Ara que ja ha passat un mes des de les eleccions, i abans que no ens oblidem d’Europa per cinc anys més, val la pena fer una reflexió sobre la participació electoral i el paper dels partits polítics.
Tement una elevada abstenció, els responsables polítics i els caps de publicitat han hagut d’empescar-se imaginatives campanyes per tal d’animar els electors a votar. Esgotats els arguments, s’han decidit per sensibilitzar el ciutadà amb elements ben espectaculars. Davant del Palau episcopal de Barcelona, per exemple, hi van instal·lar un parell de pollastres gegants per mostrar la utilitat de les normes europees que obliguen a informar abastament al consumidor sobre els productes del mercat. Certament, un avenç que cal agrair a les institucions europees i, concretament, a alguns esforçats diputats i tècnics, que deuen haver suat per aconseguir aital repte.
Un cop passades les eleccions, tot sabent que la participació ha estat baixíssima arreu, no podem valorar amb precisió els efectes de la campanya. Certament, no ha provocat una mobilització massiva, però no podem descartar que gràcies als pollastres gegants ens haguem estalviat una abstenció encara més abassegadora.
En tot cas, no podem carregar les culpes als publicistes, perquè aquests han fet bé la seva feina. Ells havien d’aconseguir transmetre un missatge clar, i jo, amb experiència contrastada en el tema, l’he captat de seguida: per al Parlament europeu, és més important comprar pollastres que votar. Al consumidor de pollastres, lògicament, se’l protegeix per assegurar-se que disposa d’informació fidedigna sobre el producte que compra, i que a més gaudeix de totes les garanties. Això, no es pot dir en cap cas dels electors. Vegem-ho.
Fa anys que es reclama des dels moviments socials un major aprofundiment democràtic de les institucions europees. El manifest de Justícia i Pau en motiu de les recents eleccions al Parlament Europeu no és més que un exemple entre molts d’altres. Un dels punts que hi podem llegir demana “permetre la presentació de llistes obertes d’àmbit europeu”.
Si us heu pres la molèstia d’anar a votar, haureu trobat que cada papereta presentava un nombre diferent de candidats. ¿És que no tenien prou persones disposades a anar a Brussel·les? I ca! Els partits podien ometre a les paperetes els noms dels candidats que presentaven, i així molts andalusistes han votat sense saber-ho un sobiranista català, o molts socialistes catalans han assegurat l’acta de diputada a la Maleni abans que a cap diputat català.
Conclusió: les llistes no només són tancades, sinó que a més són incompletes. Després volen vendre transparència. Però ara ja sabem què volen dir amb aquest concepte: transparència per als pollastres!