Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Una reunió ajornada mitja hora em fa aventurar-me per uns carrers que desconec. Cerque un cafè, una estona de pausa. No hi ha massa locals oberts però entre a un que em crida l’atenció. La dona que el porta em diu, amb un fort accent eslau, que només té cafè turc. Caram. Escolte: pels altaveus sona música balcànica i una conversa de la mestressa amb una clienta m’acaba de fer el quadre car ho fan en serbo-croat, en croat-serbi, en la llengua de Bòsnia o en com caram s’haja de dir això que allà parlen (quasi) tots.

Turc? Fa molts anys que no en prenc de cafè turc. L’ambient del bar em transporta, però, al darrer que recorde. Era precisament en un poblet perdut de l’Eslavònia. Hi havia guerra, trets concrets a la cantonada i una família em va convidar a amagar-me una estona a casa seua. Xapurrejaven l’italià prou com per a entendre’ns i em van oferir cafè amb una emocionant hospitalitat.

I era cafè turc. Un cafè especial, no dic que ni millor ni pitjor però diferent. Ho recorde perquè vaig estar a punt d’exclamar-me cafè turc! però em vaig contenir a temps: la paraula ‘turc’ segons on la deies et causava un problema i no hi havia cap pista que m’indiqués aquella família de quin ‘bàndol’ era. Ens disparaven els serbis, això era clar, però en aquell ambient no era cap garantia de que la família en qüestió no ho fos. I esmentar qualsevol versió de ‘turc’ als serbis del nord de Croàcia o de Bòsnia era poc menys que una provocació. Per això, n’estic segur, no me n’oblide d’aquell cafè fet a la turca en la cuina d’una família humil, i per això m’ha esborronat avui el record que m’ha assaltat de sobte al mig de Barcelona.

PD: He preferit, finalment, un tè. No sabria dir si per això de la memòria…