Mails per a Hipàtia

Em sap greu perquè no sé a qui li ho he escoltat dir i m’agradaria acreditar la font, però algú ha qualificat la narració de Puyal ahir durant el partit de futbol Reial Madrid – FC Barcelona com d’homèrica.  

Em sembla un adjectiu precís i exacte. El moment en el qual Messi marca quedarà per a la meua petita memòria radiofònica com un dels millors que recorde. El gol va ser magnífic però la reacció del periodista va estar-ne a l’alçada. Tant que, de fet, es va quedar sorprès ell mateix del doll de paraules que neixia del seu cap i fins i tot va demanar disculpes, cosa que evidentment no calia. Si Messi va fer un gol excepcional Puyal també.

Tant que em va reafirmar, per cert, en la meua incòmoda decisió d’escoltar el Barça pel canal dual de la tele en HD, encara que això a l’estiu m’obliga a aguantar la incomoditat que els veïns criden gol abans que jo el veja.

Eu, en definitiva el món no és perfecte. Malgrat els bons futbolistes i els bons periodistes.

(Els de La TdP han penjat l’àudio del gol. Escolteu-lo que és tota una lliçó de periodisme. I ells mateixos han aclarit que la frase va ser de Constantino Romero. Gràcies)

Al tren seu a davant una parella jove. Parlen hebreu. Reconec la llengua amb poques paraules perquè els seus sons són inconfundibles. És una llengua que sona dura i dolça alhora, amb consonants molt fortes i vocals cantaires.

Parlen entre ells comentant el paisatge, miren el facebook amb el mòbil, parlen amb els familiars que els criden i em demanen per l’estació on van. Els responc en anglès donant per entès que el deuen saber, però no. Parlen només hebreu.

I això, estúpidament, m’impacta. M’impacta perquè l’hebreu fa seixanta anys pràcticament era una llengua gairebé morta i ara em trobe una parella jove que viu en el món de la globalització només en hebreu.

Ja ho sé que tot això és complicat, molt més complicat. Però la imatge em sobta i així ho explique.

Diuen que tothom recorda on era. Jo perfectament. El 20 de juliol del 1969 era a Xàtiva, a ca ma güela. Era una nit xafogosa i me’n vaig anar a dormir, després d’haver avisat els meus tiets, Pepe i Serafí, perquè em despertaren.

Ho van fer. Quan faltava poc per a la nau tocara terra -lluna, vull dir- vam seure en la xicoteta habitació on era la tele, que abans la tele no era al menjador. Recorde perfectament el ventet suau que movia els visillos de la finestra i la veu de Jesús Hermida narrant aquell instant únic.

Després vaig demanar pujar al terrat de l’edifici. Em van avisar que la lluna seguia allà mateix, que no canviava res però vaig voler-ho comprovar. I en pijama vam pujar al terrat per a mirar aquell lloc on Armstrong havia aturat la seua nau. Va ser un dia gran.

PS. Anys després he volgut saber més sempre que he pogut sobre la vida i la història d’aquella nit única. També vista des del periodisme. Aquest vídeo és la retransmissió en directe de Walter Cronkite, un dels grans del periodisme televisiu americà. I aquesta forma de treure’s les ulleres i somriure és també un gran moment…

Estic decebut per la decisió de Lance Armstrong de no seguir defensant-se de les acusacions de dopatge. Entenc que n’estiga fart però ell era atractiu precisament perquè no defallia mai, ni en la bicicleta ni lluitant contra el càncer.

Amb les dades (incompletes) que tinc a la mà seguisc pensant que hi ha més pa que formatge en aquesta persecució del corredor texà. No acabe de veure clar ni tan sols si podran acabar retirant-li els títols. I en qualsevol cas tinc clar que el pitjor de tot és que el ciclisme quedarà tocat de mort.

Però m’hauria agradat, i m’hauria comfortat, que Armstrong no haguera dit prou. No m’agrada baixar els braços ni que els baixe ningú… 

He pujat a Prada, en una escapada curta, per a participar en el seminari d’investigació que la Universitat de València hi organitza sobre Joan Fuster. Aquest matí.

Vaig arribar ahir i tot i que veig la UCE apagadeta vaig tenir la sort de trobar un d’eixos miracles que només passen a Prada. En acabar de sopar a l’església del poble representaven la versió algueresa del Cant de la Sibil·la.

