Tot és increïble - Religió, política, pau i altres qüestions que es basen en la confiança

UE: transparència en els pollastres, opacitat en les eleccions

Publicat el 31 de desembre de 2018

Publicat el 6 de juliol de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/261-2013-01-23-07-33-17

Ara que ja ha passat un mes des de les eleccions, i abans que no ens oblidem d’Europa per cinc anys més, val la pena fer una reflexió sobre la participació electoral i el paper dels partits polítics.

Tement una elevada abstenció, els responsables polítics i els caps de publicitat han hagut d’empescar-se imaginatives campanyes per tal d’animar els electors a votar. Esgotats els arguments, s’han decidit per sensibilitzar el ciutadà amb elements ben espectaculars. Davant del Palau episcopal de Barcelona, per exemple, hi van instal·lar un parell de pollastres gegants per mostrar la utilitat de les normes europees que obliguen a informar abastament al consumidor sobre els productes del mercat. Certament, un avenç que cal agrair a les institucions europees i, concretament, a alguns esforçats diputats i tècnics, que deuen haver suat per aconseguir aital repte.

Un cop passades les eleccions, tot sabent que la participació ha estat baixíssima arreu, no podem valorar amb precisió els efectes de la campanya. Certament, no ha provocat una mobilització massiva, però no podem descartar que gràcies als pollastres gegants ens haguem estalviat una abstenció encara més abassegadora.
En tot cas, no podem carregar les culpes als publicistes, perquè aquests han fet bé la seva feina. Ells havien d’aconseguir transmetre un missatge clar, i jo, amb experiència contrastada en el tema, l’he captat de seguida: per al Parlament europeu, és més important comprar pollastres que votar. Al consumidor de pollastres, lògicament, se’l protegeix per assegurar-se que disposa d’informació fidedigna sobre el producte que compra, i que a més gaudeix de totes les garanties. Això, no es pot dir en cap cas dels electors. Vegem-ho.

Fa anys que es reclama des dels moviments socials un major aprofundiment democràtic de les institucions europees. El manifest de Justícia i Pau en motiu de les recents eleccions al Parlament Europeu no és més que un exemple entre molts d’altres. Un dels punts que hi podem llegir demana “permetre la presentació de llistes obertes d’àmbit europeu”.

Si us heu pres la molèstia d’anar a votar, haureu trobat que cada papereta presentava un nombre diferent de candidats. ¿És que no tenien prou persones disposades a anar a Brussel·les? I ca! Els partits podien ometre a les paperetes els noms dels candidats que presentaven, i així molts andalusistes han votat sense saber-ho un sobiranista català, o molts socialistes catalans han assegurat l’acta de diputada a la Maleni abans que a cap diputat català.

Conclusió: les llistes no només són tancades, sinó que a més són incompletes. Després volen vendre transparència. Però ara ja sabem què volen dir amb aquest concepte: transparència per als pollastres!

Publicat dins de 2009, Justícia i Pau | Deixa un comentari

Aquest estiu, cantem els drets dels infants!

Publicat el 31 de desembre de 2018

Publicat el 31 de juliol de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/258-aquest-estiu-cantem-els-drets-dels-infants

Els moviments socials tenim una cartera de serveis més aviat avorrida: conferències, lectures i a tot estirar alguns audiovisuals. A més, són activitats dirigides habitualment cap a un públic adult i, a sobre, solen atreure persones ja sensibilitzades. Per aquest motiu, és bo recordar a l’estiu una iniciativa que trenca amb tots aquests tòpics.

Una colla d’animadors infantils agrupats en l’AMAPEI han editat “Si per un dia”, doble CD que conté 22 cançons sobre els drets dels infants. Així doncs, aquests professionals ajuden a difondre la Declaració dels Drets dels Infants a tot el públic que s’acosta als seus concerts, amb ganes de ballaruca i passar-s’ho bé.

Cal agrair a aquests músics que difonguin un missatge que habitualment vehiculen les ONG. Amb el seu projecte fan arribar a moltes famílies uns continguts que d’altra manera no coneixerien. Però el seu servei també resulta valuós per a les entitats socials, en recordar-nos que la transformació social no arribarà només amb documents seriosos i testimonis dolorosos. Aquests músics ens ensenyen a explicar la dignitat humana a totes les edats.

Si aneu a un concert amb els vostres fills i el músic us ofereix el disc, compreu-l’hi i escolteu-lo. Així allargareu la bona estona que haureu passat en la festa, i us permetrà de parlar de qüestions que no solen ser tema de conversa amb els nens: l’explotació laboral, la llibertat d’expressió, l’assistència sanitària, l’educació, l’amor dels pares, etc. Com a premi, a més de la música, sentireu les opinions dels vostres fills sobre com ha de canviar el món.

