Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Aquesta setmana he tingut el gran plaer que la llibreria Laie em demanara fer una conferència sobre els llibres que han marcat la meua vida. Vaig gaudir molt preparant-la i fent-la però també em vaig adonar que igual que hi ha llibres que han marcat la meua vida també hi ha diaris que ho han fet. I en una setmana tan particular com aquesta per a la gent que fa El Punt Avui m’agradaria parlar-ne.

M’agradaria parlar-ne per reivindicar-los. Tot i sabent que estan condemnats. Fa massa anys que dic que el diari en paper s’extingeix per dir ara el contrari. M’agradaria que no fos així però em tem que és una realitat inapel·lable, que hem d’assumir fins i tot els qui com jo els estimem tant.

La meua àvia Rita em feia llegir cada dia, a Ca Montes, l’únic verset en català que publicava Las Provincias. I allò em va aficionar als diaris. Els meus pares diuen que em passava hores llegint-los. És una afecció que per sort he conservat. Amb els anys he treballat en diversos d’ells com a periodista. Al Diari de Barcelona, a La Vanguardia i, tot i que no en nòmina regular, ací a El Punt. I a VilaWeb, evidentment, però això ja és una altra història i un altre model de diari.

Se’m fa difícil expressar l’estima que sent per la gent d’El Punt. Són molts dies parlant amb el Marti o amb la Pilar, amb la Dolors, amb l’Ure, abans amb el Narcís i altres per fer la que va ser durant una dècada llarga la meua crònica d’internacional. Després vaig compartir idees i projectes amb el Vall, amb el Ferran, ara amb el Xevi, amb tanta gent. I encara em deixen aquest raconet per compartir cada dijous amb els seus lectors i amb els que provenen de l’Avui, una altra referència de la meua vida, el projecte del meu amic Sanchis i també de tants companys. Només puc dir que m’hi sent a casa i només puc esperar el millor per als seus habitants.

De diaris, però, la meua vida en va plena i és difícil recordar-los tots: aquells titulars incomparables del New York Times quan trien nou president. El rigor diari de la Frankfurter Allgemaine Zeitung. La ironia del vell Libération… Si aquest món mor jo també el trobaré a faltar.

(Publicat ahir a la meua columna setmanal d’El PuntAvui)