Amb Castelló per la Llengua
Deixa un comentariSempre m’és molt grat parlar a Castelló. Hi tinc bons amics, hi tinc família i sent un goig intel·lectual permanent de tornar a la ciutat on quan jo era un xiquet mon tio Domingo portava la mítica Llibreria Ares, el primer lloc on, en la rerabotiga allà al Carrer d’Enmig, vaig poder veure i llegir llibres que no es podien veure ni llegir en aquella època.
Això d’ahir però em va trasbalsar. La sala de la Llotja del Cànem es va quedar menuda i va haver un grapat de gent, com explica la fotografia del bon amic Manolo Carceller, fora, dempeus durant les quasi tres hores que va durar l’acte. Em van aconseguir emocionar. Jo pensava que no ho aguantarien i allà s’hi van estar aguantant fins que el bidell ens va tirar a tots de la sala. No vaig poder-los donar les gràcies però ho faig ara. Va ser molt bonic.
I va ser molt bonic el debat tan llarg que va haver. La discussió sobre si jo sóc optimista o aquell és pessimista és una discussió normal que tot el món pot entendre. Però més enllà d’eixe detall la il·lusió que es veia en les cares i en les intervencions, sumada al mateix èxit de públic, em va confirmar que efectivament el règim del PP s’acaba i que el País Valencià renàix i fort de les seues (aparents) cendres.
Després vaig sopar amb la gent jove, de l’esquerra independentista, que tira endavant Castelló per la Llengua i vaig comprovar que a La Plana tenim corda per a dècades. De l’eternament incombustible Vicent Pitarch, que em va presentar, a aquests xiquets hi ha un fil de fidelitat al país i de servei al poble que és molt difícil que mai puguen trencar. I totes les notícies d’avui (la sentència a favor de TV3, el procesament de Rambla…) només em poden fer ser més optimista encara. Avui encara més que ahir.
Ací teniu la crònica de l’acte que han fet els companys de VilaWeb Castelló i ací la web de Castelló per la Llengua.