Malgrat que es tracta d’una obra col·lectiva que compta amb la participació altruista dels principals animadors infantils, em permeto de destacar una idea que ens explica un dels grups participants. Quan els Ai, Carai! van decidir participar en aquest disc dedicat als drets dels infants, hi havia una cosa que tenien molt clara: la cançó havia d’estar cantada per nens/es. Són ells i elles els que tenen el dret a fer sentir la seva veu per reivindicar tot allò que és just.

Doncs jo m’he quedat amb aquesta lliçó: cal treballar per un món més just amb els qui més ho pateixen. Cadascú ho podrà aplicar al seu àmbit d’acció. Us convido a compartir amb els vostres fills què heu après després d’escoltar-lo. Veureu com fomentar la pau així no és gens avorrit!

Publicat dins de 2009, Justícia i Pau | Deixa un comentari

Pobres mediadors

Publicat el 31 de desembre de 2018

Publicat el 23 de febrer de 2010: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/233-pobres-mediadors

Els mediadors tenen mala peça al teler. Ja és mala sort per al gremi que el primer professional de la mediació que es fa famós a casa nostra sigui per protagonitzar un conflicte!

En tot l’afer de la mediadora de Cunit, hi ha un seguit d’interrogants que han quedat engolits dintre de la voràgine del políticament correcte. En nom de la llibertat, hem passat per alt un munt de detalls. Com que el cas no donava prou de si, periodistes i opinadors han decidit posar-hi més salsa que la que els litigants oferien, que ja era prou condimentada.

Em sorgeixen alguns dubtes a partir dels fets incontestables. Deixo per al jutge els fets que tenen versions contradictòries, perquè dirimeixi la responsabilitat de cadascú, mentre jo presumeixo la innocència de tots els mútuament acusats.

1) Un col·lectiu i la seva interlocutora de l’ajuntament no s’entenen i no es tenen confiança. Això provoca una escalada de tensió que acaba amb denúncies creuades per calúmnies, amenaces i coaccions. Per què la premsa esmenta només els motius de la mediadora? No s’han denunciat mútuament? Per definició un musulmà és sospitós? Per definició una dona és víctima? No estem fent un mal servei tant a la causa de la llibertat religiosa com a la feminista?

2) El col·lectiu considera que la treballadora no compleix bé la seva funció. El més pràctic hagués estat que demanessin per veure un regidor o l’alcaldessa. Però com que el pont estava tallat, no tenen cap pensada millor que recollir signatures, demostració fefaent que necessiten suport per part de l’Administració. Ara bé, a veure qui endevina com deuen haver arribat els musulmans a la conclusió que recollint firmes s’acaba obtenint el que un vol?

3) Posteriorment a la recollida de signatures, la noia decideix vestir sense mocador. Convindrem, doncs, que la recollida de signatures no és conseqüència dels fets posteriors. Per què els periodistes insisteixen a defensar la mediadora que volia anar amb el cap destapat? És que potser això encaixa millor amb els seus prejudicis?

4) La mediadora explica que només acusa el president de la comunitat d’haver recollit signatures. Això dol, però no és constitutiu de delicte. Admet que ni l’ha insultat, ni l’ha increpat ni li ha faltat al respecte en res. Per què el fiscal demana quatre anys de presó?

5) La feina d’un mediador és facilitar la interlocució entre dues parts. Si es baralla amb una de les parts, pot continuar exercint correctament la tasca que té encomanada? Un canvi de destí dintre de l’ajuntament és humiliant? La decisió de mantenir-la en el mateix lloc o desplaçar-la s’ha de prendre en funció dels interessos personals o dels institucionals?

6) En lloc de resoldre els problemes que la comunitat islàmica planteja a l’ajuntament, se’n crea un de nou. En contra de la voluntat de la mediadora, és clar: ningú no vol problemes. Ella ho veu com una qüestió personal. El consistori es fixa en la part institucional. Ella té tot el dret a presentar una denúncia. L’ajuntament té tot el dret a plantejar-se les conseqüències socials d’aquest rebombori. No hagués estat millor una solució interna? Amb la denúncia pública, qui hi ha sortit guanyant? La comunitat no. L’ajuntament no. Potser la mediadora? Qui més se n’ha beneficiat?

7) La mediadora té, com qualsevol ciutadà, tot el dret a denunciar allò que considera que la perjudica. Ara bé, es tracta d’una resolució molt expeditiva per part d’algú que té la formació de mediador. Per què se suposa que en entrar a la plantilla de l’ajuntament, va justificar les seves capacitats, oi? Quins mèrits s’exigeixen als candidats a mediador, a més que saber la llengua de veïns estrangers?

8) Un mediador és una persona que està entre dues parts. Els musulmans potser imaginaven que pel fet de ser magribina estava de la seva part. I l’ajuntament? L’ajuntament espera que els mediadors siguin neutrals? Dit altrament, l’ajuntament contracta persones que no cal que defensin els interessos de la pròpia institució?

