Mails per a Hipàtia

Ahir vaig anar al Micalet a la cerimònia de lliurament dels Premis del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics valencians. El cas és que el sopar previ a l’acte coincidia amb un sopar del PSAN que havia presentat el llibre de Roger Buch amb una notable assistència de públic, molts ex-psaneros, i amb l’activitat habitual quotidiana d’aquest centre, en el seu origen conservatori musical i teatre.

El resultat de tot plegat van ser unes hores fantàstiques de no parar de saludar gent i amics. Una barreja de tota mena de col·legues, periodistes, músics, intel·lectuals, activistes, estudisos, marxosos, que accepta i nodreix amb una enorme generositat la Societat Coral El Micalet. Societat que segurament ja és avui el gran hub de la cultura a la ciutat de València.

I me’n vaig alegrar molt perquè s’ho mereixien, perquè han treballat molt i molt bé els darrers anys.  

(La foto és dels Melderomer) 

Anit vaig poder veure el primer episodi de The Newsroom, la nova sèrie ambientada en una reacció d’Aaron Sorkin, ambientada en la redacció d’un noticiari televisiu. En tenia moltes ganes. Vaig gaudir moltíssim amb The West Wing i són anys esperant a recuperar l’estil Sorkin des d’aleshores…

The Newsroom a mi m’agrada però no sé si és perquè jo sóc periodista. No tinc clar si al públic li agradarà tant o no.  Té totes les característiques de les sèries de Sorkin: uns diàlegs enormement interessant, un ritme trepidant, una il·luminació extraordinària, que crea un clima únic, uns personatges ben perfilats. I una temàtica excepcionalment interessant, en aquest cas si encara hi ha periodisme i periodistes com els d’abans.

Però potser per als qui no són periodistes la minuciositat amb la qual retrata el procés de treball siga un poc excessiva. Els capítols són llargs, em diuen que ara és moda fer capítols llargs, i hi ha un punt que no es pot mantenir, simplement, el suspense. Veurem si acaba agradant o no.

L’arrencada de la sèrie, però, és antològica. Simplement. 

Ahir a VilaWeb TV vam batre una altra fita. Per primer vegada vam realitzar en directe un acte de més de tres hores i el vam emetre per internet. Va ser l’arribada de la flama del Canigó a la ciutat.

Des de les cinc de la vesprada vam començar l’acte amb entrevistes, vídeos des d’Alacant, L’Alguer i Ciutadella de Menorca, música en directe i fins i tot vam poder retransmetre a les sis un moment belíssim quan el carilló del Palau de la Generalitat va fer sonar el ‘Muntanyes del Canigó’. A partir de les set vam retransmetre també fins que es va acabar prop de les nou l’acte oficial de benvinguda a la flama, organitzat per Òmnium i l’Ajuntament de Barcelona.

Ací podeu veure una part, la part central, de la llarga retransmissió, tot un desafiament per a nosaltres. Però vos deixe sobretot la fotografia de l’equip de VilaWeb TV amb la flama -foto on falta, però, el Lloreta que encara se n’havia anat darrere de la flama als barris… Ells i elles són els que van fer possible aquesta nova fita. Gràcies.

 

J.J. Isern, o siga Totxanes, és un personatge molt especial. Ell, amb el Biel Mesquida i l’Oriol Izquierdo, van ser els primers blocaires d’aquesta casa fa ja vuit anys i des d’aleshores, amb precisió germànica ens ha obsequiat amb els seus comentaris i relats sobre tot i qualsevol cosa, sempre amb enteniment però directes a barraca.
Això el lector habitual del seu bloc ja ho sap: es llig.

El que no saben els que no el coneixen és que, a més, Totxanes és una persona extraordinària, de les que hi ha poques. És un gran escriptor perquè escolta molt i escolta molt perquè és bona persona. I les bones persones saben que si la mare natura ens va donar dues orelles i en canvi una sola boca alguna raó deu haver per això.

L’altre dia, però, es va superar fins a extrems estratosfèrics i em va deixar esmaperdut. Mut. Es va presentar en la redacció amb un sobre i me’l va donar. En obrir-lo poc em va faltar per a caure de tos: a dins hi havia els atlas fets per Vicens Vives als anys quaranta del segle passat, peces de bibliòfil de les quals parlava jo en un apunt de fa uns dies. Amb dolor. 

