Ja pensaré un títol

i un subtítol

Arxiu de la categoria: traducció

‘L’estaca’ polonesa, retraduïda.

Dedicat a les famílies d’empresonats injustament.

Dedykowane rodzinom niesprawiedliwie uwięzionych.

Com a reacció als fets d’aquesta tardor de 2017, em vaig trobar no fa gaire mirant de retraduir la versió polonesa de la cançó de Lluís Llach L’estaca. La cançó de Jacek Kaczmarski (Varsòvia 1957 – Gdańsk 2004) va servir d’himne inoficial per al sindicat Solidarność, als anys 80 del segle passat.

No és una traducció: la versió de Kaczmarski és una altra cançó, un altre text i un altre context, però en el fons hi batega el mateix vals en mode menor i la mateixa tensió per ‘tombar’ un poder que semblava omnipotent i etern. I que tanmateix van caure, tant el franquisme, com el comunisme. 

Els ‘Murs’ de la Polònia actual i ‘L’estaca’ dels països de llengua catalana segueixen tenint actualitat, cinquanta anys més tard. Per això m’he esforçat a fer-ne una versió cantable, que prioritzi la prosòdia per sobre del significat literal.

Moltes gràcies a Iwona Malecka per la generosa revisió. 

W konsekwencji wydarzeń na jesieni 2017 roku podjąłem próbę ponownego przetłumaczenia na kataloński polskiej wersji L’Estaca Lluísa Llacha. Piosenka Jacka Kaczmarskiego (Warszawa 1957 – Gdańsk 2004) była nieoficjalnym hymnem NSZZ Solidarność w latach 80-ych ubiegłego wieku.

To nie było tłumaczenie: wersja Kaczmarskiego jest kolejną pieśnią, innym tekstem i innym kontekstem, ale w tle pulsują te same walce minorowe i to samo napięcie, aby “obalić” władzę, która wydawała się wszechmocna i wieczna. A jednak upadły – zarówno reżim Franco, jak i komunizm.

“Mury” w obecnej Polsce i “Stawka” w krajach katalońskojęzycznych są, po pięćdziesięciu latach, wciąż aktualne. Właśnie dlatego podjąłem próbę stworzenia wersji “do śpiewania”, w której priorytetem jest prozodia, a nie dosłowne znaczenie.

Bardzo dziękuję Iwonie Małeckiej za korektę.

 

Mury Murs
1. On natchniony i młody był, ich nie policzyłby nikt

On im dodawał pieśnią sił, śpiewał że blisko już świt.

Świec tysiące palili mu, znad głów podnosił się dym,

Śpiewał, że czas by runął mur… Oni śpiewali wraz z nim:

1. Era inspirat i era jove, davant la gran multitud,

Els enfortia amb una cançó: “Mireu que l’alba és a prop!”

Li encenen milers d’espelmes, que cremen per sobre els caps,

“Al mur ja li arriba l’hora…”, ells el seguien, cantant:

Wyrwij murom zęby krat!

Zerwij kajdany, połam bat!

A mury runą, runą, runą

I pogrzebią stary świat!

Trenqueu les dents de la paret!

I les cadenes, i el fuet!

Els murs ja cauen, cauen, cauen,

i el vell món queda enterrat!

2. Wkrótce na pamięć znali pieśń i sama melodia bez słów

Niosła ze sobą starą treść, dreszcze na wskroś serc i głów.

Śpiewali więc, klaskali w rytm, jak wystrzał poklask ich brzmiał,

I ciążył łańcuch, zwlekał świt… On wciąż śpiewał i grał:

2. Ja l’aprenen de memòria, ja la canten sense text,

la melodia, el seu sentit, tremola als caps i en els cors.

La canten portant el ritme, amb mans que sonen com trets,

l’alba sembla encadenada… ell va cantant i tocant:

Wyrwij murom zęby krat!

Zerwij kajdany, połam bat!

A mury runą, runą, runą

I pogrzebią stary świat!

Trenqueu les dents de la paret!

I les cadenes, i el fuet!

Els murs ja cauen, cauen, cauen,

i el vell món queda enterrat!

3. Aż zobaczyli ilu ich, poczuli siłę i czas,

I z pieśnią, że już blisko świt szli ulicami miast;

Zwalali pomniki i rwali bruk – Ten z nami! Ten przeciw nam!

Kto sam ten nasz najgorszy wróg! A śpiewak także był sam.

3. Fins que vegeren quants eren, sentint la força i el temps,

i amb la cançó de “l’alba a prop”, es feien seus els carrers;

monuments, paviments esbotzats – “Dels nostres, o contra nostre!”

“Qui va sol és el pitjor enemic!” P’rò el cantant anava sol.