La van adornar en excès per al meu gust però la salmòdia de la Síbil·la és tan màgica que em va proporcionar uns quants segons d’èxtasi. Poques melodies tenen la bellesa d’aquesta i trobar-te-la de sobte, sense esperar-la, és un enorme regal.

Al final els algueresos es van fer un petit embolic amb les llengües, italià, francès, espanyol, català, no sabien on eren. El rector del poble els parlava en francès, hi havia algú, no sé qui era que els deia coses en espanyol, ells no sabien si respondre en italià i aviat van veure que el català era ben bé la llengua comuna.

Tota una prova que si no vens a Prada et perds. 

El diari Ara va obrir la portada d’ahir diumenge amb un espectacular titular segons el qual ‘la CIA a l’ombra’ vigila l’independentisme català i considera probable que aviat el Principat no siga part d’Espanya. La portada era bona però el contingut és un exemple clar de com estem funcionant tots plegats. Amb algun detall per a mi surrealista i divertit.

Al mes de març ja va eixir el tema. Wikileaks va filtrar uns quants milions de correus de l’empresa Stratfor. Stratfor és un servei d’anàlisi polític, a mig camí entre el periodisme i la consultoria. Fa anys que estic subscrit al seu correu i rep les seues anàlisis. Com en tots aquests serveis un dia és millor que l’altre però en general ajuden a entendre per on es mou el món. Em vaig apuntar a Stratfor perquè un dels seus directors és Robert Kaplan, un dels grans periodistes d’internacional dels Estats Units, amb el qual discrepe sovint però al qual cal llegir, sens dubte.

Quan Wikileaks va filtrar aquests correus, que és al cap i a la fi com si filtrarà els correus que la redacció de VilaWeb ens passem entre nosaltres, a mi em va estranyar molt. Stratfor és una empresa privada sense poder polític de cap classe més enllà de la influència com a consultoria o mitjà. Però vaig entendre que formava part d’una estratègia de mantenir-se vius. Wikileaks primer va fer filtracions enormement importants de temes de l’exèrcit dels Estats Units (que són per les que volen acaçar Julian Assange), més tard va fer una filtració interessant de paper interns de la diplomàcia americana (però que a diferència de l’anterior no afectava greument res) i després es va quedar seca. I aleshores va filtrar el que tenia a mà: algú va copiar els correus de Stratfor i els va passar a Wikileaks. 

Wikileaks va intentar posar-hi picant definit Stratfor com ‘la CIA en l’ombra’, un apel·latiu ridícul però que ha fet fortuna. No sé com Stratfor pot ser la CIA a l’ombra si tots els seus membres són ben coneguts, escriuen llibres, fan conferències i apareixen a les televisions! Aleshores ja vam publicar a VilaWeb un article en el qual treiem ferro al tema. I va ser aleshores també quan els grans diaris que donaven suport a Wikileaks se’n van retirar. Lògicament perquè sabien que allò no era això que Wikileaks deia.

El cas és que ahir diumenge el tema, i la definició de ‘CIA a l’ombra’ van renàixer de la mà del bon amic Enric Borràs a l’Ara. Cadascú ven diaris com vol i la maniobra supose que els va eixir bé -fins i tot TV3 els va dedicar un tema. Però ni Stratfor és la ‘CIA a l’ombra’ ni la filtració té cap més importància que els comentaris dels redactors d’una publicació americana.

Me’ls vaig llegir, és clar, els cables de Stratfor. I ací la cosa ja va prendre una dimensió surrealista quan vaig comprovar que la seua anàlisi sobre la sentència del Constitucional en realitat era …meua. Efectivament en aquest correu una de les seues analistes fa un repàs de la situació que em sonava molt. Tant que no em va sorprendre llegir la darrera frase quan aclareix que les dades provenen d’aquest article de VilaWeb. Ella diu: ‘Here is an article with all the changes (in Catalan, but good to keep as it has ALL the details’). 

Amb la qual cosa ara va i resulta que a Catalunya molta gent està llegint una ‘opinió de la CIA a l’ombra’ que es pensen que ha estat elaborada per una colla d’assenyats espies internacionals treballant fonts ocultes i que en realitat la vaig fer (bàsicament) jo mateix.