Com que de tot se’n pot treure una lliçó, podem estar satisfets de saber dues coses noves: la primera és que un imam no és un imam, sinó que fa d’imam. I la segona és que, en un ajuntament, un mediador no és un mediador, sinó que fa de traductor. Els mediadors tenen mala peça al teler.

Publicat dins de 2010, Justícia i Pau, Religions | Deixa un comentari

Consum responsable: primera persona del plural

Publicat el 31 de desembre de 2018

Publicat el 27 de desembre de 2010 en català i en castellà

Quan jo compro pomes, el més lògic és que triï les més boniques, i deixi que el botiguer es quedi les malmeses. El més habitual és que cadascú busqui el seu benefici, i no és el meu problema què passa amb les pomes que jo no compro. En canvi, quan a casa obro la nevera, agafo la poma malmesa, perquè és la que es podriria abans. Tots els de casa sortim guanyant si no deixem perdre cap poma.

La diferència entre el primer cas i el segon és que en el primer el botiguer i jo tenim interessos contraposats, mentre que en el segon els diversos membres de la família som còmplices: si cooperem hi guanyem tots, si cadascú busca l’interès particular haurem de llençar algunes pomes que hem comprat. Dit encara d’una altra manera: en el primer cas, contraposo nosaltres i ells, mentre que en el segon només hi ha nosaltres. La meva decisió és diametralment oposada en funció de si els altres són competidors o cooperadors.

Els sociòlegs distingim la identitat i el rol. En el cas que ens ocupa, nosaltres som els mateixos, però en funció del rol que desenvolupem prenem unes decisions o unes altres. Si som un comprador davant del venedor, un treballador davant de l’empresari, un client davant del cambrer, etc. sempre voldrem el màxim al mínim cost. Nosaltres pensem en el nostre benefici, i això serà a costa de l’altre. No ens preocupa què farà l’altre per tal que nosaltres aconseguim el màxim. De fet, comptem que ell forçarà algú altre per obtenir el millor rendiment, i que per tant, el qui perdrà més serà un tercer. O un quart… o…

Quan som competidors, segurament provoquem que els recol·lectors no tinguin reconeguts els drets laborals, permetem que el pagès vengui per sota del preu de cost, tolerem que l’intermediari obligui a clàusules d’exclusivitat al venedor, acceptem que aquest faci jornades maratonianes o que contracti personal amb sous irrisoris. Així és el mercat: per a guanyar tu, cal que algú hi perdi.

Doncs bé, això que sembla tan lògic no té perquè ser així. Podem adquirir els productes en una cooperativa de consum, on sí que ens importa què passa amb la fruita que no comprem. No hi ha un botiguer contrincant, sinó que som els socis cooperativistes els qui hi guanyem junts. O els que hi perdem si hem de llençar gaires mercaderies.

El consum responsable no és només anar a comprar llegint atentament les etiquetes, sinó fixar-se en les relacions personals que estableixo a través de les coses i l’entorn. I és evident que això s’ha de fer abans d’entrar a la botiga. Hi ha molts àmbits de la nostra quotidianitat en els quals podem triar si consumim a través del mercat o adquirim solidàriament allò que necessitem. Només per posar alguns exemples comuns, podem citar l’alimentació (agricultura de temporada i de proximitat, cooperatives de consum, iniciatives de carmanyola col·lectiva entre amics o companys de feina), el lleure (festes d’aniversari infantils compartides i casolanes, alternatives al lleure de pagament, ús de les biblioteques i altres espais públics, ser creadors i no mers espectadors, etc.), la reutilització (molt habitual entre les famílies amb fills petits: joguines, roba, bressols, etc.), les finances (banca ètica i cooperativa), el programari lliure, etc.

La màxima responsabilitat amb la humanitat seria estendre a tots els àmbits aquest “nosaltres”, fins a no relacionar-nos amb ningú que esdevingui un “ells”. Però si això sembla una fita inassolible, potser en tenim prou de preguntar-nos cada vegada que obrim la cartera: estic empipat d’haver de pagar tant a aquest escanyapobres o estic satisfet de poder contribuir amb ell al nostre projecte?

Després de preguntar-t’ho, el mires de fit a fit, li somrius i li desitges un feliç any nou. És a dir, un any sense empipaments i ple de satisfaccions.

Publicat dins de 2010, General, Justícia i Pau | Deixa un comentari

El govern no retalla tant

Publicat el 31 de desembre de 2018

Publicat el 23 de febrer de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/184-el-govern-no-retalla-tant

Ara que tothom ha pres consciència que d’on no n’hi ha no en raja, i que no tenim més remei que retallar fins i tot allò que havíem acordat considerar necessari i imprescindible, val la pena fer una reflexió sobre les retallades en l’administració pública.

