Mails per a Hipàtia

A Cefalònia, per cert, va ser pres Ramon Muntaner, en companyia de l’infant de Mallorca. Cap rastre. Potser perquè s’han barallat amb tots, que l’illa ha estat també com a mínim veneciana, russa, anglesa, francesa, turca, italiana i grega. 

A l’Acròpolis d’Atenes en canvi em sorpren de forma agradable la molt visible presència d’una placa en català -i en espanyol, grec i altres llengües però en català primer de tot- que enalteix ‘lo castell de Cetines’ amb una frase de Pere el Cerimoniós, sempre Pere del Punyalet per als valencians. 

Investigant el senyor Google averigue que la cosa ve de que el director de l’Institut Cervantes d’Atenes era Eusebi Ayensa. Però que conste que és l’única placa no grega present en el recinte i això ja és un mèrit. 

Myrtos és una de les platges que sempre apareixen en les guies dels llocs on t’hauries de perdre un dia. Vista des del penyasegat és realment impressionant. Hi ha un grapat de gent allà baix banyant-se i jo pregunte si paga la pena fer la ruta, visiblement penosa, que hi mena.

Em diuen que no. Que és una meravella turística i queda molt be vista des de dalt però que és de llarg la més perillosa de l’illa. Cada any hi moren un parell de persones atrapades per unes onades traidores que els indígenes esquiven no anant-hi.

És una llàstima però hi renuncie. Diuen que la baixada costa prop de tres quarts i la perspectiva d’engreixar l’estadística mortuòria no em fa el pes. Així que em faig unes fotos i prou. No cal jugar amb el diable… 

Des del cim de la carretera Kioni se m’apareix literalment com un paradís. Una badia allà baix amb un mar blau d’una intensitat difícil d’explicar i quatre cases. Hi ha molts vaixells aparcats a la badia però trobem encara una cala menuda on banyar-nos abans de dinar. Com tantes de les cales jòniques no és de sorra sinó de pedres, que se’t claven al peu de mala manera. Però resulta imponent. Hi ha un penyasegat dins l’aigua tan intens que la temperatura de l’aigua canvia amb una sola braçada i els tons de blau es marquen com si allò fora un llenç.

Després de banyar-nos dinem en una taverna plena de gats que ens cerquen les sardines que ens estem posant a la panxa. Miren amb ulls de peneta, que no he sabut mai com els saben fer.

En tornar em fixe que la casa que hi ha a dalt de tot del turonet és estranya perquè un dels costats el té com arrodonit. L’autobús és l’explicació de l’efecte arquitectònic. Li han retallat uns pams per a que l’autobús puga girar i els pocs turistes que arribem fins ací tinguem una manera de gaudir de tot plegat. Alça…

Al monestir de Sant Jeroni guarden una mòmia que diuen que és de Sant Jeroni mateix. Ho ignore. Els meus coneixements de la matèria són tan limitats que no sabria dir si això és cert. Hi ha qui opina que n’hi ha un grapat de Sant Jeronis i que aquest només en seria un més. Ells s’ho creuen, però.

Una monja amb posat estricte ens renya per parlar massa alt. L’edifici és nou perquè el monestir vell va ser destruit en un terratrèmol però guarda les meravelloses icones per les quals sempre paga la pena entrar a un d’aquests temples. I la mòmia.

Que pretenen que besem quan apareix un pope i davant la meua sorpresa obre el cadafal. Els fidels es senyen amb els tres dits i corren a besar el peu de la mòmia mentre jo m’esmuny, no siga cas que pretenguen que complisca amb el ritual… 

No podíem entrar a port. El vaixell ha eixit d’Itaca i no hi ha manera d’entrar al port de Sami. Normalment entra de cul per a buidar la panxa amb cotxes, un autobús i un sorprenent tractor que hi transporta. Però fa un vent de mil dimonis. Ho prova una vegada i no arriba al punt on hauria d’atracar. Una segona tampoc. I a la tercera tiren l’àncora a veure si així el poden fixar i el fan ballar en una semicircumferència per tal d’encertar el punt exacte del moll. Fallen per mi?limetres, enmig de l’expectació dels qui hi som a dalt però també de la gent del poble que ha anat concentrant-se al moll supose que per a veure suar el capità. Finalment prenen la decisió d’eixir a alta mar i intentar entrar de cara a tota velocitat. Mire la maniobra des de coberta entre espantat i admirat. Efecticament atraquen i comencen a apressar-nos per a que desembarquem. Quan sóc a terra me n’adone del motiu de les presses. El vaixell es mou com una trompa i els cotxes han de baixar mig de gaidó mentre els mariners tiben cordes i diria que ressen.

