miozz mirades

El tot setmana del 10 d’octubre, usar el nom de l’escola en va (segueix)

USAR EL NOM DE L’ESCOLA EN VA

Sempre m’ha impressionat la facilitat amb què algunes persones opinen sobre els problemes relacionats amb el sistema educatiu, sense tenir cap rigor científic i sense documentar-se mínimament. És com si jo em posés a pontificar sobre com s’ha de fer una intervenció quirúrgica o com ha de ser el tractament mèdic d’una malaltia complicada. I és que  en el terreny educatiu sempre surten els típics savis que amb quatre simplicitats pretenen explicar realitats complexes tot inventant  solucions que ben poca cosa hi tenen a veure. És com si a un malalt de càncer de ronyó en procés de metàstasi, a qui se li trenca un dit de la mà, decidissin enguixar-li tot el cos, argumentant que el guix que necessita per immobilitzar el dit trencat li pot frenar el càncer i la metàstasi. Una absurditat com aquesta no l’acceptaria ningú, perquè no té cap lògica ni respon a un mínim sentit comú.. En canvi, quan es defensen disbarats del mateix nivell però per a temes educatius, sovint s’hi dóna credibilitat.

Com en el cas de les darrerres declaracions de Duran i Lleida on simplifica la complexitat dels problemes de l’educació i els redueix a un únic pol, per acabar donant la culpa de tot als joves estudiants que s’incorporen al sistema educatiu tard i procedents d’altres plans d’estudis (tan absurd com acusar la fractura d’un dit de ser la causant del càncer) Si de debò volgués fer una anàlisi dels problemes que afronta el sistema educatiu, o una anàlisi de quin és el model de societat a què aquest respon i contribueix, li caldria basar-se rigurosament amb dades, En canvi es limita a aplicar barroerament la tècnica del rumor, per afiançar l’interessat rumor que vol desqualificar el sistema públic i presentar el sistema privat com a única alternativa vàlida i fiable. En el més pur estil de propaganda empresarial. La selecció econòmica-social que exerceix l’escola privada i part de la concertada, evitant la barreja equilibrada dels joves de diferents classes i procedències, és una selecció aplaudida per els qui volen i poden superar aquesta barrera, desconeixedors com són dels valors que aporta en la formació acadèmica i humana global l’escolarització en i per a la convivència en la diversitat. L’errònia convicció que escolaritzar a la pública “és per als pobres” i és una opció de “mala qualitat”, i que en canvi fer-ho a la privada és símbol de “progrés social” i de “voler el millor per als fills”, és una errònia convicció tristament arrelada, i promoguda per polítiques educatives socialment segregadores, que no aposten decididament per la qualitat de l’escola pública i la cohesió social. Els prejudicis xenòfobs i el classisme que desprenen les declaracions del senyor Duran i Lleida, així com l’acceptació popular que obtenen, ens haurien de posar en alerta, i fer reaccionar.

(article relacionat, a la barrejada qui no desbarri para? (I)…l’escola)

El tot setmana del 26 de setembre, bancs per seure (segueix)

BANCS PER SEURE

Cada estiu moren persones ofegades al mar, i no per això clausuren les platges. S’incrementa la senyalització, la vigilància, els avisos i s’espera que aquestes mesures serveixin per educar el públic. En algunes platges fins i tot s’ha plantejat aplicar sancions. Però en cap cas s’han pres mesures per impedir que les persones accedeixin a les platges i gaudeixin de la llibertat de fer-ne ús. Seria una aberració.

Cada any es produeixen desenes d’accidents de trànsit i no per això prohibeixen els cotxes. Tampoc es prohibeixen malgrat la greu contaminació que provoquen. S’han posat més restriccions a la velocitat, més control sobre les infraccions i s’ha augmentat el preu de les multes. S’ha reduït el grau de pol·lució dels carburants, es controla més l’emissió de gasos i es fan crides a l’ús de vehicles alternatius i/o col·lectius. S’espera que entre campanyes i mesures diverses els conductors i les conductores s’eduquin i tinguin un comportament de menys risc i més sostenible. Però en cap cas s’ha plantejat eliminar els vehicles de les carreteres.  