Deixem ara de banda que el mateix conseller Mas-Colell considera desorbitada la contribució fiscal de Catalunya. Deixem també de banda les retallades a les prestacions socials (pensions de vellesa, subsidis d’atur, prestacions de maternitat, etc.). I ara fixem-nos en les retallades de les despeses de l’administració, per veure com es fan anar les tisores.

Pla de pensions

Els treballadors de la Generalitat percebem diverses formes de remuneració. A més del salari, també rebem vals restaurant, podem beneficiar-nos d’un fons d’acció social que compensa diverses eventualitats (naixements, estudis, parents dependents, defuncions, etc.), i des del 2004 rebem una aportació anual a un fons privat de pensions. Aquesta aportació és força minsa, però les condicions econòmiques són extraordinàries, perquè en som titulars més de 100.000 partícips. La pensió de jubilació de la majoria de treballadors serà una mica inferior al seu sou actual. En canvi, si els alts càrrecs només comptessin amb la pensió de la Seguretat Social tindrien una fortíssima reducció d’ingressos quan es jubilessin. Per tant, aquests sí que tenen molt d’interès a completar aquest pla de pensions de la Caixa, amb condicions tan favorables. Qui ha pres la decisió de retallar els sous i mantenir un pla de pensions privat per a tota la plantilla? I per què? Potser per no fer enfadar els senyors de la principal entitat bancària del nostre país?

Programari

Bona part de la plantilla de la Generalitat treballem amb ordinador. L’ordinador es pot fer funcionar amb dues menes de programari: el lliure i el de propietat. El programari lliure és gratuït, adaptable a les necessitats (i a la llengua) dels usuaris, i fomenta la innovació entre els usuaris. En canvi, el programari de propietat vincula l’usuari amb una empresa, aquesta pretén el monopoli a través de la incompatibilitat amb els productes dels competidors, la innovació queda restringida als investigadors que formen part de l’empresa informàtica, etc. Aleshores, el funcionari es pregunta: quin interès té l’administració en pagar tantes llicències per a utilitzar els programes d’una gran empresa nord-americana, que tradueix els productes al català tard i parcialment, i que ha produït alguns sistemes operatius famosos per deixar penjat l’aparell? Si l’alternativa és gratuïta, i fomenta que els catalans siguem més oberts a la innovació, per què continuem sotmesos al programari de codi tancat? Per no molestar els senyors d’una gran multinacional nord-americana?

És pensant en tot això que un s’adona que es redueixen dràsticament els pressupostos públics sense renunciar als encàrrecs milionaris a grans empreses. I és clar, així ni un se sacrifica a gust ni el govern resol el dèficit… Si tot això va ser possible amb governs d’esquerres, a qui li queda esperança? Doncs a mi: com que el Govern afirma que la crisi és tan i tan forta, jo crec que es veuran obligats a retallar fins i tot això. No us sembla?

Ah, i no ens n’oblidem:

Beneficis de la Caixa en l’exercici 2010: 1.507 milions d’euros.
Beneficis de Microsoft entre octubre i desembre de 2010: 6.630 milions de dòlars.

Publicat dins de 2011, General, Justícia i Pau | Deixa un comentari

La pròxima crisi no acabarà igual

Publicat el 31 de desembre de 2018

Publicat el 2 de maig de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/175-2013-01-23-06-31-05

La crisi econòmica es pot encarar de moltes maneres. És un fenomen que té massa causes i massa efectes com per pretendre que tingui una única solució. En realitat, no és segur que tingui cap de solució: segons quina fi perseguim, potser ja no ho tornarem a assolir mai més.

De fet, la paradoxa que més em fa ballar el cap és que per tal de sortir de la crisi es necessiti el concurs dels qui l’han provocada. És a dir, els actors financers que més han arriscat l’estabilitat del sistema són ara els qui ens n’han de treure. Bonica lliçó… si ens en poguéssim fiar. Ja ho va dir el lehendakari Ibarretxe en una situació que ara no ve al cas: quan algú t’enganya, la primera vegada és culpa seva; el segon cop, la culpa és teva.

Potser valdria la pena distingir entre els responsables i els culpables de la crisi. És a dir, discernir fins a on arriba l’anàlisi del fenomen econòmic i on comença el judici moral. Ambdues visions estan entrellaçades, però s’han de poder separar, per així fer pagar a cadascú allò que li correspon.

Així, per exemple, el més just potser seria que pagués la crisi qui n’és més responsable. La bombolla immobiliària va ser possible gràcies a qui venia car, a qui prestava molt i a qui comprava confiat. Ara bé, ¿es pot culpar per igual al banquer que es volia fer d’or oferint hipoteques pel 110% del cost de l’habitatge, que aquell comprador sense feina fixa, que preferia pagar una hipoteca que un lloguer al mateix preu? ¿Fins aquest punt podem equiparar el dret a l’habitatge digne amb la llibertat d’empresa? L’alternativa del banquer era renunciar al diner fàcil. Però l’alternativa de la família que compra un pis mal acondicionat perquè no troba ningú que n’hi llogui un, quina és?