Del braç de mar que separa Louxuri d’Argiostoli els locals en diuen ‘el Sena’ perquè els d’Argiostoli es pensen que són París. He rigut amb ganes. Veig que de Nàquera i Bétera o Arenys de Mar i Munt hi ha per tot arreu…

Hem anat a Louxuri per visitar els nostres amics Carolina, Jacques i Philippe, que passen tres setmanes aïllats en un mas que hi ha en aquesta península. És un mas enorme i preciós, enmig d’un vall esplèndida. La propietat és d’una família local amiga que els la deixa perquè no té llum ni piscina ni cap rastre de modernitat. Té en canvi tot el que pots esperar per a relaxar-te i descansar. Llum de quinqué, parets gruixudes i fresques, animals i edificacions de tota classe, una porta serena i solemne i una platja minúscula al final de la vall on de tant en tant apareix algú del poble però on sovint no hi ha ningú.

Dinem, llegim, xerrem i fem una becaina sota l’ombra benèfica d’un pi. No hi ha telèfon, per supost. En un punt hi ha connexió si puges sobre una pedra i t’hi estàs quet. Ni ho intente. Em deixe dur per un espai que em reforça en la idea que el Jònic és italià, més italià que no grec. 

De camí a la platja la ràdio del cotxe en un revolt fa sonar emissores gregues i en l’altre a les italianes. Que són allà davant, a tocar… 

M’he posat, literalment, sota un avió quan aterrava. I és una experiència, com ho diria?, poderosa. Hem vingut amb la Valia i el seu fill a una platja meravellosa que és al final de la pista de l’aeroport d’Argiostoli. Hi arriben molt pocs avions però quan ho fan passen literalment a tocar del nostre cap -la pista és un poc elevada sobre la platja i els avions grans han d’usar-la tota per frenar, així que apuren l’alçada al màxim.

Normalment la gent es posa una miqueta a la dreta de la platja, un pèl apartats de la ruta dels avions. Però quan he vist que n’arribava un he corregut a posar-me a sota just de la seua ruta. I ha estat espectacular. Ha passat bramant sobre el meu cap a una distància que m’ha semblat gairebé que el tocava. Era una falsa impressió però el soroll i la intensitat eren tals que hauria dit que ho podia fer. Enorme.

Les illes són el problema de Grècia. Segurament. Però és que Grècia és un país insular. M’ho diu Niko amb la vehemència d’un home que de primer va ser un enginyer responsable de l’electrificació de bona part del país i més tard el coordinador parlamentari de Siriza, fins la passada legislatura. ‘Com pots explicar als alemanys que no és el mateix produir electricitat per als set milions d’habitants d’Atenes que per als pocs centenars d’una illa i que, tanmateix, els has de cobrar el mateix preu?’ em diu. Recorda que Grècia té més de mil cinc centes illes habitades i que cadascuna pot tenir tots els problemes logístics imaginables. Transport, salut, educació, llum, abastiment. ‘No poden tractar Grècia com si fos Holanda, un país pla sense cap problema logístic’ i és un punt aquest que accepte i comprenc. Això no ho explica tot però és certament important.

La carretera d’Atenes a Patres (Patra) és literalment infernal. Patres és la tercera ciutat grega (quarta si comptes Chicago com la tercera) i el port fonamental cap al Jònic i més enllà cap a Itàlia. I tanmateix té una carretera en la qual circules la major part del temps per l’arcè. No sé si és perquè és diumenge i la major part de la gent fa la direcció contrària, cap a Atenes però el viatge se’m fa enorme i llarg.

El vaixell a Kefalònia és en canvi una delícia. El sol es pon mentre som a coberta i la meua menuda aprofita per a fer tantes fotografies que comence a temer pel tamany de la targeta que les ha de guardar. Navegar pel Jònic impressiona per la torturada geografia de les muntanyes que l’emmarquen i tanmateix és una experiència profundament relaxant.

PD. Per cert Patres dóna nom al barri valencià de Patraix. Almogàvers de retorn del Peloponès s’hi van establir, donant-li el nom de la ciutat grega on havien viscut. 

Ahir vaig participar en un dels passis que Llibertat.cat està organitzant arreu del país del film Operació Garzón. 

Vaig quedar tocat. No és que haguera oblidat res -és molt difícil oblidar això- però els records es difuminen molt i veure les cares tal i com eren aleshores, escenes que havia viscut i se m’havien esborrat del cap i sobretot escoltar el testimoni de les tortures que van patir tants companys i amics em va colpir.

En acabar em va tocar parlar amb els assistents a la projecció, en companyia de Vicent Conca, un dels detinguts aquells dies. Vaig dir que anys després l’operació ha estat un enorme fracàs. Tot al llarg de la pel·lícula em fixava en petits detalls que em recordaven de forma permanent que els detinguts i els qui els envoltàvem no hem deixat de lluitar. I, com va dir Vicent Conca, vint anys després som molt més a prop del que ells volien impedir.