I podríem seguir amb mil exemples: no s’eliminen les papereres ni els contenidors malgrat per un mal ús molts d’ells acumulen brutícia al seu voltant i fan molta pudor, no s’eliminen els arbres dels carrers perquè tiren fulles a terra (i no les recullen), no es prohibeixen els autobusos de la ciutat perquè ocupin molt d’espai, facin soroll i contaminin…

El mobiliari i els serveis públics són imprescindibles per al benestar de la població. Eliminar els bancs de seure en una ciutat mediterrània com la nostra, on, a més, el 30% de la població és o menor de 15 anys o major de 65, és un perjudici general contra el benestar ciutadà que no té cap justificació. Eliminar fonts d’aigua potable tampoc. Si algú fa mal ús d’aquests elements cal instar-lo a que deixi de fer-ho. Amb mesures educatives i de control. Cal recordar que estem parlant de l’espai públic, i el carrer o la plaça que tenim davant de casa no és un espai privat. No estem parlant ni del terreny on molts s’han fet la segona residència, ni del que envolta la casa del poble o el xalet d’un barri car. Això és una ciutat amb carrers i places de tothom. I els bancs són un element important per al benestar i la convivència. Si se’n fa un mal ús actuem per millorar-ne l’ús. Però eliminar-los no és cap solució. Així que, sisplau, tornin-nos els nostres bancs. Són de tots i ens fan falta.

(article relacionat, arrest de bancs (de seure))

Aquest curs sento que Gospel Sentits comença amb una energia comunitària molt renovada. Sentit de grup, més que mai. Participació, participació i participació. Les bones vibracions es noten. L’esforç de totes i tots perquè així sigui, també. O sóc jo que m’ho miro amb mirada “hiperactiva”? Potser. Però diria que l’oportunitat de crear plegats alguna cosa interessant per celebrar el desè aniversari ens ha reactivat l’energia associativa, més enllà de la coral en si. Les comissions bullen d’idees i de capacitat organitzativa!
Jo no em vaig vestir de blanc per a l’últim concert de la temporada estiuenca (no us en perdeu la crònica, llegiu-la aquí) però sí que ho vaig fer de negre dijous passat al Centre Cívic Les Corts, que celebrava 15 anys de trajectòria. Un concert molt gaudit que em vaig prendre, íntimament, com a regal del meu aniversari amb el nombre invertit. Una bona manera d’acabar la nit!

Diumenge, últim dia de la setmana. “L’últim”, últim xiringuito d’Ocata. I, segurament, l’últim concert de l’any que farem vestits de blanc. Perquè, senyors, és octubre i és tardor, tot i que res semblava indicar-ho; (segueix)

L’últim blanc de la temporada

Diumenge, últim dia de la setmana. “L’últim”, últim xiringuito d’Ocata. I, segurament, l’últim concert de l’any que farem vestits de blanc. Perquè, senyors, és octubre i és tardor, tot i que res semblava indicar-ho; després d’un dia assoleiat i calorós, una vetllada nocturna a la platja, amb mànigues curtes i vestits que no cobreixen, del tot, les cames. Retalls de blanc i taques de color sobre les nostres espatlles, imatge freqüent per aquells que segueixin Gospel Sentits durant les estacions més caloroses.

Així que – després d’alguns problemes per arribar al lloc, una victòria del Barça i unes quantes croquetes i xoricets- a voltants de les 22.30h, cantaires, pianista, director i un públic que, cal dir-ho, ens esperàvem menys nombrós, vam començar el concert. La lluna, reflactida al mar, semblava una més dels espectadors, i intentava fer-nos oblidar que, malgrat l’idíl·lic de ser allà, l’endemà ens tocava matinar. Perquè, tot i que la sensació fos estiuenca, el curs ha començat per a tots…!

Després d’un parell de cançons pausades, una ràfega de temes més moguts i desenfadats van fer aixecar, sota petició d’en Julià, un públic al que es començaven a dibuixar certes cares d’entuasiasme. El petit trontoll del Music in the Air o la no massa bona sonoritat del lloc en sí es poden oblidar fàcilment quan la cinquantena de persones de davant s’aixeca i pica de mans mentre canta This Little Light of Mine.

Finalment però, la brisa octubril i l’hora, que estava a punt de marcar el començament d’un nou dia, van accelerar la fi del concert a l’”últim”. És gairebé indiscutible, però, que un final amb Oh Happy Day deixa amb l’esperit ben ple tant qui canta com qui escolta. Tan ple, que acabat el concert no es va poder evitar un recital improvitzat fruit de la motivació que no ens agradaria mai perdre.

Abans de despedir-me, però, voldria fer públic un fort aplaudiment per tres siluetes que es van mantenir entusiastes i dempeus durant tot el concert. Gràcies des de Gospel Sentits!!

