De Fuster a Raimon
Deixa un comentariAcaben d’inaugurar al Palau Robert la magnífica exposició que la Universitat de València ha fet en ocasió dels 50 anys de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Els recomane molt la visita. Veure-hi, i gairebé tocar, l’original del llibre que ha canviat per sempre el País Valencià i probablement també els Països Catalans causa impressió. I tot el conjunt de peces i històries que l’acompanyen, incloses dues magnífiques obres d’Andreu Alfaro, paga de sobres la visita.
La gràcia, a més, és que només d’eixir del Palau Robert poden baixar al metro Diagonal, de la línia verda, i en només quatre parades es trobaran a Drassanes. Si hi baixen i entren al Centre d’Art Santa Mònica podran gaudir de l’exposició magnífica també que hi ha sobre Raimon. I el passeig serà complet i perfecte.
No tinc ni idea de si algú ho va pensar això o si ha estat una altra de les “xambes genètiques” que tant agradaven al Vicent Ventura. Però el resultat és simplement perfecte. Aquests dies poden fer un passeig barceloní que uneix dos dels valencians més importants de la història contemporània, que van ser dos grans amics a més.
En uns dies tan il·lusionants per al país com són aquests, quan finalment s’obre la porta de la independència, és especialment recomanable fer una mirada enrere. I les idees, els conceptes, que tant Joan Fuster com Raimon van posar al seu moment en circulació són simplement imprescindibles per a entendre el que passa avui. L’altre dia el conseller Mascarell s’exclamava, diria que emocionat i tot, llegint en públic uns textos de Fuster dels anys seixanta que de tan actuals que eren semblava que els haguera escrit en aquell moment mateix. Era durant la inauguració de l’exposició i mentre ell parlava els mòbils rebotaven vinga missatges explicant que finalment hi havia pacte per al referèndum del 2014 i les mirades de molts dels assistents es creuaven amb un indissimulat somriure a la boca. I Fuster per boca de Mascarell ho resumia: tot es redueix a l’exercici del poder. I ves per on aquesta vegada, finalment, sembla que ens tocarà a nosaltres.
(El meu article d’El Punt-Avui d’ahir)