Llegir la biografia política de Vives, explicava això, em causava dolor perquè em feia entendre com de difícil era viure acabada la guerra però també com de fàcil ell s’havia adaptat al nou règim, per a dir-ho suau. A través de la geopolítica. També explicava però que aquesta una ciència que a mi m’interessa moltíssim i que va i resulta que en llegir el llibre me n’havia adonat que sense saber-ho massa jo de xiquet l’havia conegut a través d’aquests àlbums que s’havien perdut en la meua memòria i que l’altre dia Isern em feu a mans. Com un present inoblidable.

Ignore d’on els ha tret. Però el que em va regalar va ser molt més que un llibre. Em va regalar el meu record, tàctil gairebé per un minut. I una vesprada de plaer immens, la d’avui, repassant imatge a imatge, detall a detall, comentari a comentari i text a text.

Gràcies. Des del fons del cor. 

Finalment l’ajuntament de Bétera s’ha fet enrere en el tema de la privatització del servei de l’aigua. La contundent mobilització ciutadana els ha fet repensar-se una mesura que soliviantat els veïns més enllà de les línies tradicionals de divisió entre esquerra i dreta entre valencianistes i espanyolistes. A la porta de l’ajuntament hi havia avui de tot i de tots, per bé que a ningú no se li escapa que ha estat la nostra gent la que ha posat cos al tema. I això és magnífic. Molt bo.

A més aquesta vesprada els talosos d’Amstel han retirat el seu anunci pocasolta, també a la vista de la pressió popular i internauta. Dues victòries en un sol dia són massa per a una generació com la nostra més acostumada a resistir que a guanyar. Així que hem fet broma amb els amics, especulant si després de tot aquesta nit algú no ens sorprendrà amb la bomba atòmica…

Llisc les cròniques de l’enterrament de Roger Garaudy. Segons Rue89 era possible saber de quina època de la seua vida eren els amics que arribaven només per la cara que feien, el posat que tenien i la manera de saludar. Hi ha hagut molts Garaudys, des de l’interessant jove contestari a l’aberrant negacionista. No imaginava mai aquesta possibilitat, però un cop explicada l’entenc. I sí, puc imaginar-me-la. Aquest cristià, aquell altre esquerrà, aquell musulmà…

Han penjat la conferència que vaig l’altre dia a Maastricht sobre +Vilaweb. Veig que de moment no han penjat el debat, que va ser molt viu i ric, posterior a les intervencions dels meus col·legues. Si el pengen ho penjaré també.

Aquests dies estic llegint la nova biografia que han publicat sobre Ben Bradlee, el mític director del Washington Post. I just quan l’acabe el Post fa una web especial sobre els 40 anys del Watergate on ell mateix i molta altra gent parla sobre el seu paper aquells dies. Un document digne de ser vist. Sobretot per periodistes o aspirants a ser-ho.

La foto que fa de careta del vídeo, per cert, deu ser el moment culminant del periodisme del segle XX, allò que potser mai no podrà ser igual: Bradlee mira la prova d’impremta del Post anunciant la dimissió de Nixon.

Llisc el doloròs llibre de Cristina Gatell i Glòria Soler ‘Amb el corrent de proa. Les idees polítiques de Jaume Vicens Vives’ (Quaderns Crema). Els episodis vitals de l’historiador, que al capdavall reflexen els de la població en general en els primers anys de la postguerra, fan mal. Remouen.

Hi ha un episodi que m’ha cridat molt l’atenció, però. Jo ignorava que els mapes aquells famosos de Teide amb els quals tots els escolars de l’època vam aprendre cartografia els feia ell. I m’ha semblat una connexió subterrània interessant.

Perquè jo, com ell, m’he interessat molt per la geopolítica, una disciplina mal vista per l’ús que d’ella en va fer el nazisme però sòlida com una roca a l’hora d’explicar les derives fonamentals de la política mundial. I Vicens Vives n’és un dels grans introductors entre nosaltres. En part, és una tesi, perquè poques coses més podia fer en aquells anys o perquè així es guanyava un cert favor del règim. 

Siga com siga, però, el cas és que els mapes sempre han estat una de les meues obsessions i descobrir a aquestes alçades que aquells tan primitius però que tant em fascinaven a l’escola eren la seua obra directa m’ha colpit. 