En aquest punt del concert les llàgrimes porugues, campaven per les meves galtes, amb discreció. Són aquelles llàgrimes d’emoció que no pots dir ben bé que siguin de tristesa, que també, però que en tot cas no són de tristesa amarga. Són d’una tristesa dolça, que fa companyia… tot el concert en si, només pel seu plantejament, ja em va fer sentir aquell formigueig de les emocions a flor de pell. (segueix)
Gairebé tres-cents cantaires, de vuit cors/corals/orfeons diferents, sota la direcció del jove dinàmic i emblemàtic Francesc d’Assís Pagès, (el nostre genuí pianista a Gospel Sentits, que és director de diverses corals de no gospel), per cantar sardanes i havaneres. Havaneres i sardanes cantades. Com li hauria agradat això a la mama…, i encara no sé si hi vaig anar per mi o per ella, o per totes dues. Tot el concert va ser com si la sentís cantar a ella, va ser com tenir-la al costat, sense tenir-li, per gaudir d’aquell programa peculiar, d’aquella sonoritat espectacularment harmònica, d’aquell públic entregat, d’aquell descobriment insòlit. Orquestra jove (Barcelona Concertante) i ambient veïnal – Concert de Festa Major – enquibits a centenars un vespre de dissabte al barri del Congrés Eucarístic de Barcelona, en una església que fins uns moments abans no sabia ni que existís, enorme, perfectament accessible i amable amb les persones amb mobilitat reduïda, acollint un concert de qualitat sorprenent.

Les llàgrimes ja em van demanar pas amb “El meu avi”, només començar, perquè ja em passa això: quan veig tanta gent diferent posant-se d’acord per fer una mateixa cosa , i em gronxo amb el resultat del seu esforç vocal tan vibrant, sonorament perfecte i carregat de força m’emociono.
No hi puc fer més 🙂

Després hi havia però tot el valor afegit. La idea en si, – havaneres i sardanes- i corals… podia semblar una mica anacrònica, una mica passada d’època, molt fora del tipus d’actes culturals on jo acostumo a participar. Podia semblar que seria una mica “avorrit” o molt clàssic, molt convencional. Que ja m’estava bé, que era de les coses que hauria fet amb la meva mare, si encara hi fos. Però és que no ho va ser gens. O no m’ho va semblar. Hi vaig trobar innovació, participació, proximitat, missatge… i dinamisme i molta connexió.

Escoltar sardanes cantades, això sí que que em va connectar amb emocions més íntimes. A la meva mare l’apassionaven, i en cantava sovint, modulant la veu, fent-nos viure cada història. I aquesta sardana especialment, aquesta de les monges que d’amagatotis no es poden estar d’agafar-se les mans i ballar-la… Potser perquè parla de la pròpia força de la sardana, la mateixa que jo sento quan no em puc estar de ballar-la. Potser perquè m’agraden les cançons amb argument, les que narren una història, i aquesta és de les que ella va posar en el calaix dels imaginaris rellevants. La cantava amb una textura tan creïble, amb tanta versatilitat, que jo veia el paisatge i la  tendresa del moment, aquell bosc i aquelles monges, les seves cares, la seva por en l’atreviment, les seves mans agafant-se i els seus peus puntejant… però sobretot sentia aquell missatge d’humanitat que permet benabolença per trencar regles estrictes, per fer desobediència quan cal, i aquest missatge devia ser molt important per a mi, venint de la meva mare, d’ella que encarnava la rigidesa de la moralitat catòlica de l’època i a la vegada una immensa empatia amb les persones febles o sotmeses a restriccions i penúries. Curiosament en aquest relat fer una cosa tan inofensiva i clàssica com ballar una sardana es convertia en una trangressió…

Tot el concert, amb aquell ambient de complicitat comunitària, i amb aquell programa escollit amb paramètres poc convencionals, farcit de peces significatives a nivell local, amb autors inèdits inclosos; i amb alguns atreviments instrumentals… també semblava voler-se saltar algunes regles, ser en alguna mesura transgressor inofensivament, dins l’embolcall del format clàssic…

La sardana de les monges feia molts anys que no l’escoltava. Molts. Potser fins i tot havia oblidat la seva existència. I trobar-la en el programa va ser un autèntic regal. Com si m’estiressin un fil invisible, de dins meu, silenciosament, anava sortint tota la lletra, me la sabia fil per randa. I llavors sí que vaig deixar sortir les llàgrimes. Amb certa benabolença també els vaig dir, balleu, balleu!