Com que no és la primer vegada que passa, crec que l’afer val per a definir, i desmitificar, com circula la informació planetària. La cosa és que del meu ordinador ix un text, que el llegeix una senyora americana, que el transcriu per al debat intern del seu mitjà, correu que es filtra a wikileaks, que wikileaks diu que l’ha fet una ‘CIA a l’ombra’ i que acaba tenint honors de portada en un diari d’ací, amb la conseqüència que el país queda convençut que això representa l’opinió de la primera potència mundial i que els Estats Units pensa el que al final jo pense, però sense que la gent sàpiga que en realitat ho pense jo. Bufa!

Insistisc en que això passa molt sovint, ep. Fa mesos ja en vaig parlar d’un cas semblant. Arran les filtracions de Wikileaks amb textos de les ambaixades va haver-hi molt d’enrenou sobre un cable que afirmava que Barcelona era una mena de centre mundial de la Jihad. El cable en qüestió el vaig associar ràpidament a un article de l’amic Martín de Pozuelo a La Vanguardia i així ho vam comentar per antena tots dos en aquest programa de TV3. I tanmateix per a la majoria del país ha quedat no que l’Eduardo va escriure un tema que el cònsul va trobar interessant i va enviar al seu país copiat sinó que el consulat americà a Barcelona certifica després d’una enorme investigació que som un centre mundial de la Jihad.

En aquests dos casos com que els involuntaris protagonistes som a mà podem treure l’entrellat. Però vist això amb quins peus més que de plom hem d’anar quan parlem de Síria o de Veneçuela, de l’Strauss-Khan o de Juan Carlos?

La veritat és que hi ha dies, com avui, atabalat davant la dimensió global que prenen les coses, que realment em sent molt vell i no sé si té cap sentit seguir fent la feina que faig, vist com de malament treballem tots plegats i com de difícil és posar llum enmig de la caverna. O com de fàcil és apagar la poca que queda. 

Sant Gos tanca la trilogia festiva de Bétera i algunes coses més. D’alguna forma és com una frontera que marca que s’acaben els dies dolços i comença a entrellucar-se el retorn de la feina.

Ahir baixàrem a veure els xiquets disparar la cordà infantil i després a escoltar la coetà del Gos -la gàbia fa que cada volta ens toque córrer menys i per tant en gaudim més del so i la imatge que no d’una altra cosa.

Després una bona estona amb els amics a l’Ateneu, escoltant un voluntariós grup de jazz i el comiat a les nits a la fresca. Ens espera la tornada a la feina, al dia al dia. Aquesta tardor i aquest hivern em tem que seran molt durs per a tots i molt em tem que aquestes dues setmanes llargues d’agost apareixeran com un oasi un poc irreal. Tan de bo que m’equivoque… 

Em dutxe i comença a caure confeti de tot arreu. La festa ens inunda de paperets fins al racó més amagat, confeti que molts dies després encara apareix en alguna sabata, en el racó del pantaló, en una butxaca o en la funda del telèfon.

Fa anys que em passa. Que d’ací uns dies o unes setmanes de sobte emergeix una mica de confeti. Ben lluny de casa. I sempre em provoca un somriure gran. És com un ambaixador del record. Quan apareix tornes per un segon a la Plaça del Sol inundada pel sol de migdia, pel confeti dels majorals, per l’olor de les alfàbegues, pel so majestuosos de les campanes, per la música. És un moment màgic per a tots els que som de Bétera. Un segon per recordar…

(La foto és també de la meua menuda) 

Assegut a la terrassa de ma germana escolte el pas de la cantà. La dolçaina i el tabal van asenyalant la ruta per la qual els cantadors d’albaes passegen el poble. Sóc poc partidari de retocar les tradicions però reconec que en aquest cas ho van encertar. Antigament la cantà es fèia també la nit del 15 al 16, junt amb la coetà. I la barreja era complicada. L’ordre, escrupulosament respectada, era que no es tiraren coets quan senties la dolçaina però així i tot molta gent no s’atrevia a seguir la cantà per por al moment de tornar a casa. Passant-la a la nit del 14 al 15 això s’ha arreglat del tot. Els cantadors canten sense cap por i la gent els pot seguir allà on vagen.