Potser fer pagar al culpable és perjudicial per a la recuperació econòmica. Però deixar-lo impune (o continuar permetent que tingui grans beneficis mentre acomiada milers de treballadors i l’economia productiva s’enfonsa) assegura un gran incentiu per repetir la jugada: un joc on en el millor dels casos tu guanyes molt i en el pitjor són els altres qui perden, és el somni de tot trepa. I de tot lladre.

Per això, m’escandalitza la impunitat amb què continuen actuant els banquers, ministres d’economia, corredors de borsa, les agències d’avaluació de crèdit, consells d’administració, escoles de negocis, etc. Cap d’aquests no pagarà els plats trencats? I ni tan sols el seu honor en quedarà afectat? L’honor, el prestigi, el bon nom, res d’això no queda alterat?

La crisi no pot acabar-se sense que els milers de còmplices que han pres decisions que els han beneficiat a costa d’arruïnar famílies, empreses i països sencers, ho paguin amb el seu patrimoni, quedant inhabilitats o a la presó. Si la crisi s’acaba sense capgirar els fonaments del sistema financer, no trigarem a viure’n una altra. Però llavors no parlarem altra vegada de crisi, com en el passat: aleshores, en direm revolució.

Publicat dins de 2011, Justícia i Pau | Deixa un comentari

Per no fer caure els joves en el relativisme

Publicat el 31 de desembre de 2018

Article publicat el 8 de juny de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/170-per-no-fer-caure-els-joves-en-el-relativisme

L’Església té dificultats per moure’s en una societat que ha deixat de dominar. Aquest dissabte mateix, un bisbe explicava davant d’un nodrit grup de catòlics que sovint se li etziba que l’Església parli tant de sexe, i tan poc de qüestions socials. I ell responia que en les seves cartes pastorals parlava sovint de qüestions socials, i en comptades ocasions es referia al sexe. Així doncs, cal reconèixer que un problema és que els mateixos catòlics ens informem més pels mitjans generals que pels eclesials. Haurem d’analitzar-ne el motiu.

Ara bé, hi ha problemes que no són de comunicació, sinó de concepte. Podríem dir que l’Església crea confusió. De la veritat que Déu estima tothom i accepta cadascú com és, no es pot passar a adular qualsevol accions de tothom. Tots estarem d’acord que defensar la dignitat de lladres i prostitutes no equival a defensar els robatoris ni el sexe de pagament. Doncs igualment caldria fer amb bisbes i policies, exemples que vénen a tomb a causa de dues notícies recents.

La primera notícia sorprenent és el fragment de l’homilia de la missa en celebració del Dia de les Esquadres, que ha transcendit a la premsa: “El Senyor és en les vostres actuacions”. La frase, si el periodista va entendre-la bé i fonts oficials no l’han desmentit, té dos inconvenients: el que diu i el que s’entén. Dir que les accions d’un determinat col·lectiu són bones (igualment si diem que són dolentes) és agosarat, i jo només m’atreviria en grups molt reduïts i que ratllessin la santedat. Però dir això a un cos policial una setmana després d’una polèmica càrrega contra joves manifestants pacífics, que aixecaven les mans com a signe de no agressió és, com a mínim, inoportú. Sobretot si no van acompanyades d’alguna mostra de suport als joves que es mobilitzen pacíficament per a una societat més justa i més democràtica.

L’altra notícia que fereix la meva sensibilitat és que l’organització de la Jornada Mundial de Joventut que se celebrarà a Madrid el proper estiu contracti (és a dir, pagui) la desfilada en un Via Crucis d’una companyia de la Legión de Honor (150 soldats) per traslladar el Cristo de la buena muerte. No aconsegueixo capir quina és la pretensió dels organitzadors. Fer créixer les vocacions militars entre els joves catòlics? Posar la vida castrense com a model de vida cristiana? Mostrar la convivència entre la institució religiosa i les forces armades més arnades? No sé quin d’aquests objectius és pitjor!

No es poden tenir dos amos. I tota l’Església hauria de ser especialment pulcra en distingir els signes de vida i la cultura de la mort. Més que res, per no fer caure els joves en el relativisme.

Publicat dins de 2011, Justícia i Pau, Religions | Deixa un comentari

Pagar justos per evasors

Publicat el 31 de desembre de 2018

Publicat el 19 de desembre de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/142-pagar-justos-per-evasors

La fiscalitat és la principal eina de l’estat del benestar, en la mesura que és un instrument redistribuïdor. Es basa en el principi que tothom hi posa segons el que té, i en canvi tothom obté uns serveis o prestacions iguals. Per tant, el delme, en una societat religiosa, i els impostos directes, en una societat secularitzada, són bàsics per assegurar que les diferències socials no deixen en la misèria una gran part de la població.

