Erich Fromm, Junqueras i Puigdemont
Publicat a Llibertat.cat el 30/6/2020
La relectura d’un dels llibres menys coneguts del psicòleg i pensador Erich Fromm Tenir o ésser (1976) em va obrir els ulls sobre els dos models de lideratge actual al procés independentista català.
Als apartats “Els dos tipus d’existència” i “Religió, caràcter i la societat nova”, Fromm desplega la idea de dos models o arquetips en l’actuació humana, que basa en la figura dels herois pagans i dels màrtirs cristians.
Més enllà de les conviccions religioses que professin Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, i que és coneguda la inclinació i la filiació catòlica del dirigent d’ERC, els actes i la trajectòria pública dels dos polítics descriuen clarament cadascun d’aquests dos models: el més audaç, que arrisca bou i esquelles i s’enfronta a un enemic rabiós però aconsegueix escapolir-se’n i espera a l’exili (i s’enfronta als antagonistes interns!); i el més circumspecte i messiànic, que ha pagat el càstig dels poderosos, ha esdevingut màrtir d’aquesta injustícia però encara ofereix l’altra galta amb esperances fraternals.
Fromm afirma que entre aquest dos models el poble s’identifica amb l’heroi, tot i que els humans som porucs al desconegut per naturalesa (“No avançar, restar allà on ens trobem, és molt temptador, perquè sabem allò que tenim… Cada nou pas inclou el perill de fracassar, i aquesta és una de les raons per les quals es tem la llibertat”).
Aquest paràgraf descriu molt bé aquesta identificació amb l’heroi:
I en canvi, tot i que tenir coses ofereix seguretat, la gent admira aquells que tenen una visió del nou, els que obren nous camins, aquells que s’atreveixen a avançar. A la mitologia, aquesta mena d’existència està representada simbòlicament per l’heroi. Els herois són aquells que s’atreveixen a deixar allò que posseeixen (la seva terra, la família, propietats) i avancen no sense temences, però sense sucumbir a aquests temors. A la tradició budista, el Buda és l’heroi que abandona totes les seves possessions, tota la certesa recollida a la teologia hindú (el seu rang, la família) i avança en la recerca d’una vida sense cadenes. (…)
Els grecs comptaven amb herois seculars, el destí dels quals era la victòria, la satisfacció del seu orgull, la conquesta. En canvi, així com els herois espirituals, Hèrcules i Odiesseu van avançar sense témer els riscos i els perills que els esperaven. Els herois dels contes de fades satisfan el mateix criteri: se n’allunyen, avancen, i resisteixen la incertesa
Així i tot, més endavant adverteix que “Admirem aquests herois perquè creiem fermament que ens agradaria seguir el seu camí, si poguéssim; però en sentir por, creiem que no podem ser com ells i que tan sols els herois el poden fer.” I recorda que:
L’heroi cristià va ser el màrtir, perquè en la tradició jueva el fet més gran era oferir a Déu o als nostres consemblants la pròpia vida. El màrtir és exactament l’oposat a l’heroi pagà, personificat en els herois germans i grecs. (…)
Fromm resol resol en un altre moment que en la societat occidental contemporània:
“…es necessita la ideologia religiosa per impedir que la gent trenqui la disciplina i amenaci la coherència social; però hi ha una altra raó més important: els qui creuen fermament en Crist com el més gran amant, el Déu que es sacrificà, poden convertir aquesta creença, d’una forma alienada, en l’experiència que Jesucrist ama per ells. Així Jesucrist es converteix en un ídol; creure-hi es converteix en un substitut del propi fet d’estimar.”
El màrtir o l’heroi. Però de les reflexions de Fromm no ens podem quedar sols amb els tòpics. Segurament és el pensador que més ha meditat sobre el concepte de llibertat. I els dubtes sobre aquests models més aviat convindria plantejar-los des de la reflexió que “Cada nou pas inclou el perill de fracassar, i aquesta és una de les raons per les quals es tem la llibertat.”
El cert és que, malgrat la ideologia conservadora del seny i l’ordre, hem estat històricament un poble que ha lluita reiteradament per les seves llibertats. Que hem estimat aquestes llibertats. Hem comptat amb herois antològics o anònims en un vell combat de segles fins als nostres dies. Herois que van emprendre nous camins i es van atrevir a deixar allò que posseïen.
La Catalunya màrtir o la Catalunya heroica? Estimar la llibertat o substituir-la per un ídol inabastable? Sentirem por o avançarem?