De totes les sortides que ofereix el QUEDEM? per descobrir Badalona amb uns altres ulls procuro no perdre’m les que ens porten a passejar pels barris de la ciutat amb guies del territori. La contribució d’aquestes caminades d’aparença modesta a la construcció de ciutat és molt remarcable. Tothom s’hi involucra, tothom hi aprèn, i juntes, persones de diferents procedències i biografies socials, comparteixen un nou relat, un nou imaginari sobre la ciutat. La de Llefià, la que vam fer sota la pluja i guiats per la gent de l’Arxiu Històric el passat 24 de setembre, va ser de les que deixen petjada i s’assaboreixen dies i dies. Allò que s’en diu deixar el llistó molt alt. Per l’itinerari, per com estava preparat i documentat, per les intervencions de guies i testimonis, pel suport gràfic… i per la interacció vivencial durant la intensa tertúlia (segueix)

Hola
floretes! Quants
dies sense dir això !!! Com esteu totes ? Desitjo que bé. Ja
veieu com començo: ja sóc aquí! en plan presidenta! ja tenia ganes de dir-vos
aquesta mítica frase… He
tornat, si , he tornat de les meves llaaaaaaargues vacances.  Què bé! Tot l’estiu sense xafogor, a la
Cerdanya, i una setmaneta a Irlanda amb la família i altra al Pirineu francès
amb el meu home. Ideal…

Estar
sense marit, sense filles, sense comunitat, sense facebok, sense correu
electrònic, sense telèfon (sols el mòbil), sense ADSL, … i viure el silenci,
la pau del meu carrer empedrat, de la cada de pedra i fusta, del veïnat escàs i
ja gran….  I fer el que volia i
quan volia… Un regal!

He
pintat vidre, molt. I he participat en dues fires. Tres dies al carrer en plan
artesana! I ara tinc a casa un munt de peces esperant que els meus amics i
coneguts les vinguin a comprar per a fer regals únics i artesans! (ejem! Noteu
la indirecta?)

Aquests
darrers dies de setembre són els que la gent ha trobat més estranys. Què fa la
Teresa? Com és que no para a Badalona? Tothom en la seva normalitat i jo encara
amb la meva anormalitat! Ara poc a poc posar-me al dia: de correus, de
missatges, de trucades, de petites o grans feines… Donar-me temps i
proposar-me viure tot l’any com aquests mesos: feliç, en pau, serena…
Plena.

Desitjo
que esteu bé. Ja anireu rebent notícies meves, i escrits…  com sempre!Us
adjunto un parell de peces meves, a que fan goig?

I
com sempre

Un
petó, un somriure i una abraçada!

 
(adjunto totes les peces que ha anat enviant aquests dies, en els documents adjunts)

Que alimentar les fòbies surt rendible electoralment ho sabem molt bé els de Badalona, i ho sabem molt bé als Països Catalans en general. Només cal mirar quants vots dóna a l’estat espanyol anar contra tot el que soni a català. Perquè sobretot els qui ho saben (que alimentar fòbies surt rendible electoralment) són la majoria dels partits polítics. A l’estat  espanyol els surt rodó (especialment al PP) extremar la catalanofòbia. I la xenofòbia més universal, la Immigranofòbia que tants vots està
donant a la dreta i extrema dreta europea en la darrera dècada, a l’estat espanyol la
mesuren una mica més, sense oblidar-la, en funció del dret a vot dels “foranis”, que depèn de les diferents procedències. (segueix)

A Badalona el PP no l’ha mesurat gens, perquè la procedència de la majoria de veïnes i veïns de la ciutat procedents de la immigració no espanyola els manté sense dret a expressar-se a les urnes, i perquè ha volgut capitalitzar el vot que en altres ciutats catalanes recull PXC.

D’altra banda, és cert que els estirabots immigranofòbics d’ Unió no són nous, i que el partit és el que és i hi ha coses que ja no m’haurien de sorprendre, però posant-los en
context i calendari hom no pot evitar fer-se la pregunta a què ve això ara, així de sobte?
Per què Duran i Lleida s’apunta al carro d’una forma tan explícita i
barroera precisament ara? Es tracta d’una patinada (de debò tocava mostrar el
llautó amb tanta virulència molestant fins i tot en clau interna a socis i propis?) o es
tracta d’una estratègia calculada? No puc evitar relacionar-ho amb la
“punxada” de la manifestació de PXC…, en Duran pretén recol·lectar
aquells vots per al 20N?

