Mails per a Hipàtia

He escrit fa hores aquesta frase arrapada en un taxi. Després d’un dia molt llarg encara em quedava la tertúlia radiofònica. Acabava d’eixir de la redacció colpit per la notícia. Tant que no he pensat a dir ni a escriure res. I en el taxi he pensat en els amics de +VilaWeb en si se n’assabentarien i en que havien de saber-ho. Ho hem posat al diari, remarcant la vessant d’activista incansable pel país i per la justicia social. Però ho volia posar ací al bloc també, pels amics blocaires, per aquesta colla que hem anat fent tots plegats i que ella va contribuïr tant a alçar.

Ara en arribar a casa he llegit els textos de tots. Els records d’Alcanar de tants. Les converses sempre picades amb ella. La profunditat de Coc, la tristor de David, les paraules mudes del Blesa. I he anat al Facebook i me l’he mirat diverses vegades i he llegit tots els comentaris. Sorprès. Perplex. Sol. El missatge preciós dels seus fills. Aquella nota seua convocant el cinc a Cal Moliner per a parlar de l’Assemblea Nacional… 

I he anat a parar a aquell diumenge amb solet que ella ens va obligar al Bilbeny, al Xavi Mir i a mi a anar a fer un míting per la consulta d’Amer al bell mig de la plaça. Recorde el solet que hi feia…  recorde que la Roser ens hi va dur en el seu cotxe i aquesta foto amb el Bilbeny i jo acomiadant-nos d’ella, que segur que ja ens estava comboiant per alguna altra cosa

Ah! i he pensat en la Xesca. És clar. La deuen estar liant bona totes dues… 

En qualsevol cas el panorama dels diaris digitals en llengües minoritzades arreu de l’estat entre una cosa i l’altra sembla que va animant-se molt. La cara bona del final de setmanari Les Noticies és l’aparició del nou diari digital Les Notícies, que eixamplarà l’oferta en asturià que ja oferien iniciatives com ara Asturies.com o Aurelu, entre altres. A l’Aragó Arredol s’ha consolidat ràpidament com una gran alternativa informativa en aragonés i a Galícia sembla que el gran buid deixat per Vieiros es va omplint de mica en mica amb diversos projectes entre els quals Praza Publica, que hauria d’obrir avui o demà o Dioivos.

Per això la meua sorpresa avui ha estat trobar-me amb aquesta editorial del seu director explicant que tenen problemes greus. Bufa! si ells també van malament això és una hecatombe!

Sembla, doncs, que a Europa ha arribat el temps dels tancaments de diaris, cosa que ja passava a Amèrica fa un parell d’anys i sembla que l’onada ve forta. La setmana passada va tancar l’edició en paper La Tribune, a París. Seguia el precedent de l’històric France Soir.  A Itàlia hi ha cent diaris, cent!, en perill de mort per la retirada de les subvencions. Liberazione ha ‘supès’ indefinidament la publicació del diari. Altres com L’Unità estan fent esforços per a poder eixir un dia més i demanant als lectors que els ajuden, més o menys com està fent Público ací. A Gran Bretanya hi ha un munt de diaris regionals que han tancat. I els gratuïts estan a la baixa tots. ADN va tancar a Barcelona, per exemple. La cadena City acaba de tancar tots els seus diaris. A Dinamarca Urban també va tancar malgrat ser un dels diaris més atractius del país. Als països bàltics en cosa de mesos han tancat tots els diaris gratuïts que hi havia. A Grècia els meus amics d’Eleftherotypia han hagut de baixar traumàticament la persiana malgrat ser el diari de referència. I no han estat els únics. Al nostre país, finalment, tant La Manyana,com  el Diari de Balears i El Punt Avui és públic i notori que travessen per enormes dificultats. Hi ha més, però. I hi haurà més.

Perquè per desgràcia no sembla senzill que aquesta tendència es puga aturar. Més aviat al contrari: em sembla que aquest serà un any terrible per a la premsa escrita. Si ni Il Foglio resisteix… 

PD: Avui ha tancat també Sardegna24, el que se suposava que era el diari modern de l’illa. El darrer número diu adéu en sard: A si biri.

Que no és el mateix que el preu de la dependència. El de la dependència ja el sabem de fa temps i el patim en forma d’espoli fiscal. Del que jo parle és del preu de la no independència. Perquè imaginem que s’obra el miracle i l’Estat espanyol s’adona que ens maltracta, canvia radicalment d’actitud i es posa a favor nostra en tot. I acaba ell mateix amb l’espoli. Si passava això no tindríem preu de la dependència però seguiríem tenint el preu de la no independència.

Fa molts anys, a l’època del tractat de Maastricht, Jacques Delors es va inventar el concepte mare: el preu de la no Europea, en deia ell. I els seus arguments els podem aplicar avui ací. Fins i tot si tot anara a la perfecció, que és obvi que no és el cas, renunciant voluntàriament a la independència renunciem a millorar la situació i a les grans oportunitats que automàticament se’ns obririen amb ella.

