Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Als Vivers de València, en un prat discret i just, hi ha una bellíssima estàtua d’Andreu Alfaro en homenatge a Ausiàs March. És un indret màgic al qual fa anys que no hi vaig però que la meua memòria conserva intacte. Els tubs nets i polits del torsimany s’eleven al cel formant una imatge que a voltes semblen dues mans i a vegades com les ales d’un ocell. A prop hi ha arbres, crec que algun xiprer, que fins i tot fan possible confondre l’obra de l’escultor amb la de la natura, segons com el llum del capvespre va apagant-se. I al peu del monument una placa senzilla rememora aquells versos que tant em van fascinar quan els vaig llegir per primer vegada

A temps he cor d’acer, de carn e fust. 
Io só aquest que em dic Ausiàs March! 

Vaig passar moltes vesprades tombat en aquella herba mentre llegia poesia. Crec que em vaig empassar tot l’Ausiàs i el Jordi de Sant Jordi i Roís i el metge Roig. Aquells ferros d’Alfaro a mi em semblaven el lloc just per a llegir allò, perquè connectaven a través dels segles el bo i millor del meu país; artistes excel·lents que enaltien la nostra condició, el nostre ésser. Vaig compartir també lectures i estima, moltes vesprades de calma mentre la calor començava a apoderar-se de València. Aquella Pasqua en que la Maria, que venia de Camporrobles i tot just si sabia català, es va atrevir a llegir els versos, per primer vegada…

Ara que l’Alfaro és mort evoque el molt que he estimat la seua obra. M’encantaria guanyar els Octubre, cosa que evidentment no passarà mai, només per tindre a casa els ferrets d’ell que t’acrediten com a guanyador. La simplicitat formal, la depuració de la profunditat humana que fa Alfaro a mi m’emociona i em corpren. Aquells traços en paper fluids, com senzills. Aquelles espirals que tantes ciutats tenen en una plaça pública de perpetu moviment. Aquell rellotge de sol a Otos, que el va fer la mínima expressió, gairebé només una vara però on s’hi veu tant de respecte a l’essència del que ens fa humans.

L’he admirat profundament l’Andreu Alfaro, veí de Godella i Rocafort, pròxim de Bétera per tant.   I aquesta nit, trasbalsat encara per la seua mort només m’agradria donar-li les gràcies per tot, per tant de plaer, per ser una referència tan inexcusable, per fer el meu món un lloc millor del que era abans de conèixer-lo.