Ahir va fer vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, el més gran dels poetes valencians des d’Ausiàs March i un del imprescindibles en l’atepeït cànon dels poetes catalans.
Estellés era de Burjassot, un poble que ha sabut retre-li l’homenatge que mereixia. Aquest mateix any, a l’estil del que els dublinesos fan amb Joyce, Burjassot ha inaugurat un recorregut per la població senyalitzat amb panells de ceràmica que contenen poemes seus. Poemes dedicats a carrers o a indrets, a places, a patis, a la geografia pròxima del poeta que era forner, del periodista que fèia versos. I quins versos! Burjassot té sort de tenir una trama cultural molt activa des de fa dècades i també un batlle excel·lent, Jordi Sebastià, probablement un dels batlles intel·lectualment més ben preparats de tots els Països Catalans. Però Burjassot sobretot té la sort de tenir l’Estellés, un monstre de la paraula, un doll d’imatges, un orgull per a ells i per a tots.
El meu primer llibre de poemes conscient, comprat perquè jo volia, va ser el ‘Llibre de Meravelles’. El guarde encara a casa, com un tresor. Hi vaig descobrir tantes coses que crec que és un dels llibres més importants de la meua vida. És un dels llibres claus de la literatura catalana, amb independència de la meua opinió. Un mateix volum replega diversos poemes que cadascun d’ells sols significarien el triomf de qualsevol escriptor. Aquell ‘Assumiràs la veu del teu poble’ que enganxàvem en cartells quatribarrats per València, aquell ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres’ que l’Ovidi va posar en les orelles de tothom, perenne.
Quan Estellés va morir i va morir Fuster i Sanchis Guarner molts vam pensar que moria el bo i millor del País Valencià i que no ens en recuperaríem. Per sort ens equivocàvem. Ells eren el bo i millor del País Valencià, d’això no hi ha cap dubte, però la seua mort, la seua vida millor, no només no ha estat endebades sinó que s’ha multiplicat en en milers de persones que hem assumit el seu llegat, aquella ‘veu del teu poble’ que Estellés, greument enmig de la dictadura, va decidir que havia d’enarborar.
(El meu article d’El Punt-Avui)
http://www.tv3.cat/videos/4515451/La-tertulia-i-entrevista-a-Muriel-Casals
http://www.tv3.cat/videos/4515411/La-tertulia-i-lopinio-dels-espectadors
Avui ha estat un cas especial. Havia quedat amb un estudiant de periodisme de l’Autonoma, que resulta que té de segon cognom Partal. Es diu Gerard Vidal i venia a fer-me una entrevista per a una assignatura. Entrevista que, com ja podeu imaginar, ha acabat derivant en el repàs familiar. Un avantpassat meu, i seu, va anar a fer de mestre des de Carcaixent a Baeza, a Jaen, que és d’on prové la seua mare. Així que queda controlat i ben enquadrat. I se suma a la família. Em fa il·lusió tenir un cosí periodista…
(Ens hem fet unes fotos per a immortalitzar el retrobament)
Ací trobareu l’entrevista que em va fer.
Joan fa anys que se submergeix en tot d’arxius per a trobar les dades que ens puguen il·luminar sobre el nostre passat. És una feina lenta i treballosa que, emperò, resulta impagable. La claredat que tenim sobre el nostre passat col·lectiu, gràcies a ell i a altres historiadors com ell, és una bastida consistent per a arribar a tenir una interpretació global del que som.
Personalment treballs com el seu em confirmen cada dia més la meua vella hipòtesi segons la qual el tret característic central de Bétera és la seua geografia, la seua posició geogràfica, o si ho voleu l’entrecreuament de la geografia amb la història. Igual alguna volta trobaré temps per a explicar-ho millor.
I la veritat és que era com una batalla dels antípodes. Ell ve d’un diari que ven vuit milions d’exemplars en paper cada dia i que té una redacció de més de dos mil periodistes. És un dels diaris més potents del món però se n’adona que, com tots està en perill i per això cerca alternatives. La visita anava en aquest sentit. M’ha interrogant sumàriament sobre tots els aspectes de VilaWeb, des del funcionament de la redacció a l’economia de l’empresa, amb un detallisme realment incansable.
Com sempre ha estat un gran plaer per a mi compartir la nostra filosofia i discutir-la amb gent com ell, provinent del món tradicional però tant apassionat com jo sobre la nostra professió i sobre la seua importància social.
La conversa, ja ho podeu imaginar, ha acabat derivant en la independència de Catalunya i les possibilitat que això siga una realitat immediata. Des de la seua perspectiva no només no hi veia cap classe de problema sinó que trobava que era el més lògic, tenint en compte una perspectiva democràtica. Així que, una vegada més, anem bé…
Jo no sóc dels que prenen notes en les reunions. Millor dit: en prenc però no en una llibreta. M’agrada prendre notes en fulls petits però no duc aquell tipus de llibreta que alguna gent té on hi ha tot apuntat –i que he de reconèixer que en ocasions és molt útil.
En canvi sí que procure dur llibretes quan vaig de viatge. Llibretes diferents on van prenent notes sobretot dels detalls. El dibuix general no em preocupa però sí els detalls, els noms, alguna referència concreta.
A casa tinc una estanteria un munt d’aquestes llibretes, la primera és d’un viatge pels Estats Units a finals dels anys vuitanta. He triat una de les darreres per enviar a CAPS.A 10, una d’un viatge a Hongria en ocasió de la reforma de la constitució.
Ací la podeu veure i des d’ací podeu veure les llibretes de molta altra gent. Us recomane una visita tafanera, perquè realment és una idea brillant i divertida. Les meues preferides són les de Narcís Comadira, Nora Ancarola, Jordi Teixidor, Enric Satué i Carme Ruscalleda.
‘És un títol adequat’ es va limitar a dir com a resposta, mentre somreia de forma relaxada. Em va semblar una bona manera de començar la peripècia aquesta del vell paper…
Com tantes vegades, però, la llengua i les paraules expliquen tot un món, molt més del que sembla a simple vista. Wasi’chu, i això no ho sabia jo, s’aplica a qualsevol estranger blanc però és una paraula que en realitat significa ‘aquell qui es queda la part millor de la carn’.
Ho he après avui llegint un article sobre el persistent trencament dels tractats entre la nació siux i els Estats Units. I m’ha semblat definitori en extrem. Un estranger, un foraster, és un lladre que és queda la part millor de la carn, del bisó, i deixa als autèntics amos de les praderes en l’estat d’indigència.
Sense ferir l’honor del noble poble siux he pensat que potser no està tan lluny el concepte i la definició del que ens passa a nosaltres. D’alguna manera som víctimes també dels nostres peculiars Wasi’chu…
Mohammad al-Ajami és poeta. A Qatar. Va ser detingut el novembre de 2011 i condemant en un judici secret a cadena perpètua. L’acció del qual se l’acusa és escriure un poema, cosa que fan habitualment els poetes, solidari amb la revolta tunisiana. L’emir de Qatar creu que aquest poema és de fet un intent d’enderrocar-lo a ell. Els poemes, els catalans bé que ho sabem això, són perillosos.
Aquesta setmana al-Ajami ha estat jutjat de nou, desprès d’una intensa campanya internacional en el seu suport, i el tribunal ha rebaixat la condemna a ‘només’ quinze anys. Catorze lligues. Insistisc: per un poema. Poema on no fèia cap referència de cap classe ni a l’emir ni al país. Ni tan sols al Barça. En el poema, titulat ‘Gessamí’ al-Ajami escrivia que ‘tots som Tunísia / davant els repressors’. Cosa, de nou, que em sembla evident.
Ignore si el FC Barcelona ha fet saber al seu patrocinador alguna opinió sobre aquest afer. Ignore si la junta directiva està d’acord amb la persecució de poetes o si els socis creuen que aquesta és una opció legítima. Parle doncs només per mi, com a afeccionat de l’equip. I jo crec que aquest afer és la demostració palpable que vendre la samarreta a un règim dictatorial és una equivocació greu. Per més que ens la disfressen de fundació cultural o d’aerolínia.
Qui ha comprat la samarreta blaugrana és Qatar. Aquest Qatar on un poeta por ser condemant a quinze anys per dos versos. Vist des de la perspectiva d’un club que es va recolzar en les seues hores més fosques en la veu de poetes, escriptors i cantants la paradoxa és una trista demostració de com el món ha decidit obrir els braços al diner criminal, deixant enrera qualsevol rastre de la decència inte?lectual que en algún temps ens havia definit. Simplement una vergonya. Una enorme vergonya.
(El meu article d’aquesta setmana a El 9 Esportiu)
El viatge es fa llarg però paga la pena. Elx és un espai privilegiat del nostre país, una joia preuada com poques. I anar-hi, trobar-hi, la gent d’Elx és sempre un goig. La Tere (a qui el cambrer del restaurant reconeix perquè no es canvia mai al castellà), el Dionís i l’Aina (amb el seu Keep Calm and Speak Catalan i el seu nòvio d’Elda que ja ha après a parlar català…), però també la Mar i el Betoret que m’esperen a l’estació d’Alacant i el Robert, d’Elx però professor a Alacant que m’hi porta mentre xerrem de tecnologia lingüística –ell va ser un dels emboscats del SALT.
I encara a Elx el Sansano, orgullòs de ser de +VilaWeb i que m’emociona amb el seu parlament, i tota la colla del Tempir, sempre guardant la frontera, amb una fermesa que no podrem agrair mai com cal. I els xiquets nous que pugen fidels a la llengua…
Em demanen si puc tornar per la tardor a un sopar que volen reviure, per marcar el sud més profund. Els dic que serà un honor, és clar. Que compten amb mi. A Elx és on cal ser sempre que t’ho demanen.
És un dels meus primers records. Jo era molt xiquet. Havia deixat la guarderia de donya Carmen i m’havien enviat a les monges. A Bétera primer anaves a les monges, que ocupaven el castell, i només desprès passaves a les escoles que en dèien nacionals. Allà a les monges ens feien eixir al patí en un espai elevat que encara avui és al davant de la torre principal. Quan el veig avui no puc entendre com és que tants xiquets cabíem en aquell espai tan minúscul. Però ho fèiem. Mai no ens deixaven eixir al carrer, a la plaça de davant. Fins que un dia vam anar a veure el papa.
A veure’l és una manera de dir-ho, és clar. El papa, Pau VI, viatjava a Fàtima, lògicament en avió, però les monges van tenir l’ocurrència que tots els xiquets omplírem la plaça amb mocadors, per a saludar-ho just en passar per damunt de Bétera.
No tinc cap idea de com a algú se li va ocórrer allò però el resultat va ser tot un matí al carrer mirant cap al cel. Crec recordar que en un moment donat una monja va dir que aquell era l’avió del papa i vam saludar abans de tornar corrent al castell. Ves a saber si n’hi havia ni tan sols avió. En aquella època, parle dels primers anys seixanta, sobre Bétera se’n veien molts pocs d’avions i és possibles que les monges ignoraren que el papa ni mirant atentament per la finestra ens podria veure si volava cap a Fàtima, a una notable alçada doncs. Com a mínim ahir a Roma l’helicòpter insinuava millor on era.