Ara bé: què passa quan coincideixen les següents circumstàncies?

1. L’estat destina els seus recursos a rescatar bancs en fallida. Aquests bancs continuen pagant salaris milionaris als seus gestors i continuen sense oferir liquiditat a l’economia productiva, que és la que produeix ocupació (perquè algú treballa i cobra) i benestar (perquè és receptor d’aquest bé o servei).

2. L’estat redueix o elimina serveis i prestacions públiques, que de vegades deixa desatesa la població més vulnerable, a risc d’augmentar la marginació fins a nivells de no retorn.

Pagar impostos en aquestes circumstàncies és impropi d’una persona justa. No només deixes de destinar recursos als necessitats, sinó que perpetues un sistema inhumà.

Gravar el treball, els beneficis, el patrimoni i la compra de béns i serveis, mentre el negoci financer se’n lliura de forma legal (manca una taxa Tobin) o il·legal (frau fiscal) és una humiliació. Contribuir econòmicament a un estat que tendeix a finançar negocis especulatius fallits (que en cas de reeixir no haguessin reportat cap benefici a la comunitat) a costa de retallar serveis i prestacions socials és immoral.

Qui torni a parlar de crisi de valors, que no es quedi amb l’esforç, l’austeritat i la innovació. Si us plau, que citi la dignitat, la coherència i la revolució.

Publicat dins de 2011, Justícia i Pau | Deixa un comentari

La llengua de la llibertat

Publicat el 31 de desembre de 2018

Publicat el 10 de setembre de 2012: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/106-la-llengua-de-la-llibertat

Ja fa anys, em vaig trobar en una situació que m’ha tornat a la memòria sovint. En el marc d’una trobada de joves europeus, a França, xerrava amb un amic de l’Hospitalet de Llobregat. Portàvem ja una estona, quan se’ns acostà un recent conegut de Valladolid que, sulfurat perquè jo em mantenia en català davant del meu amic castellanoparlant, ens aturà la conversa i m’impel·lí a passar-me al castellà. Abans que jo hagués pogut pensar la resposta convenient, el meu amic el reprengué airadament sobre qui era ell per decidir en quina llengua havíem d’expressar-nos dos amics. El jove castellà, convençut fins aquell moment d’estar defensant la bona educació, quedà pàl·lid davant d’una evidència que mai no s’havia plantejat.

He recordat aquesta vivència pels recents i furibunds atacs a la llengua catalana que s’estan succeint en les diverses comunitats autònomes on es parla: el canvi de denominació de la llengua de la Franja de Ponent; la falta d’atenció als milers de famílies que han demanat l’escolarització dels fills en valencià; la prohibició d’establir el català com a requisit per a ingressar a la funció pública a les Illes Balears; les sentències judicials que tomben la immersió lingüística a Catalunya, un model que ha donat als estudiants el mateix nivell de llengua en català i en castellà, i en aquesta darrera un nivell semblant al de la resta de l’estat.

Qualsevol persona culta sap que hi ha expressions que resulten genuïnes d’una llengua, i que es poden explicar en una altra llengua, però no pas traduir. Si mai heu aprofundit en alguna disciplina, ben aviat us heu trobat la necessitat d’emprar conceptes en altres llengües, perquè les llengües no són simples codis de comunicació, ans suporten tota una cultura que les modela.

Però faríem curt si ens fixéssim només en les paraules de cada llengua. Si se’m permet una personificació retòrica, les llengües es conceben a si mateixes de forma diferent. Ja sé que són els parlants els qui decideixen quina llengua utilitzen, en quines situacions canvien, si consideren que n’hi ha unes de superiors a les altres, que estigmatitzen uns determinats parlars, que en troben ofensiu l’ús públic o en polititzen el seu aprenentatge.

Però resulta que hi ha llengües que s’han expandit gràcies a les proeses imperialistes de llurs autoritats, mentre que n’hi ha d’altres que només recuperen la normalitat en sistemes democràtics. Hi ha llengües, el gruix de parlants de les quals, només coneixen la seva, mentre que n’hi ha d’altres que tots els seus parlants en dominen com a mínim una altra. Hi ha llengües que tenen parlants que troben ofensiu que algú no s’hi dirigeixi en el seu idioma, mentre que n’hi ha que han crescut amb l’esforç d’aprendre’n d’altres per facilitar que cadascú s’expressi amb més autenticitat. Hi ha llengües que titllen de nacionalistes els bilingües, mentre reivindiquen l’increïble dret al desconeixement d’una llengua cooficial. Hi ha llengües que han expressat “Háblame en cristiano” o “Soyez propres, parlez français”, mentre que n’hi ha d’altres que es promouen amb lemes voluntariosos com “cosa de tots”, “depèn de tu” o “dóna corda al català”.