Hi ha qui fa brometes d’això: que si ho tindrem tot pagat i tal i tal. Ja està bé tenir humor però no cal deixar el rigor de banda per poder riure una miqueta. El preu de la no independència és molt alt i aquesta setmana l’estem veient amb l’aeroport del Prat i l’enèsima discussió sobre el centralisme de la seua gestió. El PP ha enganyat el mort i la vetlla? Sí. Ens hem d’unir tots en defensa de l’aeroport hub intercontinental? Sí. Farem una mani amb Powerpoint fantàstica? Sí. Ens esforçarem molt però en el millor dels casos aconseguirem una part petita del que seria ideal. Per què?

Perquè l’ideal només l’aconseguirem el dia que no tinguem cap barrera a la nostra imaginació. I ací és on les brometes sobre la independència exprés s’acaben. Perquè amb la independència no se soluciona tot però se solucionarien de la nit al dia moltes pesades polèmiques que ens entorpeixen el dia a dia. Privat?, de gestió mixta?, hub?, low cost? Ja ho discutiríem entre nosaltres i ho tiraríem endavant. I les hores i esforços que ara perdem les dedicaríem a coses productives. M’explique?

(El meu article de dijous a El Punt Avui, més actual encara després de la fallida de Spanair) 

La xerrada va comptar amb la presentació sempre amable i atenta de Pere Manzanares i la presència de bons amics de molts anys i de gent nova i interessada. Una sorpresa pel que fa al nombre d’assistents i de gent que posteriorment se’n van fer membres, de les més grans de totes les presentacions que hem fet.

I l’horari! que és una gran ventaja això de començar a les 6.30… A les nou ja érem al cotxe cap avall. Una parada a sopar ràpids i cap a les onze en casa. En moltes ciutats els actes comencen cap a les vuit i acabes marxant d’allà a quarts de dotze. Civilitzats, al nord.

Turc? Fa molts anys que no en prenc de cafè turc. L’ambient del bar em transporta, però, al darrer que recorde. Era precisament en un poblet perdut de l’Eslavònia. Hi havia guerra, trets concrets a la cantonada i una família em va convidar a amagar-me una estona a casa seua. Xapurrejaven l’italià prou com per a entendre’ns i em van oferir cafè amb una emocionant hospitalitat.

I era cafè turc. Un cafè especial, no dic que ni millor ni pitjor però diferent. Ho recorde perquè vaig estar a punt d’exclamar-me cafè turc! però em vaig contenir a temps: la paraula ‘turc’ segons on la deies et causava un problema i no hi havia cap pista que m’indiqués aquella família de quin ‘bàndol’ era. Ens disparaven els serbis, això era clar, però en aquell ambient no era cap garantia de que la família en qüestió no ho fos. I esmentar qualsevol versió de ‘turc’ als serbis del nord de Croàcia o de Bòsnia era poc menys que una provocació. Per això, n’estic segur, no me n’oblide d’aquell cafè fet a la turca en la cuina d’una família humil, i per això m’ha esborronat avui el record que m’ha assaltat de sobte al mig de Barcelona.

PD: He preferit, finalment, un tè. No sabria dir si per això de la memòria… 

Hi ha un lloc de treball que sempre hauria volgut tenir: m’agradaria molt haver format part del Headline Desk del New York Times. El gran diari de Nova York és mític per la seua capacitat de fer grans titulars. El dia després de les eleccions americanes, per exemple, tradicionalment t’ho explicaven tot en tres línies perfectament editades amb la tipografia més grossa de la primera pàgina, bellament composades. Eren tres línies que només llegint-les ja ho deien tot -un bell costum, per cert, que van trencar el dia de l’elecció d’Obama, provocant una important discussió entre els lectors.

El Headline Desk és, o era car no estic segur que existisca encara, un departament on un equip de periodistes veterans llegien els articles fets pels seus companys que anaven a la primera pàgina i simplement hi posaven el títol. Només això. Uns títols que ja poden imaginar que eren simplement perfectes, indiscutibles. Hi havia qui opinava que allò, dedicar bons periodistes només a fer titulars, era una exageració però jo sempre vaig entendre que precisament era la millor manera de marcar la qualitat del diari, des de la seus primera paraula, sense concessions.

Aquesta història que els explique ve a tomb del titular d’aquest diari de dijous. Diumenge passat en l’espai d’aquest mateix article em vaig queixar de la mania de dir-ne el clàssic dels Barça – Madrid. Dijous, però, el titular d’El 9 era simplement ‘Un clàssic’ i me’l vaig empassar content.