De nit, ja colgat al llit encara els escolte, amb una albà valenta, plena de veu, i em sembla un moment màgic. No sé si somie o no… 

Una de les gràcies de l’estiu és que passes les hores mortes repassant la bibiloteca. Cada any ho faig, sobretot a Bétera on tinc llibres acumulats que no mire tan habiualment. Els taste. Unes pàgines d’aquest, algun fragment d’aquell més que res per al meu record. Els llibres els vincules a dies concrets, a llocs, a episodis de la memòria que ve de gust recordar o no.

Així m’he topat de cara amb ‘Una muerte muy dulce’ de la Simone de Beauvoir, en una traducció espanyola que va fer un cert furor a finals dels setanta. I m’hi he enganxat. Aquest llibre me l’he llegit de cap a cua en unes hores. Absort per la narrativa fàcil, el contingut i les circumstàncies de la senyora parisenca.

La Beauvoir, com tantes grans escriptores i intel·lectuals, té de tot i no sempre bo. Aquest és un llibre d’intenció menor però per a mi excepcional. Un relat simple, una contalla, d’un dels moments més definitius de la vida, relatat sense artificis ni trampes, de forma tan directa com impressionant.

Un goig, en definitiva, per a una vesprada d’estiu. 

Ho escolte en un film: no digues mai ‘no puc’, digues ‘com m’està costant’… 

Em sembla una filosofia atractiva, colpidora i neta. De vegades has de soltar el pes mort que t’ofega per dins i per agafar aire dius coses que són excessives. Efectivament ‘no puc’ per exemple. Què vol dir que no pots? Al cap i a la fi que no pots fins que pots. Allò que va dir Mandela quan li van preguntar si no pensava que era impossible fer de Sudàfrica una nació democràtica: ‘tot és impossible fins el dia que es fa possible’. Doncs això.

‘Com m’està costant…’, en canvi, és certer. Indiscutible. Hi ha coses que costen una barbaritat. I sobretot que costen més que no et pensaven que et costarien. I aleshores bufes i penses que això es fa pesat o dur. Que t’està costant. Però això no vol dir que siga impossible. Simplement és una forma d’agafar aire, de desmuntar-te un segon per a seguir mirant endavant.

Bona frase. Un regal d’estiu. 

Passe per davant del Castell. El seu estat és preocupant. La polèmica reforma que s’hi va fer fa anys ensenya cada vegada més les costures. La que era la Torre de l’Homenatge, la més vella de la construcció em fa recordar de sobte la placa de fa uns dies a Atenes.

A l’Acròpolis una placa de marbre en català recorda que Pere IV el nostre rei senyor duc d’Atenes, va qualificar el ‘castell de Cetina’, l’Acròpolis, com el més bell monument del món. I ho recorde pensant que el mateix Pere IV va ordenar la demolició d’aquesta torre de Bétera. Ho va fer amb un decret signat el 1364 perquè un rei castellà l’havia ocupat momentàniament amb la intenció d’assetjar València. Pere el del Punyalet volia evitar que la situació es repetira i va tirar pel dret, tot i que no tenim cap prova de què l’ordre es portara a efecte.

Un mateix rei era doncs rei de Bétera i Atenes. Amb la qual cosa les geografies eren ben diferents. Toledo, Lisbona, Sevilla, París eren terres aleshores molt més llunyanes i estranyes per a nosaltres, per a la gent de Bétera, que Palerm o que la mateixa Atenes.

La política, això ho hem sabut sempre, fa la geografia i el que avui sembla natural ahir no ho era. Cosa que indica a les clares que no sabem què pot passar demà i que no hi ha res escrit.

Dia històric el de divendres, amb la primera actuació de la Muixaranga de Bétera. En realitat el dia sencer va ser fabulós. L’Ateneu, l’entitat que tant està canviant el paisatge cultural del poble, va invadir la Plaça del Mercat i hi vam viure una vesprada nit fantàstica.

L’espai no pot ser més adequat. La porta de l’Ateneu dóna a una plaça tranquil·la, sense trànsit de vehicles, que a més fa costera avall, amb la qual cosa poses l’escenari a la part baixa i sembla com si tingueres grades i tot. Ho vam comprovar centenars de persones que vam gaudir d’un programa enorme i molt interessant.

Presentats pel Pep Ricart primer va actuar el gran contacontes Llorenç Giménez que mantingué els xiquets apegats a la cadira amb els seus contes i les seues improvisacions magistrals. Ja no sé quantes voltes l’he vist però no em cansaré mai. Vaig baixar amb les meues nebodetes i vaig comprovar que el seu encant no es disol mai. Estaven embadalides de sentir-lo.