Llarga conversa amb Robert G. Picard tot passejant per la riba del riu, a Maastricht. Dirigeix la Fundació Reuters i és un dels grans noms de l’anàlisi dels mitjans al món. Jo pensava que era francès, pel nom, però sentint-lo parlar, en la taula rodona que hem compartit (foto) ja he vist que és més americà que la coca-cola.

Li ho comente que durant anys he llegit els seus anàlisis pensant que era un francès i m’explica que els quebequesos també i que en va treure profit d’això ja que el van contractar per estudiar els mitjans de comunicació en aquell país, convençuts de que parlava francès -que el parla però de forma limitada. Quan el van conèixer es van espantar però ja l’havien fitxat, així que van decidir que no intervingués en les rodes de premsa.

Travessant el pont camí de la ciutat vella, amb un vent que desafiava la comoditat de la conversa, m’ha explicat la seua perplexitat familiar. És nordamericà, viu a Oxford, té nom francès… ‘la veritat és que hi ha dies que no sé massa bé què sóc’ em diu. Li responc que més val que siga conscient de la sort que això significa perquè només pot passar-te si ningú amenaça qui ets de veritat. Assenteix i enfilem cap al restaurant on soparem…

Sempre que vaig a Maastricht trobe un moment per entrar al convent dels Dominics, una vella església convertida en una de les llibreries més bòniques del món. Com a mínim una de les més boniques que jo haja vist mai.

L’arquitectura és impressionant i l’espai únic, inclòs aquest altar on hi ha una taula en forma de creu que no sé si en cap altre lloc s’entendria. Al bell mig de l’edifici hi ha una torre metàl·lica plena de llibres, amb espais generosos per a caminar, tafanejar i mirar coses. Tot amb un gust i un disseny excel·lent. La foto és meua, feta des de la secció d’internet i tecnologia, però ací teniu una col·lecció enorme d’imatges per a triar.

Dies de congrès a Maastrich. El meu bon amic Z, coneixedor directe de les interioritats del Vaticà m’avisa que estiguem atents al que passarà al mes de juliol. El banc del Vaticà serà notícia i segons ell serà notícia molt grossa. Fa dècades que em va explicant coses que passen allà dins i no sol equivocar-se…

Riem en parlar de la batalla per la creu que la Santa Seu ha guanyat davant el Consell d’Europa. Han aconseguit que la creu no siga considerada un símbol religiós sinó un símbol històric. ‘És que és la millor diplomàcia del món!’ confessa admirat mentre alça les mans al cel. ‘Són imbatibles’, diu.

Dia complet a Castelló. La Fundació Huguet ha atorgat a ‘Una llengua que camina’ el premi a la millor iniciativa cultural en català de l’any, junt amb el disc de Pau Alabajos i hem anat a l’ajuntament a replegar el premi, en un ambient de normalitat que esborrona, venint de València. Ho ha presidit l’alcalde, amb una generosa representació de regidors i tots hem fet el paper que ens corresponia. L’Amanda Gascó, que va dirigir el reportatge, hi ha fet un parlament emocionat i jo he recordat els companys d’altres mitjans que ho estan passant tan malament aquests dies, particularment els de Saó, El Temps i L’Informatiu.

Després hem dinat al Casino amb el regidor de cultura, la gent de la Fundació Gaetà Huguet i una bona colla d’amics. A les postres Ferran Sanchis Cardona, tota una institució castellonenca per ell mateix, ha recordat que el doctor Sanchis Guarner sempre que fèien un dinar allí demanava un postre que en diuen suflé. Així que per recordar l’homenot l’hem demanat, amb un notable aplaudiment per al cuiner, que ha eixit a explicar-lo.

Castelló, ja ho sabem, és un món apart.

 

Seguint la ruta de conferència aquesta setmana he estat a Manresa, convidat per la gent d’ElPou.cat. Ells mateixos han penjat una crònica l’acte en la seua web.

Dilluns més, en aquest cas a Maastrich on participaré en el debat New business models and new stakeholders in journalism. Ho faré en companyia de Robert G. Picard, de Reuters, de Mark Johnson, de The Economist i de Staffan Sonning de la televisió nacional sueca.