El meu amic castellanoparlant de l’Hospitalet havia crescut amb la llibertat de triar la llengua. És més fàcil canviar de llengua que renunciar a la llibertat. Per això, els catalans, sigui quina sigui la seva llengua materna, defensem el català.

I si cal defensar la llengua catalana, no és només perquè els parlants d’una llengua són els únics que han de decidir sobre ella. Cal defensar la normalització de la llengua catalana en tots els àmbits perquè, de Fraga a Maó, i de Salses a Guardamar, el català és la llengua de la llibertat. I a l’Hospitalet, també, és clar.

Publicat dins de 2012, Justícia i Pau | Deixa un comentari

Democràcia sense tabús

Publicat el 31 de desembre de 2018

Article publicat el 19 de novembre de 2012: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/95-2013-01-23-05-22-27

Encara falta una setmana, però podem endevinar les declaracions dels candidats durant la nit electoral. Si ha pujat l’abstenció, entre tots hem fer una revisió del sistema i els altres partits han de reconèixer que la seva campanya (bruta, radical, demagògica o el que s’escaigui) ha perjudicat molt. Si, pel contrari, ha augmentat el nombre de votants, el vencedor felicitarà els electors pel seu esforç, mentre que els qui se sentin perdedors, es consideraran víctimes d’un sistema polaritzador en el qual només les baixes passions mobilitzen.

De fet, associen la democràcia als números, quan és evident que la democràcia és de lletres. Una major o menor participació electoral ens diu ben poc de la qualitat democràtica. La major participació electoral no té res a veure amb la claredat dels programes, la responsabilitat dels candidats, la informació dels electors, ni l’equanimitat dels periodistes. Per fer perviure la democràcia, cal millorar-la, no incrementar-la. És una qüestió qualitativa, no pas quantitativa.

La democràcia representativa ha donat molt de si, però mostra signes clars d’esgotament. Cal superar el model actual per una democràcia participativa. La diferència no consisteix en augmentar el nombre de vots, ni tampoc el nombre de consultes, i molt menys els pressupostos de les campanyes electorals. Es tracta de posar l’accent en el procés de deliberació en lloc del resultat. De primar els arguments per sobre del nombre de partidaris. De prioritzar la qualitat per sobre de la quantitat. De cercar consensos en lloc d’imposar victòries. De respectar les minories i no pas protegir les majories. Només es pot millorar la política amb interlocutors que pugin canviar de parer després d’escoltar-se.

Des d’aquesta concepció de la democràcia, ni els parlaments són inútils (m’abstinc d’opinar sobre el senat) ni els diputats unes sangoneres, sinó que poden simbolitzar i canalitzar els debats que es donen al carrer. La lògica diu que per a això cal una regeneració que faria perdre poder a qui actualment el controla: els partits haurien d’aprovar una llei electoral que permetés llistes obertes, més proximitat entre el càrrec electe i el ciutadà, programes electorals amb força contractual, etc.

Però ves per on, mentre esperem una nova llei electoral, els canvis han vingut de la base. En les darreres setmanes, s’han donat unes circumstàncies que han propiciat un escenari tan esperançador com imprevist. Els partits han quedat superats per les demandes ciutadanes. Els partits no han aconseguit enquadrar tothom segons les seves consignes, sinó que tota mena d’assemblees locals i xarxes socials han imposat una agenda de final obert, que els partits havien evitat tant temps com han pogut.

A nivell nacional, després de dècades de decepcions i humiliacions, la ciutadania ha assajat tota mena d’eines per fer-se sentir davant de l’immobilisme dels poders establerts. Hi ha hagut les consultes ciutadanes iniciades a Arenys de Munt, desobediència civil en les autopistes que concentren escandalosament tants peatges a Catalunya, pagament directe a la Generalitat dels tributs espanyols, municipis que s’han declarat lliures, tota mena de debats, xerrades i assemblees, i una llarg etcètera fins arribar a treure al carrer un milió i mig de catalans al carrer.

A nivell social, la plataforma d’afectats per les hipoteques, per definició una agrupació de persones empobrides i famílies desgraciades, han aconseguit estendre la seva preocupació a grups tan impermeables com els jutges i els cossos policials, els quals consideren que estan fent complir unes lleis que desnaturalitzen les seves funcions, d’impartir justícia i preservar l’ordre. I aquestes plataformes d’afectats, dificultant físicament els desallotjaments, han aconseguit generalitzar la percepció que els governs defensen els bancs que els condonen els crèdits, i no pas els ciutadans que els voten.