Després arribà el plat fort del dia amb l’estrena de la Muixaranga de Bétera, que compta amb el suport de mestres de la nova d’Algemesí i col·legues d’altres muixarangues properes. Van fer diverses figures i un final encarats a la porta de l’ateneu mentre la colla de dolçainers feia sonar l’himne que ens va esborronar a tots. Ells estaven molt contents i nosaltres més encara. Un goig.

I tot seguit els xiquets van fer estrena també amb la colla de Dimonis del Carraixet. Són valents i van soltar foc a tort i dret de la plaça. Se’ls van escapar massa coets però supose que és el risc del primer dia. En vindran molts més.

Després les taules van ocupar la plaça, vam sopar i van ballar el grup de Danses L’Aljama de Bétera. Amb un programa molt sòlid. Cada dia creixen més en qualitat. El Toni Marzo ens anava explicant els diversos balls i vaig quedar impressionat amb les veus dels cantadors. Al Xavier ja l’havia sentit però hi ha una xiqueta del Baixet que té una font a la gola: quina veu més transparent i neta! Impressionant.

Per rematar-ho tot encara vam gaudir de l’actuació del Naiet Cirerer, un pressumpte cec (Jacint d’Alcàsser) i el seu pigall que van fer les delícies de la gent amb romanços i contalles. Una sorpresa per a mi, que no els coneixia i m’ho vaig passar molt bé.

El resum de tot plegat és que l’Ateneu creix amb una força enorme. Fa un any ‘ocupar la plaça’ semblava un objectiu inabastable, prou feina hi havia amb ocupar la casota on s’havia traslladat. Un any de feina persistent, incansable, permanent, de tants amics ha acabat consolidant-lo com un centre cultural que no només és de referència a Bétera o la comarca sinó que ja pot parlar de tu amb qui siga.

I la prova són l’enorme quantitat d’activitats d’aquest estiu, de les quals la nit de divendres va ser un exemple paradigmàtic i joiós.

He escrit la xerrada que vaig pronunciar a l’Escola Gavina en ocasió de la nit de les Cooperatives Valencianes d’Ensenyament. La vaig titular ‘De cooperatives i altres subversions’ perquè en realitat tracta d’això: de l’obligació de revoltar-nos contra aquesta situació econòmica i social que ens estan imposant. I especialment de l’obligació de que l’escola es revolte i de les raons que té per a fer-ho.

El text sencer el trobareu punxant a baix en l’enllaç ‘vull llegir la resta de l’article’ 

Parlament a l’Escola Gavina amb motiu de la Trobada de les Cooperatives Valencianes d’Ensenyament

Deixeu-me expressar abans que res la meua alegria per tornar a estar en aquesta escola que és la meua. Jo vaig treballar a La Gavina precisament l’últim any que érem a L’Eliana i el primer que vam entrar a aquest edifici. És un goig poder veure de nou el resultat de l’esforç de tanta gent.

I deixeu-me dir que estic molt content també de trobar ací a tanta gent important per a l’escola i per al país, gent que he admirat i admire pel seu compromís de tants anys, gent que m’agradaria personificar sobretot en els bons amics de l’Escola La Masia, que fa quaranta anys que van iniciar al Vedat del Torrent amb aquella mítica ‘Tramuntana’ tot això que avui som tots ací.

Quan em van demanar de vindre a parlar amb vosaltres vaig optar per posar a aquesta xerrada un títol que pot resultar estrany: ‘cooperativisme i altres subversions’. Els periodistes solem dir que un bon títol ja és mog article, així que segur que mitja conferència també ho serà. Però perquè? Per què qualifique de subversiu el món cooperatiu?

La veritat és que vivim en un temps molt difícil però on paradoxalment ser subversiu comença a resultar molt fàcil. Ens han acorralat tant contra la paret que només pensar en termes diferents -diria i tot que pensar!- ja es pot considerar un exercici de subversió. I no cal dir que si a més de pensar s’actua, com feu els cooperativistes, la ‘subversió’ agafa una dimensió més gran encara.