Patrzył na równy tłumów marsz,

Milczał wsłuchany w kroków huk,

A mury rosły, rosły, rosły

Łańcuch kołysał się u nóg…

Patrzył na równy tłumów marsz,

Milczał wsłuchany w kroków huk,

A mury rosły, rosły, rosły

Łańcuch kołysał się u nóg…

Mirà la marxa, tots iguals,

amb el trepig com un rugit,

els murs van créixer, créixer, créixer,

la cadena es gronxa als peus…

Mirà la marxa, tots iguals,

amb el trepig com un rugit,

i els murs van créixer, créixer, créixer,

la cadena es gronxa als peus…

 

 

Jacek Kaczmarski 1978

Jacek Kaczmarski, el 1992. (Viquipèdia)

Goethe al tren

Ahir em vaig regalar el luxe d’escoltar, al tren, una cançó de Schubert que m’acompanya de fa molts anys: ‘L’estimat a prop’ (Nähe des Geliebten), que Goethe, per algun motiu, posa en llavis d’una dona. En altres casos sí que se li veu el llautó, impostant una veu femenina per enfilar-s’hi a sobre i sotmetre-la. Ho explica Lawrence Kramer, sempre tan atent a questions de gènere, al cap. 6 de Classical Music and Postmodern Knowledge (1995), referint-se a ‘L’estimada escriu’ (Die Liebende schreibt) D 673, que també va musicar Mendelssohn.
En aquest cas, per més sospites que hi posi, no hi veig masclisme.

Aprofito per afegir a la traducció, que he revisat una mica, un altre poema de Goethe, un epigrama que em va caure a les mans fa un parell de setmanes. Després de maldar per traduir-lo, al tren i a casa, se’m va acudir ensenyar-lo a’n Desclot, que màgicament, a l’acte el va transformar en un altre poema.

Liegt dir gestern klar und offen,

Wirkst du heute kräftig frei,

Kannst auch auf ein Morgen hoffen,

Das nicht minder glücklich sei.

 Goethe: Die zahmen Xenien, llibre 4t. (Epigrames mansos, o Khènia inofensives).

 El mateix metre, però sona fatal:

Si l’ahir s’estén diàfan,

tindràs força al teu avui,

i pots esperar un demà

tant o més ple de gaubança.

Literal:

(Si) et jeu (l’)ahir clar i obert,

tu funciones avui fortament lliure,

pots esperar també en un demà,

que no sigui menys feliç.

Un altre metre:

Amb l’ahir davant teu, desentrellat,

tindràs avui la força, i la llibertat,

i podràs esperar en un demà

on tampoc no falti felicitat.

Versió de Miquel Desclot:

Si l’ahir veus net i clar

seràs lliure i fort avui,

i pots esperar un demà

que no sigui menys feliç.

 

Nähe des Geliebten
Ich denke dein, wenn mir der Sonne Schimmer vom Meere strahlt;
Ich denke dein, wenn sich des Mondes Flimmer in Quellen malt.

Ich sehe dich, wenn auf dem fernen Wege der Staub sich hebt;
In tiefer Nacht, wenn auf dem schmalen Stege der Wandrer bebt.

Ich höre dich, wenn dort mit dumpfem Rauschen die Welle steigt.
Im stillen Hain, da geh ich oft zu lauschen, wenn alles schweigt.

Ich bin bei dir, du seist auch noch so ferne, du bist mir nah;
Die Sonne sinkt, bald leuchten mir die Sterne, o wärst du da!                   

(Poema de J.W. von Goethe, música de F. Schubert.)


Penso en tu, quan el sol m’espurneja en el mar;
penso en tu, quan la lluna guspira a la font.

Et veig, quan en camí remot s’alça la polseguera;
en plena nit, quan s’estremeix al viarany el caminant.

Et sento, quan s’alça amb remor sorda l’onada;
en el bosc quiet, on vaig a escoltar, quan tot calla.

Sóc amb tu: ni que estiguis lluny, m’estàs a la vora;
el sol es pon, aviat veuré els estels; que fossis aquí!     

Abans de sortir el sol, un matí d’hivern.

Un regal inesperat, de mans del Sr. Mörike (1804 – 1875). 

Oh temps avellutat de l’alba bruna!

Quin món tot nou somous a dintre meu?

Què és el que, de sobte, s’arroenta

de voluptat suau, incandescent?

Eduard Mörike, ‘Un matí d’hivern, abans de sortir el sol’.

O flaumenleichte Zeit der dunklen Frühe!

Welch neue Welt bewegest du in mir?

Was ist’s, daß ich auf einmal nun in dir

Von sanfter Wollust meines Daseins glühe?

 Eduard Mörike, ‘An einem Wintermorgen, vor Sonnenaufgang’,

Publicat dins de Lectures i etiquetada amb , | Deixa un comentari