En ambdós casos, la crisi elimina el marge de confiança que el ciutadà diposita en les institucions, i aquest decideix participar directament. Els partits que no entenen el debat que ha generat la ciutadania queden descol·locats. Aquesta tardor, els partits van a remolc. Quan pretenen fer combregar amb rodes de molí, quan proposen vies que han estat reiteradament obstruïdes, quan pretenen que els desitjos dels poderosos s’imposin sobre les necessitats d’una majoria, quan addueixen lleis derogables per ofegar drets humans universals, quan passa tot això, succeeixen dues coses: la primera, que els partits deixen de representar ciutadans i passen a defensar interessos. I la segona, que s’esdevé un canvi de règim i es posen a la picota tots els privilegis polítics i econòmics tolerats fins aleshores.

La crisi és molt dura, però amb esperança és més fàcil passar-la i sobretot sortir-ne més ben parats. Som més exigents i més actius. Ens creiem menys les promeses, però estem més organitzats per apropar les utopies. La participació política no arribarà d’un pla estratègic, sinó de la necessitat de solidaritat humana i del deure d’aturar la impunitat. Sense dirigismes i sense por, arriba una democràcia sense tabús.

Publicat dins de 2012, Justícia i Pau | Deixa un comentari

Per què molesten alguns debats?

Publicat el 31 de desembre de 2018

Publicat el 17 de gener de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/87-2013-01-22-09-38-04

M’apassionen els debats polítics que no es corresponen amb les coordenades típiques d’esquerra – dreta, o les seves derivades: progressista – conservador, liberal – tradicional, etc. Són debats que requereixen arguments, i en els quals no serveixen les afiliacions. Tinc la sensació que aquests debats proliferen, fins al punt que la munió de partits que apareixen amb vocació minoritària donen resposta a qüestions que incomoden els grans partits.

D’entre aquests debats, n’hi ha alguns de nous, com la gestió de propietat intel·lectual en un entorn digital. En aquest cas, em sembla que es tracta d’un exemple típic d’un canvi de mode de producció i, per tant, d’un canvi d’època històrica. El tema estrella dels partits pirates supera el debat entre producció i distribució típic de tot el segle XX, i els actors habituals queden desfasats defensant un model de negoci caduc, mentre no s’avança en el nou.

Ara bé, la majoria d’aquesta mena de debats són més antics, mai prou ben resolts i habitualment lligats a la moral, com la regulació de la prostitució, de l’avortament o del comerç d’estupefaents. En aquests casos, ni l’adscripció religiosa no és concloent. Fixeu-vos com les víctimes d’aquests àmbits sovint són ateses per persones de profundes conviccions religioses, les quals són les més realistes i menys dogmàtiques. Són àmbits on no queda clar si és la penalització o la despenalització, la que afegeix injustícia i patiment a un mal que ningú no sap com eliminar i, freqüentment, ni tan sols reduir.

Aquests darrers tres exemples tenen en comú que són deutors d’una determinada concepció del cos. I en això també s’hi assembla el debat sobre com cal gestionar les desigualtats entre home i dona entre les persones provinents d’altres cultures i, sobretot, pertanyents a codis familiars propis de religions que aquí són minoritàries. La gent d’esquerra es divideix entre els qui defensen la dignitat de les dones i els que prioritzen el respecte multicultural. Per la dreta, hi ha qui aplaudeix que les famílies estrangeres conservin el repartiment patriarcal de rols i qui considera el masclisme dels estrangers com a mostra de la barbàrie, com si es pugués jutjar el sexisme en funció del seu origen.

El tema de la multiculturalitat encara s’emparenta amb un altre de plena actualitat: el cosmopolitisme i l’autodeterminació dels pobles. I d’aquest, em meravella com la pròpia identitat dificulta la comprensió d’un cas particular, quan la teoria general és tan simple.

És evident, com a mínim pel dret internacional i per la doctrina catòlica, que tots els pobles del món tenen dret a decidir el seu propi futur, i cap nació no té el dret de subjugar les altres. I en canvi, és el pa de cada dia que hi hagi països que neguen aquesta capacitat a les nacions que tenen sota llur jurisdicció, tot adduint que no són nacions, encara que tinguin un passat sobirà, llengua i cultura pròpia, estructura econòmica viable, voluntat ferma i democràticament expressada, projecte respectuós amb les minories, dimensions equiparables a països del seu entorn, etc.

La meva conclusió és clara: quan hi ha una cultura política democràtica i crítica, es pot avançar en la gestió de tots els debats esmentats. Segurament no es poden resoldre, en el sentit de tancar definitivament la qüestió, però bé es poden apropar les parts i negociar propostes provisionals, imaginatives, flexibles i avaluables que no es tanquin a la seva revisió. Però la manca de cultura política democràtica i crítica, no només dificulta el debat: també impedeix la convivència. És a dir, separa.

Publicat dins de 2013, Justícia i Pau | Deixa un comentari