Des d’aquell 1895 en que es va crear l’Aliança Cooperativa Internacional, el cooperativisme ha aportat al món una manera d’entendre l’economia i la societat que ha estat despreciada a voltes per les grans ideologies i sovint caricaturitzada o utilitzada. Però que sempre ha resultat incòmoda. I que resulta particularment incòmoda ara que el nostre sistema econòmic s’ensorra.

Des d’aquella embrionària cooperativa de Rochdale al segle XIX el cooperativisme ha posat al cor del debat sobre l’economia i sobre l’organització social uns principis que avui tenen un valor molt especial: autoajuda, responsabilitat, democràcia, igualtat, equitat i solidaritat. I també honestedat, transparència, responsabilitat i vocació social.

Aquests són uns principis de validesa universal en el moviment cooperatiu però a ningú no se li escapa que són especialment importants quan parlem de cooperatives d’ensenyament, obligades per la seua funció social a transmetre-los als nostres xiquets i xiquetes.

I si mirem què ens està passant, com hem pogut arribar al pou on som, ens n’adonarem que el que ha fallat ha estat bàsicament això: els valors. I que la desvergonyida manca de valors d’això que en diuen ‘els mercats’ és la causa principals dels nostres mals.

El món, i el país, viuen avui la crisi més profunda que cap de nosaltres no és capaç de recordar. És òbviament una crisi complexa que reclama explicacions complexes que no és aquest el lloc ni el moment de donar. Però hi ha unes obvietats sobre les quals estic segur que ens posarem d’acord.

Hi ha una sèrie de problemes que són a l’arrel del desastre econòmic i financer que vivim. El primer d’ells és paradoxalment la desaparició dels empresaris. Les empreses d’avui en dia no tenen amos sinó accionistes i això és un gran desastre. Perquè l’amo pensa en el mig termini i a llarg però l’accionista només a curt: vol beneficis i els vol ara sense importar-li com, ja que en definitiva no veu mai ‘l’obrer’. Això provoca aquesta bogeria especulativa de la borsa, que és allà on es guanyen els diners. Fixeu-vos: no creant res. I això fa que fons bancaris controlen inversions incomprensibles que juguen amb els nostres diners. Sense saber-ho és possible que alguns de vosaltres estigueu per exemple finançant amb els vostres diners indústries de l’armament perquè el vostre banc ha mogut els vostres dipòsits en una direcció determinada.

La conversió de la borsa en el centre de l’economia mundial és una enorme desgràcia que comporta el canvi d’una economia productiva a una especulativa que no pot ser mai sostenible perquè per a ella la paraula ‘any’ i si m’apureu la paraula ‘mes’ és inexistent. El capitalisme financer no pensa mai en el que està creant. Només pensa en com crear una impressió al voltant d’un producte que li permeta vendre com més ràpid possible i canviar de joc.

Vinculat a això hi ha el segon gran problema contemporani: que el diner criminal s’ha tornat, o volen que es torne, honorable. En un món on el diner corre sense preguntar res els qui usen la dictadura per a produir de forma més ‘eficaç’ juguen amb avantatge. I així hem vist casos com el recent de Gaddafi, accionista important en empreses com Telefónica o Repsol, accionista principal de diaris anglesos, accionista de referència de grans empreses energètiques italianes, etcètera. De fet quan va començar l’atac a Líbia, en un gest insòlit, la borsa de Milà va haver de tancar mentre trobava una explicació a un fet únic: l’exèrcit italià estava atacant el principal accionista de moltes de les empreses italianes, un dels més grans inversors del país.

Evidentment aquest és un cas extrem però penseu en detalls més menuts que se’ns colen pertot: com ara que un equip com el Futbol Club Barcelona porte al pit el nom d’una dictadura o les mil-i-una reverències que els nostres polítics fan de manera constants als representants de la dictadura xinesa.

Amb una afegitó encara més greu, com és que hi ha en marxa un atac directe a la democràcia. A Itàlia, ho recordaré, mana un polític que ningú no ha votat. És un exemple només, però un exemple contundent.

Aquest és el retrat, amarg, del món en que vivim. No és gens agradable però no mirar-lo de cara no ens ajuda a res. La caiguda el 15 de setembre de 2007 de Lehman Brothers als Estats Units va iniciar una era de pànic global en la qual vivim i on ens enfonsem més i més cada vegada. I allà ja hi havia l’embrió de tots els mals: va ser una caiguda marcada per la cobdícia i la deslleialtat cap als clients, cap a la gent normal, enganyada amb falses hipoteques.