Qui el va fer, qui siga el Headline Desk d’El 9, va capgirar de dalt a baix el sentit de l’expressió. Perquè dir-ne ‘un’ en comptes d”el’ denota que el costum és que el Madrid perga i no la pròpia celebració del partit. I perquè posa un aire de joiosa superioritat allà on la pretensió dels creadors era posar el mite del combat fraternal. Ja espere el titular de dijous vinent…

(El meu article d’avui a El 9 Esportiu)

Normalment són gent que ha fet abans molts anys de feina i s’ha trobat en tot de circumstàncies. Això els dóna una gran tranquil·litat a l’hora de presentar. Tanta que en aquest cas es passen i tot.

La imatge no la vaig veure el dia que va passar i me l’he trobat ara de casualitat. Brian Williams comença l’informatiu i sona una alarma de foc a l’estudi. La reacció? mireu, mireu…

Si és així es tracta d’una mostra més de com la frivolitat va apoderant-se de forma perillosa de les nostres societats. Cal ser estúpid per a cometre una errada com aquesta… 

Avui que s’ha mort Fraga cal dir-ho ben clar.

Aquesta setmana he tingut el gran plaer que la llibreria Laie em demanara fer una conferència sobre els llibres que han marcat la meua vida. Vaig gaudir molt preparant-la i fent-la però també em vaig adonar que igual que hi ha llibres que han marcat la meua vida també hi ha diaris que ho han fet. I en una setmana tan particular com aquesta per a la gent que fa El Punt Avui m’agradaria parlar-ne.

M’agradaria parlar-ne per reivindicar-los. Tot i sabent que estan condemnats. Fa massa anys que dic que el diari en paper s’extingeix per dir ara el contrari. M’agradaria que no fos així però em tem que és una realitat inapel·lable, que hem d’assumir fins i tot els qui com jo els estimem tant.

La meua àvia Rita em feia llegir cada dia, a Ca Montes, l’únic verset en català que publicava Las Provincias. I allò em va aficionar als diaris. Els meus pares diuen que em passava hores llegint-los. És una afecció que per sort he conservat. Amb els anys he treballat en diversos d’ells com a periodista. Al Diari de Barcelona, a La Vanguardia i, tot i que no en nòmina regular, ací a El Punt. I a VilaWeb, evidentment, però això ja és una altra història i un altre model de diari.

Se’m fa difícil expressar l’estima que sent per la gent d’El Punt. Són molts dies parlant amb el Marti o amb la Pilar, amb la Dolors, amb l’Ure, abans amb el Narcís i altres per fer la que va ser durant una dècada llarga la meua crònica d’internacional. Després vaig compartir idees i projectes amb el Vall, amb el Ferran, ara amb el Xevi, amb tanta gent. I encara em deixen aquest raconet per compartir cada dijous amb els seus lectors i amb els que provenen de l’Avui, una altra referència de la meua vida, el projecte del meu amic Sanchis i també de tants companys. Només puc dir que m’hi sent a casa i només puc esperar el millor per als seus habitants.

De diaris, però, la meua vida en va plena i és difícil recordar-los tots: aquells titulars incomparables del New York Times quan trien nou president. El rigor diari de la Frankfurter Allgemaine Zeitung. La ironia del vell Libération… Si aquest món mor jo també el trobaré a faltar.

(Publicat ahir a la meua columna setmanal d’El PuntAvui)

Va ser un debat aspre, això ho recorde bé. L’Alemany aquest em mirava com si jo fora un apestat i xerrava des d’una pressumpta superioritat que em va enervar. Recorde que en un moment va dir que jo en realitat no era un periodista sinó que defensava una visió ‘política’ mentre que ell, que era un espanyolista furibund, era el defensor el periodisme ‘pur i imparcial’.

Heus-lo ací: assegut a la banqueta dels acusats, per corrupte. Ah! i amb els països bàltics formant part de la UE, cosa que recorde que ell va dir perfectament que era impossible ‘perquè Espanya no acceptaria mai un precedent com aquest’. Jas!

Els llibres als quals vaig fer referència són:

-Vicente Gaos. Antologia del Grupo Poético de 1927
-Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles
-Joan Fuster. Nosaltres, els valencians
-Jorge Luís Borges. El Aleph
-Joan Reglà. Comprendre el món
-Hélène Carrère d’Encausse. L’empire éclaté
-Lucien Febvre. Martí Luter
-Carlo Maria Martini. Verso Gerusalemme
-Bob Woodward. Veil. 
-Joel Garreaux. The nine Nations of North America
-John Cornwell. A Thief in the Night

El llarg matí acaba amb la paella i tothom a taula devorant-la. El meu cosí Paco, que ha començat el dia amb uns espectaculars pantalons a quadres, exigeix que penge la foto al bloc. És el gran animador de les festes familiars i es queixa que no he parlat mai d’ell. Té raó. Mereix l’apunt.