Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Hi ha un lloc de treball que sempre hauria volgut tenir: m’agradaria molt haver format part del Headline Desk del New York Times. El gran diari de Nova York és mític per la seua capacitat de fer grans titulars. El dia després de les eleccions americanes, per exemple, tradicionalment t’ho explicaven tot en tres línies perfectament editades amb la tipografia més grossa de la primera pàgina, bellament composades. Eren tres línies que només llegint-les ja ho deien tot -un bell costum, per cert, que van trencar el dia de l’elecció d’Obama, provocant una important discussió entre els lectors.

El Headline Desk és, o era car no estic segur que existisca encara, un departament on un equip de periodistes veterans llegien els articles fets pels seus companys que anaven a la primera pàgina i simplement hi posaven el títol. Només això. Uns títols que ja poden imaginar que eren simplement perfectes, indiscutibles. Hi havia qui opinava que allò, dedicar bons periodistes només a fer titulars, era una exageració però jo sempre vaig entendre que precisament era la millor manera de marcar la qualitat del diari, des de la seus primera paraula, sense concessions.

Aquesta història que els explique ve a tomb del titular d’aquest diari de dijous. Diumenge passat en l’espai d’aquest mateix article em vaig queixar de la mania de dir-ne el clàssic dels Barça – Madrid. Dijous, però, el titular d’El 9 era simplement ‘Un clàssic’ i me’l vaig empassar content.

Qui el va fer, qui siga el Headline Desk d’El 9, va capgirar de dalt a baix el sentit de l’expressió. Perquè dir-ne ‘un’ en comptes d”el’ denota que el costum és que el Madrid perga i no la pròpia celebració del partit. I perquè posa un aire de joiosa superioritat allà on la pretensió dels creadors era posar el mite del combat fraternal. Ja espere el titular de dijous vinent…

(El meu article d’avui a El 9 Esportiu)