La bombolla financera, la gran bombolla bancària i la desqualificació successiva de la política com a ineficaç tenen en aquest incident no el seu orígen però sí el seu punt tombant. Més val no oblidar-ho…

A partir d’ací el cinisme, la hipocresia i una manca enorme d’ètica, una manca absoluta d’ètica, s’han apoderat de la nostra societat.

Com podem acceptar que se’ns retallen els serveis socials i de sobte després apareguen onze mil milions d’euros, que no en són ni un ni dos, per a rescatar la banca? Per quin motiu hem de rescatar la banca però no la perruqueria, el xicotet taller mecànic o l’escola? Com podem tolerar que una banca de fet nacionalitzada seguisca mirant els seus interessos i girant-se d’esquena a a societat?

Aquests dies ha passat un fet que em sembla paradigmàtic i molt gràfic: Catalunya Caixa, un banc rescatat, nacionalitzat per tant, ha llençat una enorma campanya publicitària basada en el fet que pagarà als clients nous l’euro per recepta que el govern de Catalunya ha implantat. Com és possible? Podem discutir si és correcte o no implantar un euro per recepta però si el goven l’implanta aleshores no pot ser que un banc públic capte clients a base de contradir la política del govern. Ens hem tornat tots bojos o què?

Repassem, per contrast, allò que hem dit a l’inici, els principis del cooperativisme: responsabilitat, democràcia, igualtat, solidaritat, honestedat, transparència, responsabilitat, vocació social…

L’economia social, el cooperativisme, és a les antípodes d’això que estem vivint. D’aquesta economia i d’aquesta societat que tenim ara mateix. Les cooperatives no són en aquest sentit l’única alternativa però en són una de molt important, formen part de la subversió que creix.

Simplement no podem seguir així. No podem seguir enfonsant-nos en el pou. No podem seguir veient de forma impasible com hi ha cada dia més gent enfonsada en la misèria. Les nostres societats no poden acceptar, de cap manera, que es destruisca l’estat del benestar. No poden acceptar que l’educació o la salut siguen arrosegades per aquest tsunami horrorós. I no ho podem fer, simplement, perquè el que hi ha en joc no és una qüestió ideològica sinó el factor clau de la cohesió social: el progrés que prometem als xiquets.

El meu vesabi Pau va viure molt pitjor que el meu avi Vicent i la meua àvia Rita. I mon pare i ma mare han viscut pitjor del que visc jo. Quina mena de gent seríem nosaltres si els nostres fills, les meues dues filles, un dia pogueren dir que nosaltres hem viscut millor que elles?

No cal que us recorde, no precisament a vosaltres, que Celestine Freinet va definir el funcionament de l’escola en base a tres principis:

-l’organització de la seua vida a través de la responsabilitat personal i col·lectiva

-l’adquisició del coneixement a través de la recerca personal, de la cooperació i de la confrontació de les pròpies conclusions amb els altres

-i, i!, l’educació dels ciutadans a través del compromís de l’escola amb el seu entorn.

El mateix Freinet va deixar escrit que ‘no podem preparar els nostres alumnes per a que construisquen demà el seu somni si nosaltres no creguem ja en cap somni, ni podrem preparar-los per a la vida si no creiem en la vida i no podrem ensenyar cap camí si ens limitem a seure, per més cansats que estiguem, en la vora del camí’.

Ara no és el moment d’acotar el cap. No ho és mai però encara menys ho és ara. Vivim una situació extremadament difícil però això només reclama que treballem més, que somiem més, que ens comprometem més.

En unes condicions també molt dures fa ja moltes dècades que gent com Ferran Zurriaga, Pilar Calatayud, Enric Alcoriza, Adela Costa, Roser Santolària, Tere Pitxer o Carme Miquel van portar al nostre país la dignitat d’una escola que no estava sinó al servei dels xiquets i de la societat.

Ara, de nou, ens toca alçar-nos o alçar la veu. Aquest d’avui és un combat moral i ètic que hem de lliurar tots amb els braços ben junts, reforçant-nos els uns als altres. I en aquest combat especialment l’escola no pot estar absent perquè seria indigne de la seua millor història, de la seua funció i de la gent que tant ha treballat per dignificar-la.