El quart programa (2)
(continuació)
Però el concurs anava continuant i, per superar la vuitena prova de la nit, havia de respondre als dubtes que els mateixos alumnes em van plantejar: quants anys farem llatí?, Vull ser enginyer, quins són els millors?, Ens faran fer molts deures a casa? i Quina és l’assignatura més difícil del batxillerat? Segons la periodista Mayte Mancebo: «En todas las respuestas el concursante se manifestó como un magnífico pedagogo, conocedor de los niños, de sus problemes y de la manera en que hay que llegar a su espíritu y el jurado así lo estimó.»
La veritat era que, encara que jo no tenia fills, el meu germà —que té tretze anys menys que jo— estava en aquell moment acabant el quart curs de batxillerat i, per tant, tenia recents a la memòria tots aquells dubtes que em plantejaven. Dedueixo que les meves respostes van resultar força documentades, encara que no ho puc recordar.
Per cert que, en relació amb la periodista que signava la ressenya a la qual he fet referència, Mayte Mancebo, i per retratar millor l’època que vivíem i la que aviat viuríem, va ser protagonista d’un fet insòlit. En primer lloc, va ser multada, el 19 de novembre de 1975, per la Dirección General de Régimen Jurídico de la Prensa, per unes fotografies aparegudes a la revista Stop, que dirigia. Menys d’un any després, el març de 1976, en ple postfranquisme va ser jutjada per escàndol públic, aquest cop com a conseqüència d’unes altres fotografies publicades a la revista Play Lady, que també dirigia. La condemna a trenta-dos anys d’inhabilitació professional es va produir l’any 1977, basant-se en una llei que procedia encara del règim franquista, en considerar el tribunal que les esmentades fotografies podien considerar-se pornogràfiques. Prenent aquesta condemna com a base, el 9 d’abril de 1978 el diari El País va publicar un polèmic editorial: «Prensa y democràcia», que el seu director, Juan Luis Cebrián, va assumir i que pretenia posar en relleu la situació d’indefensió que els periodistes tenien en aquells moments a causa de la gran quantitat de judicis que hi havia oberts contra ells. El mateix Cebrián va ser denunciat per injúries contra la institució judicial i processat. La resposta popular a aquesta denúncia es va produir en l’apartat de cartes al director del mateix diari i procedia d’un jove progressista resident a Barcelona que defensava la pornografia. Aquest personatge que amb els anys faria parlar d’ell era, ves per on, Federico Jiménez Losantos.
Però tornem al concurs, ja que calia mantenir la meva ratxa d’encerts.
Per superar la novena prova, se’m va demanar que, en cinc minuts, posés un vidre en una finestra. Per fer-ho em van proporcionar un marc de fusta i diversos vidres, així com totes les eines necessàries per dur a terme la tasca. Mentalment em vaig fixar un pla de treball. En primer lloc calia prendre mides del galze de la finestra i tallar el vidre de manera que hi cabés per després poder posar-hi els quarts de canya per subjectar el vidre dins del galze.
La teoria era clara, ara calia dur-la a la pràctica.
Vaig agafar el primer vidre amb cura per tal de no trencar-lo, però no em vaig posar els guants per manipular-lo i em vaig fer un petit tall en un dit abans de posar-lo pla sobre una manta que havien preparat a aquest efecte. L’operació es va aturar allà, ja que va caldre que els serveis sanitaris de la televisió m’aturessin la petita hemorràgia que es va produir. Finalment ens en vam sortir amb una tireta que em van aplicar al dit i vaig continuar concursant. Després de prendre mides vaig agafar un regle i el diamant per fer el primer tall longitudinal.
Entre que la mà encara no estava plenament recuperada i que no vaig fer el tall bé, o no vaig aplicar la pressió necessària per trencar tota la tira de vidre sobrant amb un únic gest, la qüestió va ser que el vidre es va partir per la meitat. No em vaig desanimar i vaig intentar repetir l’operació per segon cop; però, un cop vaig haver marcat el segon vidre amb el diamant, el temps es va esgotar. Va influir-hi sens dubte el temps perdut amb la ferida, però la qüestió va ser que va sonar el senyal i en Prat em va dir que ja n’hi havia prou.
Va ser un moment de suspens important. En pura llei, jo no havia superat la prova, però també és cert que havia deixat clar que sabia com s’havia de fer.
Així ho degué considerar el jurat, ja que, també aquest cop, va decidir que la prova estava superada.
Ja faltava menys per acabar el meu quart programa i, com a desena prova, en Prat havia de llegir durant un minut la informació taurina d’un diari. Jo n’havia de prendre apunts en uns fulls per després mirar de reproduir-la amb la màxima precisió possible i, a més, dir fins on havia llegit.
El presentador va declamar amb veu clara i precisa, la qual cosa em va permetre de prendre notes gairebé literals del text malgrat la velocitat a la qual llegia.
