Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

El terrat de ma casa de Bétera és vell i no té cap classe d’encant. Excepte que puc veure la Serra Calderona gairebé sencera, del coll de Carcasses a la vall del Palància. Sovint hi puge a mirar-la, angoixat encara per les escenes que vam viure en els grans focs dels anys noranta. Especialment aquella nit terrible en què tota la carena era encesa i al seu peu nosaltres no podíem fer cap altra cosa que plorar.

Quan tenia sis anys em van fer pujar per primera vegada a peu a la font del Marge. Vam caminar travessant Porta-Coeli i vam patir les costeres que duen a la primera font. Després, ja de més major, em vaig atrevir a pujar al Berro, i fins i tot al Llentiscle, per beure una aigua excepcionalment natural, nascuda enmig del silenci més espès, en la vall més aïllada. La Calderona és per a mi el Pi de la Bassa, on la meua família cada any puja per Pasqua a menjar la mona al voltant d’un pi centenari, enorme i solemne. I la vall de Llullén, petita i continguda, amb la Cartoixa de Porta-Coeli allà baix, desafiant el pas dels segles i fent-te somiar que vius en el passat. De molt jove hi pujava a llegir recolzat en un arbre i alçava els ulls cada volta que la campana marcava el pas de les hores, a un ritme desconegut avui. I imaginava el passat. Quan els Eiximen d’Arenós n’eren els amos. Quan els frares mataven qualsevol botifler que hi intentava arribar. Quan Azaña passava cada dia pel seu davant, camí de la Pobleta.

Aquest cap de setmana, al terrat de ma casa he viscut de nou l’angoixa del foc. Les flames finalment no han arribat a la meua geografia però han cremat salvatgement la terra i el record d’amics i companys dels Serrans i de l’extrem occidental del Camp de Túria. I sobre el meu terrat i el meu carrer s’ha acumulat la cendra i un cel groguenc que miraves amb tanta por…

Som a primers de juliol i la incompetència del govern valencià, i la seua estúpida política de retirar diners de la prevenció del foc, ens ha donat ja un disgust monumental. En quatre dies ha cremat tanta terra com va cremar tot l’any passat. I jo m’ho he mirat rabiós, des del terrat de casa.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt-Avui) 

Avui fa vint anys que la Guàrdia Civil va assaltar la redacció d’El Temps a Barcelona, tot cercant la detenció de l’Oriol Malló. Un amable lector m’ha enviat aquest àudio de l’Orquestra de Catalunya Ràdio, on explique en detall el que hi va passar. O bona part del que hi va passar. Perquè encara queden coses per explicar… 

Ahir vaig participar en l’Àgora de TV3 amb Manuel Milian Mestre parlant dels focs de València. Va ser una conversa gairebé improvisada en la qual vam acabar anant més enllà dels fets concrets del dia.

Em va divertir rebre diversos comentaris sobre la jaqueta que portava en el programa. Bàsicament perquè és emprada. Com que el programa es va concretar molt a darrera hora m’hi vaig presentar amb la camisa que portava i prou. Però el vestuari de TV3 és molt ample i allà hi tenen de tot per a emprar als qui com jo arribem sense…

Eixes de casa i mires al cel. No pots evitar-ho. Tot el cap de setmana l’hem passat soterrats baix la capa de cendra i por dels focs que cremen als Serrans. Mire de reüll cap a Nàquera, Serra i Olocau. Tement per la Calderona. Tinc als ulls gravades encara les imatges de fa vint anys quan des del terrat de casa vèiem amb impotència tota la carena encesa de nit, una imatge dantesca que em va fer plorar de ràbia.

Ara des del terrat ensume el cel també, guaite el calvari. Grogusc. Emboirat. Inclassificable. I tinc por i angoixa. De la incompetència dels nostres governants, sobretot.