altra.

N’hem de ser conscients, d’això. El llenguatge no és innocent i nosaltres, sovint, en som massa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari