Mails per a Hipàtia

Ma mare para taula amb les amigues i discuteixen ja sobre la partida de baralla que faran. Les meues filles s’abillen per a la festa, aconsellades per sa mare. Avui o siga demà, veuran eixir el primer sol del 2013. Jo repasse la portada del diari, els darrers detalls de la nit, els primers de demà. Connectarem amb Islàndia per a oferir el cap d’any dels valents. M’arriba fressa del pis de baix, sembla que hi ha una gentada. Telefone als meus amics. Han optat per pujar a una muntanya ben freda i han d’estar hores d’ara arraulits vora el foc.

És un ritual artificial, ben bé que ho sabem. Però cada any aporta uns segons de nostàlgia. Inevitables i diria que agradables fins a un cert punt.

Que el 2013 siga millor. Molt millor! 

La revista porta la data del 31 de desembre i una portada magnífica: una fotografia de Manhattan en blanc-i-negre, vestigi d’una època històrica, i un hashtag de Twitter que diu simplement #lastprintissue, o siga ‘darrer número imprès’. Falten només dos mesos per a què Newsweek faça vuitanta anys però per a quan el temps arribe ja serà només una revista online, sense ni tan sols web pròpia.

Ja li va passar fa anys a Life. Life avui només és una web on quan sentim la nostàlgia podem repassar fotos velles d’una qualitat artesanal. I també US News & World Report es va apagant a poc a poc, absent dels quioscos i les llibreries on havia esdevingut símbol dels qui volien llegir alguna cosa més que la resta dels mortals.

És en definitiva un món que s’acaba. Fa vint, trenta anys, Amèrica no era res sense les seues revistes. Newsweek era el braç armat nacional d’un Washington Post que no reeixia a ser llegit fora del districte federal. Time simplement era el model a seguir arreu del món. US News & World Report causava entusiasme pel seu atreviment. I Life era inevitable. Avui, des de la setmana vinent, de les quatre grans revistes que conformaven el panorama mediàtic americà només en quedarà una. Fins quan?

És evident que s’han obert altres camins. Que les revistes de periodicitat no setmanal semblen viure un moment plàcid, que molts diaris es repleguen de la setmana i es concentren en els weekends. Però entre els uns i els altres han mort la revista setmanal, com a mínim a Amèrica.

I amb ella se’n van records, maneres d’entendre la informació, opinions assenyades i grans, enormes, reportatges que causaven la meua admiració. Veure aquelles signatures d’un article de dues pàgines escasses on havien treballat set o vuit periodistes era per a mi com visitar un planeta llunyà. Van ser, aquestes revistes, les primeres publicacions globals i potser per això mateix la globalitat se les ha emportat abans que no a la resta.

El buscaré, aquest darrer número de Newsweek, i si el trobe el guardaré però a l’estanteria dels llibres. Serà un gest de respecte inútil i innecessari. Però sincer.

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui. Per cert ja la tinc, la revista) 

Ahir feia divuit anys seguits que el dia de Sant Esteve acudisc al concert de l’Orfeó Català. Els fet que les meues filles hagen cantat i canten en els seus diferents cors ha convertit la cita en imprescindible dins el ritual familiar de Nadal. Això d’ahir, però, va ser tota una altra cosa.

És ben sabut que l’Orfeó ha passat males èpoques recents arran sobretot de l’espoli fet per Millet. No sé sap massa, però, de les maniobres que el mateix Millet i els seus sequaços van fer per a dissoldre els cors i, específicament, per a retirar el Cant de la Senyera del programa. Vam haver de plantar-nos els pares i socis i amenaçar amb una rebel·lió i així i tot va haver un any en que l’himne de l’Orfeó, que és més que un himne de l’Orfeó, no va ser imprès en el programa de mà.

I tanmateix ahir va tornar el millor Orfeó Català. De sobte, quan començava l’himne, des dels balcons de l’escenari els membres del Cor Jove i el Cor de Noies van despenjar un estol d’estelades i en van aparèixer un parell més encara al mateix escenari en mans dels xiquets dels cors infantils i els tenors del propi Orfeó Català. Entre el públic havia circulat una crida a portar-ne que va ser seguida de forma massiva, amb estels apareguent en tots els pisos del Palau. Les seues banderes eren esperades però les dels cantaires no.

L’aparició de senyeres entre els cantaires va ser per això un fet extraordinari, absolutament excepcional en la vida de l’Orfeo i ben significatiu del que està passant. Per això va ser saludada amb aplaudiments entusiàstics que als que estàvem en el galliner ens van recordar el que devien ser aquelles nits històriques en que l’Orfeó va saber assumir el paper de representant del país amb la més gran de les dignitats. La nit dels pamflets contra Franco, aquell brindis silenciòs i solemne durant la dictadura al lloc on havia d’haver la senyera perseguida, el desafiament fiscal a Espanya durant la guerra de Cuba, la revolta contra la dictadura de Primo, amb el cant prohibit dels Segadors entonat en escena mentre la policia entrava corrent a l’edifici per a intentar callar-lo…

Una vesprada, poques hores després de la detenció de Millet, els cantaires i molts socis ens vam concentrar encara desconcertats al pati de la casa i simplement vam entonar ‘El Cant de la Senyera’. Aquell fou un gest de dignitat del grup agredit i maltractat pel lladre, un primer pas. Però el ‘Cant de la Senyera’ d’ahir fou el retorn esclatant a la història de l’Orfeó que se sap emblema del país i que no dubta a posar-s’hi al davant. Ho va fer oficialment llegint un manifest a favor de la immersió lingüística i ho va fer extraoficialment amb aquest inoblidable bany d’estelades que quedarà per a la història, com un altra de les nits mítiques i especials del Palau de la Música Catalana. 

(Si voleu veure els vídeos són ací)

Quan va nèixer la meua major ens en vam anar a viure a un pis del carrer Rocafort. Literalment. La nit prèvia al part encara vam dormir al carrer Aragó i després de passar uns dies a Arenys vam entrar al pis nou on viuríem durant ben bé quinze o més anys. 

Quan hi vam arribar no coneixíem ningú de la finca. L’Assumpció i jo som gent de poble i aquesta cosa inhòspita dels veïns de Barcelona encara avui ens sobta. Per això ens va alegrar tant conèixer la Laia, el seu germà Marc i els seus pares, veïns de la mateixa finca que, com diu l’Assumpció, ‘ens van ensenyar que Barcelona també podia ser un poble…’

La Laieta tenia set anys quan hi vam arribar i ben aviat ens vam acostumar a la seua riallera presència a casa. Baixava a jugar, a compartir una estona amb nosaltres, alguna nit es quedava a sopar… i sempre ens alegrava amb el seu tarannà magnífic. Van passar els anys i va anar creixent fins esdevenir una mestra fantàstica, que lluita en escoles difícils per la dignitat dels alumnes i d’una professió tan incompresa com necessària. Nosaltres, i ella també, vam abandonar la finca però cada volta que ens trobem pel carrer és una alegria d’abraçades i rialles, sincerament amics encara.

I ahir vam anar a una festa sorpresa per a celebrar els seus trenta anys. Em va emocionar que els pares i el Marc encara, tants anys després d’haver deixat de viure en la mateixa finca, se’n recordaren de nosaltres i ens convidaren a la celebració amb un correu electrònic ple d’instruccions per a que ella no sapiguera res.

La festa va ser un goig. Ella continua tan riallera i expansiva com sempre i allà vam conèixer un bon grapat d’amics seus, molts d’ells músics que van improvissar un parell de concert així com qui no fa res. Inclòs un del seu propi grup, Les Filomenes, un sensacional conjunt de porno-folc, que vist en la perspectiva de la xiqueta que fou resultava tan desconcertant com divertit.

Per molts anys!

Acaben d’inaugurar al Palau Robert la magnífica exposició que la Universitat de València ha fet en ocasió dels 50 anys de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Els recomane molt la visita. Veure-hi, i gairebé tocar, l’original del llibre que ha canviat per sempre el País Valencià i probablement també els Països Catalans causa impressió. I tot el conjunt de peces i històries que l’acompanyen, incloses dues magnífiques obres d’Andreu Alfaro, paga de sobres la visita.

La gràcia, a més, és que només d’eixir del Palau Robert poden baixar al metro Diagonal, de la línia verda, i en només quatre parades es trobaran a Drassanes. Si hi baixen i entren al Centre d’Art Santa Mònica podran gaudir de l’exposició magnífica també que hi ha sobre Raimon. I el passeig serà complet i perfecte.

No tinc ni idea de si algú ho va pensar això o si ha estat una altra de les “xambes genètiques” que tant agradaven al Vicent Ventura. Però el resultat és simplement perfecte. Aquests dies poden fer un passeig barceloní que uneix dos dels valencians més importants de la història contemporània, que van ser dos grans amics a més.

En uns dies tan il·lusionants per al país com són aquests, quan finalment s’obre la porta de la independència, és especialment recomanable fer una mirada enrere. I les idees, els conceptes, que tant Joan Fuster com Raimon van posar al seu moment en circulació són simplement imprescindibles per a entendre el que passa avui. L’altre dia el conseller Mascarell s’exclamava, diria que emocionat i tot, llegint en públic uns textos de Fuster dels anys seixanta que de tan actuals que eren semblava que els haguera escrit en aquell moment mateix. Era durant la inauguració de l’exposició i mentre ell parlava els mòbils rebotaven vinga missatges explicant que finalment hi havia pacte per al referèndum del 2014 i les mirades de molts dels assistents es creuaven amb un indissimulat somriure a la boca. I Fuster per boca de Mascarell ho resumia: tot es redueix a l’exercici del poder. I ves per on aquesta vegada, finalment, sembla que ens tocarà a nosaltres.

(El meu article d’El Punt-Avui d’ahir) 

Rere aquest nom, MoneMonkey s’amaga una de les revistes més interessants de Castelló -que s’autodefineix com revista digital col·laborativa. Ara ja fa uns quants anys que vaig un dissabte l’any a fer una sessió llarga per als estudiants de periodisme de la UJI i va ser el segon any si no recorde malament que ja me’n van parlar d’aquesta revista que tot just començava a nèixer. Em va cridar l’atenció el nom, com era d’esperar, i des d’aleshores l’he anat seguint de lluny i fixant-me com anaven creixent.

La setmana passada, en ocasió de la conferència que hi vaig fer una de les seues redactores, Anna Verge, em va fer aquesta entrevista que ha publicat ara. La vam fer de forma improvisada tot just acabar la conferència així que supose que li ha costat treure’n una mica l’entrellat fins a deixar-la així de llegidora com li ha quedat… 

Sorpresa monumental. No sé com en una tele veig l’anunci d’una campanya turístico-gastronòmica sobre La Manxa. I de repent pegue un bot en la cadira perquè els carrers de La Manxa resulta que estan en Bétera!

Efectivament si mireu el vídeo i conegueu Bétera no vos costarà res reconèixer la baixada de l’era i el carrer Major. Entre el minut 0.19 i el 0.25. I la veritat és que no ho entenc. Com pot ser que vulguen enganyar la gent d’aquesta manera? Perquè la resta d’imatges, que jo no reconec, són de la Manxa de debò o també són de pobles que no tenim res a veure amb ells? I si ho són això no hauria d’estar prohibit tenint en compte que és una campanya turísitica?

Quina barra, per favor.
PD. Em diuen que la resta d’imatges són de Godella!

 

Als Vivers de València, en un prat discret i just, hi ha una bellíssima estàtua d’Andreu Alfaro en homenatge a Ausiàs March. És un indret màgic al qual fa anys que no hi vaig però que la meua memòria conserva intacte. Els tubs nets i polits del torsimany s’eleven al cel formant una imatge que a voltes semblen dues mans i a vegades com les ales d’un ocell. A prop hi ha arbres, crec que algun xiprer, que fins i tot fan possible confondre l’obra de l’escultor amb la de la natura, segons com el llum del capvespre va apagant-se. I al peu del monument una placa senzilla rememora aquells versos que tant em van fascinar quan els vaig llegir per primer vegada

A temps he cor d’acer, de carn e fust. 
Io só aquest que em dic Ausiàs March! 

Vaig passar moltes vesprades tombat en aquella herba mentre llegia poesia. Crec que em vaig empassar tot l’Ausiàs i el Jordi de Sant Jordi i Roís i el metge Roig. Aquells ferros d’Alfaro a mi em semblaven el lloc just per a llegir allò, perquè connectaven a través dels segles el bo i millor del meu país; artistes excel·lents que enaltien la nostra condició, el nostre ésser. Vaig compartir també lectures i estima, moltes vesprades de calma mentre la calor començava a apoderar-se de València. Aquella Pasqua en que la Maria, que venia de Camporrobles i tot just si sabia català, es va atrevir a llegir els versos, per primer vegada…

Ara que l’Alfaro és mort evoque el molt que he estimat la seua obra. M’encantaria guanyar els Octubre, cosa que evidentment no passarà mai, només per tindre a casa els ferrets d’ell que t’acrediten com a guanyador. La simplicitat formal, la depuració de la profunditat humana que fa Alfaro a mi m’emociona i em corpren. Aquells traços en paper fluids, com senzills. Aquelles espirals que tantes ciutats tenen en una plaça pública de perpetu moviment. Aquell rellotge de sol a Otos, que el va fer la mínima expressió, gairebé només una vara però on s’hi veu tant de respecte a l’essència del que ens fa humans.

L’he admirat profundament l’Andreu Alfaro, veí de Godella i Rocafort, pròxim de Bétera per tant.   I aquesta nit, trasbalsat encara per la seua mort només m’agradria donar-li les gràcies per tot, per tant de plaer, per ser una referència tan inexcusable, per fer el meu món un lloc millor del que era abans de conèixer-lo.

Ahir va ser un dia molt bonic. Vaig parlar a Castelló, pels bons amics de Castelló de la Llengua en el marc dels actes de commemoració de l’aniversari de les Normes i com a preludi de la manifestació que estic segur que serà un gran èxit de dissabte.

Sempre m’és molt grat parlar a Castelló. Hi tinc bons amics, hi tinc família i sent un goig intel·lectual permanent de tornar a la ciutat on quan jo era un xiquet mon tio Domingo portava la mítica Llibreria Ares, el primer lloc on, en la rerabotiga allà al Carrer d’Enmig, vaig poder veure i llegir llibres que no es podien veure ni llegir en aquella època.

Això d’ahir però em va trasbalsar. La sala de la Llotja del Cànem es va quedar menuda i va haver un grapat de gent, com explica la fotografia del bon amic Manolo Carceller, fora, dempeus durant les quasi tres hores que va durar l’acte. Em van aconseguir emocionar. Jo pensava que no ho aguantarien i allà s’hi van estar aguantant fins que el bidell ens va tirar a tots de la sala. No vaig poder-los donar les gràcies però ho faig ara. Va ser molt bonic.

I va ser molt bonic el debat tan llarg que va haver. La discussió sobre si jo sóc optimista o aquell és pessimista és una discussió normal que tot el món pot entendre. Però més enllà d’eixe detall la il·lusió que es veia en les cares i en les intervencions, sumada al mateix èxit de públic, em va confirmar que efectivament el règim del PP s’acaba i que el País Valencià renàix i fort de les seues (aparents) cendres.

Després vaig sopar amb la gent jove, de l’esquerra independentista, que tira endavant Castelló per la Llengua i vaig comprovar que a La Plana tenim corda per a dècades. De l’eternament incombustible Vicent Pitarch, que em va presentar, a aquests xiquets hi ha un fil de fidelitat al país i de servei al poble que és molt difícil que mai puguen trencar. I totes les notícies d’avui (la sentència a favor de TV3, el procesament de Rambla…) només em poden fer ser més optimista encara. Avui encara més que ahir.

Ací teniu la crònica de l’acte que han fet els companys de VilaWeb Castelló i ací la web de Castelló per la Llengua.

Aquests dies llargs de festa he decidit aillar-me un poc per a poder escriure amb calma les darreres pàgines d’un llibre que tinc entre mans i que si tot va bé apareixerà a primers de l’any vinent.

Escriure sobre el dia a dia i escriure un llibre són simplement feines incompatibles. Almenys per a mi. Necessite buidar el cap abans de posar-m’hi i això són unes quantes hores sentint música, llegint, mirant alguna pel·lícula. Després quan m’hi pose els fulls van caiguent de forma ordenada i ràpida però sense la desintoxicació de l’actualitat informativa m’és impossible pensar una miqueta més enllà.

Així que m’agafe festa per a poder treballar… 

Oscar Niemeyer, mort avui a Sao Paulo, té la culpa de que m’interesse l’arquitectura. Brasília va ser la primera ciutat que em va entusiasmar, és clar en la distància. Jo devia ser molt xiquet però recorde alguna notícia de diari que parlava d’aquella ciutat a la selva on creixien edificis orgànics. No sé com ni de quina manera hi vaig arribar però sí que sé que un disseny com aquest, un dibuix a mà alçada, va ser el primer impacte arquitectònic de ma vida.

Aleshores no sabia res de Niemeyer. Ni la seua filosofia, ni què volia dir la paraula urbanisme i encara sabia molt menys, en ple franquisme, del seu compromís polític, del qual derivava la seua arquitectura -o ves a saber si era al revés. Ni sabia que Chico Buarque s’havia enfadat amb son pare perquè Oscar no li havia fet la casa ni encara havia llegit aquell seu preciós poema. Ni que en la corba s’amaga la creació

No he estat mai a Brasília i m’agradaria molt anar-hi alguna vegada. Sé que ha resistit amb dificultats el pas del temps i que avui no és ben bé el somni racionalista de Niemeyer. Però estic segur que passaran cent anys i seguirà sent un emblema del que l’ésser humà des de la raó i l’estima és capaç de concebre i de fer. I de que la bellesa pot estar al servei de la gent per a fer millor la seua vida quotidiana. 

Ahir es va retirar Jem Cabanes, després de fer feina durant més de deu anys com a cap d’estil de VilaWeb. Ho va fer en dilluns, coincidint amb la reunió plenària que fa tota la redacció cada dilluns al migdia. I ho va fer, com ha fet durant tants i tants dilluns amb una lliçó sobre llengua i cultura, amb un repàs conscient de la feina que fem i la que hauríem de fer.

La fotografia que il·lustra aquest apunt és d’aquesta reunió. Des de que vam estrenar la nova redacció la reunió dels dilluns l’hem fet sempre en aquesta sala que és també l’Espai VilaWeb i sempre ha acabat, després del repàs de les coses importants que passaran la setmana següent amb el seu repàs, la seua dissecció, de les coses importants que van passar la setmana abans i molt especialment d’aquelles en les quals no vam saber estar a l’alçada.

A VilaWeb es fan dues reunions diàries a peu dret, per a seguir el que està passant o per a decidir la portada de l’endemà. Però cada dilluns a la una en fem una de llarga i repossada on hi assisteix tota la redacció i que ens val per a fer el control del nostre treball. 

La xerrrada del Jem, farcida de la seua capacitat intel·lectual inesgotable, ha estat al llarg d’aquests anys la cirereta que la tancava aquesta reunió. Amb els seus comentaris sempre incisius i sovint sardònics, amb la seua erudició inesgotable, amb la seua ràbia sovint explosiva però sempre justificada. Ahir, ho explique en l’editorial amb el qual he volgut celebrar el seu pas per la casa, ens en va obsequir una de final, inoblidable que em sembla que guardarem durant anys.

PD. Jem Cabanes és el primer treballador de VilaWeb que es retira de l’empresa, després d’haver treballat amb nosaltres durant més de deu anys. No puc no reconèixer que em fa una certa impressió. Supose que és un bon senyal…

A Berria van fer un vídeo amb periodistes durant la campanya electoral que no he pogut mirar fins ara. Els bons amics del diari basc van fer un molt bon seguiment de la campanya amb entrevistes i reportatges diversos, un dels quals aquest. En ell diversos periodistes comentem també des d’òptiques diverses la campanya i el que podria passar després de les eleccions. Comentari que, diguem-ho així, encara aguanta…

En el vídeo parlem Eli Zunzunegi, la veterana i sempre interessant corresponsal a Barcelona d’EiTB, Ferran Civit, cap de premsa de l’Assemblea Nacional, l’Antoni Batista, Martin Aramburu, de la fundació CatDem i jo mateix.

Per cert a Escòcia el NewsNetScotland ha publicat el vídeo en anglès de l’explicació dels resultats electorals. 

Feia temps que volíem posar-nos a fons en el periodisme de dades, per a mi una de les més interessants noves especialitats d’aquesta professió. Les eleccions han estat una gran oportunitat, tant pel Tuitòmetre com pel Mapa Electoral, dos projectes que han donat molt de parlar no només al nostre país sinó també a fora (no sempre bé, per cert).

El periodisme de dades el que intenta és presentar les dades de manera que tinguen un sentit informatiu, que envien un missatge comprensible al lector però només amb dades pures. Per exemple el mapa electoral volia remarcar que el sobiranisme és àmpliament majoritari i això quedava demostrat ben a les clares.

Aquest és un terreny en el qual seguirem avançant molt. Des de la creació de VilaWeb Labs, l’àrea d’innovació i transferència tecnològica de VilaWeb, aquesta disciplina del periodisme de dades ha passat a primera línia de la nostra producció.
 

EJC: Mapping the Referendum… Before the Referendum
Geek Vizious: Visualising Catalan election: an alternative to Vilaweb’s map
El Punt Avui: L’evidència canta