Tot i això seria molt deshonrat si no reconegués que la duresa de l’estat va fer molt mal.  Va fer molt mal sobretot als qui van patir la tortura (quina escena quan expliquen l’alegria d’entrar a la presó!) però ens va fer molt de mal també a l’incipient i reduït món independentista, per més que ens hajam recuperat de sobres després.

Per si ho havia oblidat va haver prou amb 55 minuts d’una pel·lícula que vos recomane que visioneu.

El bando diu que podrem tirar coets un any més, que tota la polèmica sobre la directiva europea encara no ens afecta als de Bétera. Bé. Com a novetat ens hem d’apuntar a un grup de coeters però això és poca cosa i escàs requisit. Ja ho farem. I tornarem a eixir amb els xiquets, a provar-los i ensenyar-los a tirar allà al carrer Caruana, relativament tranquil. I anirem després els majors fins l’Ateneu, a la Plaça del Mercat, un dels inferns predilectes de la que sempre és la millor nit de l’any.

Com han fet els darrers anys han repartit un mapa amb els carrers prohibits. Només l’he vist per damunt però diria que són menys que en anys anteriors i sobretot que el repartiment és més lògic. Hi ha hagut anys que a poc que volien que el coet només anara per l’esquerra o per la dreta però no pel carrer sencer.

Preparem-nos doncs per a la gran nit… 

No sóc massa de macrofestivals musicals però en l’organització del FEM Festival d’Arenys hi ha tota la secció juvenil de la meua família posada així que anit vaig pujar al Xifré a veure com anava la cosa i em vaig oferir a col·laborar en el que fos -per poc no em posen a vendre entrades!

El festival és un d’aquests que tan proliferen a l’estiu, amb una bona colla de grups que jo ja no conec però que veig que atreuen molt el personal i que em resulta divertit escoltar. Aquesta vesprada nit hi ha el segon dia, i diuen que serà encara millor que ahir perquè algun dels grups que hi toca té molta tirada, es veu. Ja us ho explicaré.

Mentrestant el que volia explicar és que porte a la munyica una tira d’eixes blavoses que és l’entrada dels dos dies, que vaig comprar ahir. Crec que no me n’havien posat mai, tret d’alguna estància hospitalària i la veritat és que no m’agrada gens. No duc mai anells, ni collars ni coses d’eixes perquè no m’agrada.

Però aquest matí he entès la seua utilitat ja que he anat a fer-me un cafè a la riera i el cambrer m’ha preguntat com havia anat el concert d’ahir. Vet-ho aquí que el braçalet et converteix en un desconcertat anunci ambulant, que l’única cosa que sap replicar és que va anar molt bé i que avui li aconsellava que no s’ho perdés. Ja ho sabeu…

Ahir vaig anar per darrera vegada a la Timba del Cafè de la República, el programa de Joan Barril a Catalunya Ràdio. Hi he estat anant pràcticament tota la temporada i he de dir que m’ho he passat molt bé. La timba no era ben bé una tertúlia perquè el Barril li donava un to més d’opinió compartida que no de baralla efectista. I el resultat crec que ha estat a l’alçada del que proposava. Amb Pilar de Torres, la meua contertuliana, ha estat molt interessant compartir una volta per setmana la preocupació, sobretot la preocupació, per les coses que anaven passant. I encara d’afegit hi ha l’Enric Gomà, que ens precedia cada dimarts i que m’ha fet xalar amb els seus comentaris lingüístics.

Fa un parell d’anys quan es va acabar el pas de L’Internauta per Catalunya Ràdio vaig dir adéu a l’emissora sense pensar que el Barril em regalaria aquesta propina d’enguany. Només puc dir que l’he gaudit molt i se m’ha fet curta, que diuen que és un bon símptoma. 

Hi ha dies que la vida se’m complica molt i acabe jurant en arameu contra Jaume I per haver creat un país tan llarg i estirat. Són aquells dies, per una altra banda tan satisfactoris, en els quals em toca fer un munt de quilòmetres amunt i avall. 

Divendres em van demanar de fer el discurs inaugural (foto) de la trobada de les Cooperatives Valencianes d’Ensenyament. Es feia a la meua escola, La Gavina de Picanya, i lògicament m’era impossible dir que no. El que passa és que dissabte m’havia compromés d’anar a l’escola d’Estiu de Solidaritat, que la feien a Arbúcies, a fer una xerrada sobre mitjans de comunicació i Països Catalans.

Així que vaig fer de tot. Tren a València, metro a Picanya, cotxe a Bétera, cotxe de Bétera, tren a Barcelona, tren a Hostalric, cotxe a Arbúcies, cotxe a Blanes i tren a Arenys de Mar, que era Sant Zenon. En vint-i-quatre horetes més o menys vaig canviar de vehicle nou voltes i vaig fer 882 quilòmetre si el Google Maps no m’enganya. Que a la meua edat comença a no estar gens malament…