Quan era petit, el meu oncle Delfín, germà de la meva àvia paterna, fuster de professió i germà d’en Pascual, del qual ja he parlat en un altre lloc, em duia cada diumenge als toros. Recordo que anàvem primer al bar Sol y Sombra, al costat de la Monumental, a prendre alguna cosa i comentar amb els amics la corrida, i després sortíem cap a la plaça. Tenia una localitat de barrera i el coneixia tothom, per la qual cosa no tenia cap dificultat per «colar-me» cada diumenge. Amb ell vaig aprendre a gaudir, que Deu i els anti-taurins m’ho perdonin, de l’art de Cúchares tot veient torejar Manolete, Carlos Arruza, Antonio Ordóñez, Pepe Luis Vázquez, els Dominguín i en particular en Luis Miguel. Un dia que aquest torejava, per cert amb gran èxit, em vaig adonar de l’ascendent que el meu oncle tenia a la plaça. Després d’una “faena” prou lluïda, la presidència li va concedir les dues orelles i va començar a donar la “vuelta al ruedo“. En passar davant de nosaltres, el meu oncle, que considerava que no havia mort l’animal d’acord amb els cànons, li va dir que amb una orella en tenia prou i, per a la meva sorpresa, el matador, irat, va llençar una de les orelles al terra tot dient-li: «¿Está bien así, guapo?». El meu oncle, que estava força excitat, no es va tallar i va respondre-li: «Sí, però a mí me dicen guapo las mujeres». Anys després vaig comprendre que la conversa estava farcida de segones intencions.
Era normal, doncs, que l’argot taurí no em fos desconegut, i aquest fet em va ajudar a seguir la narració d’en Prat i, conseqüentment, em va facilitar la resolució de la prova.
Reproduir-lo no va tenir, en aquelles circumstàncies, gaire dificultat i els SÍ van fluir amb tota naturalitat. Estava començant a creure que el meu destí en el concurs havia canviat de signe de forma substancial. Només faltaven dues proves per acabar el quart programa i encara no havien aparegut les proves d’impremta. Vaig pensar que ja començava a ser hora que traguessin el cap.
I així va ser.
L’onzena prova consistia a recollir tres notícies rebudes d’una agència informativa i maquetar-les en una pàgina de diari tot incorporant-hi els titulars corresponents, que no venien amb les notícies. Ho vaig fer instintivament, de la manera que em va semblar que aniria millor, posant-hi en joc únicament la meva experiència com a lector freqüent de diaris.
Les notícies estaven relacionades amb la moneda anglesa, els accidents als EUA durant el seu dia de la Independència i l’estat de salut d’un metge sud-africà que havia estat objecte d’un trasplantament de cor pel Dr. Barnard.
Vaig titular: Diez años de respiro para la libra, 933 muertos en USA, balance del Dia de la Independencia, i finalment Blaiberg reacciona.
Suposo que això devia complaure els prestigiosos periodistes de l’època que formaven part del jurat i que el devien assessorar, ja que van atorgar tots els seus SÍ.
A continuació i per acabar la nit, va arribar la prova que esperava. Es tractava de compondre en cinc minuts un dels titulars anteriors en tipus de caixa i treure’n una prova.
Per això van posar sobre una taula una caixa de tipus mòbils, com aquella amb la què havia estat practicat uns dies abans, un componedor lineal amb els seus dos topalls, que també havia manegat, un pot de tinta i un corró per estendre-la sobre els tipus, i, finalment, un dispositiu per transferir al paper la tinta que hi havia sobre les lletres.
Vaig triar, evidentment, el titular més curt: Blaiberg reacciona, vaig muntar els tipus de dreta a esquerra sobre el componedor, vaig treure la prova, que afortunadament va resultar molt clara, i la hi vaig mostrar a en Prat, al jurat i als telespectadors, i tot això en tres minuts i mig. Tothom va quedar bocabadat davant de la meva destresa amb aquella mena d’aparells i no van poder fer altra cosa que mostrar la seva sorpresa.
Per relaxar l’ambient em vaig inventar un oncle impressor que m’havia ensenyat les beceroles de l’ofici i el jurat no va tenir altra opció que donar-me un altre cop set SÍ.
Acabades les dotze proves del dia, el presentador, que em va recordar que la setmana següent només podia fallar una prova si volia guanyar algun premi important, i després de complir amb el ritual de treure els sobres de les proves de la setmana següent, que excepcionalment havien de ser catorze, ja que la primera i la tercera setmana només me’n van poder plantejar onze a cada una, va donar el programa per acabat.
Vaig recollir les meves coses, vaig saludar tothom i, amb una mica més d’esperança, me’n vaig anar cap a casa a intentar dormir i veure si podia pair amb calma les emocions que havia experimentat durant el programa d’aquella nit.