L’ànàlisi sobre l’oportunitat dóna per a molt,
però jo em vull centrar ara en un aspecte més de contingut. Duran, en
el seu discurs, barreja contínuament aspectes que no tenen res a veure
per acabar bastint un relat que compleix totes les condicions per alimentar,
engrandir i consolidar un rumor. Toca tres aspectes: escola, comerç i
habitatge. Barrejats amb incoherències que mai permetríem en un text
argumental d’un alumne (a qualsevol escola) transparenta intencions amb
una nitidesa que espanta.

Simplificar la complexitat dels problemes de l’educació reduint-los a un únic pol, per acabar donant tota la culpa d’un ampli calaix d’insatisfaccions i del que sigui, als estudiants que s’incorporen al sistema educatiu tard i procedents d’altres plans d’estudis, és impropi d’un polític format. Només cal veure la barreja que hi ha dins el calaix de culpes que sel’s atorguen: és curull de coses que fa anys que s’arrosseguen buscant culpables… i improvisant – o no – solucions…

En la complexitat dels problemes de l’educació  simplificada tan barroerament  s’hi barregen coses com ara el poc sentint comunitari de les comunitats educatives en general; insatisfacció del professorat per aspectes laborals; plantejament i funcionament qüestionable de les zones educatives; desencaix entre la formació i la funció docent; desconcert i en molts casos dimissió en el seu rol educatiu de les famílies; poca corresponsabilització dels centres privats finançats amb diner públic; barreja desequilibrada d’alumnat en els centres; augment de
la problemàtica de salut mental entre l’alumnat adolescent en la nostra societat actual;
arribada al sistema educatiu d’alumnat amb desconeixement de la llengua vehicular; desencaix entre les demandes i respostes de la societat “líquida” del
segle XXI al i amb el sistema educatiu;…només per citar-ne algunes com a mostra del ventall. Pero potser el que preocipa a grans trets són resultats en les PISA? o el desencaix formació-expectatives d’èxit laboral? les queixes
per les retallades? el fracàs escolar i educatiu? la desigualtat de tracte en les
concertades i la pública a l’hora de matricular alumnat?… a quina suposada problemàtica dóna resposta el Sr. Duran en donar la culpa a l’alumnat procedent de la immigració?

Sincerament, a aquest senyor li hauria de fer vergonya recórrer a estratagemes tan pobres i populistes, tan pròpies de persones amb poca capacitat d’anàlisi de la realitat, de persones poc llegides, amb poca cultura. Li hauria de fer vergonya si no fos que de ben segur la seva intenció no és pas fer una anàlisi dels problemes que afronta el sistema educatiu, o una anàlisi de quin és el model de societat a què respon i a què contribueix, sinó simplement fer més gran un rumor interessat, el rumor que confirma allò que molts creuen d’entrada, sospiten encara que només sigui per un prejudici establert a priori sense fonaments: el rumor que la concertada és millor que la pública, i que a la concertada no hi ha immigració i a la pública sí. Un altre rumor implícit en aquest argumentari seria el de concloure que l’existència de persones procedents d’altres sistemes educatius comporta inevitablement una baixada de nivell i un “ser pitjor escola”. I en el fons de tot, el missatge “la immigració és dolenta, porta problemes”. El substrat simplista que es deixa anar sense avals de cap mena, sense cap dada damunt la taula. Res per objectivar: en el més pur estil xenòfob!

La crisi és molt dura per a tots, i moltíssim per a molts. Afecta a tothom, i posar-se a jugar a la barrejada amb temes delicats és una temeritat en termes d’equitat i cohesió, però pot sortir molt rendible per a alguns interessos. En el camp educatiu, escolar, les declaracions d’aquest tipus són rendibles sobretot per als patrons de les escoles privades, que veuen com amb la crisi el seu alumnat es redueix o pot reduir en nombre. El preu de l’escolarització privada – i en alguns casos de la concertada – exerceix de selector “natural” per evitar que als centres elitistes s’hi barregin realitats socials diverses. Socials i econòmiques, que no tenen per què anar lligades al fet d’haver nascut a una altra terra. Es pot ser estranger i ric. Ja se sap que la fòbia actual (que podria arribar a racisme) no és tant biològica com cultural i de classe, majoritàriament contra els qui tenen menys oportunitats (contra les persones pobres o estigmatitzades social o culturalment).
Aquest filtre que segrega els nostres infants i joves en funció de l’escola on accedeixin per motius econòmics o socials és, en alguns casos, un filtre a mitges. No és cert que a la concertada no hi hagi alumnat procedent de la immigració, o de situacions socials desfavorides, ni que famílies amb poder adquisitiu mitjà alt o alt no optin per a la pública. Però és cert que malgrat les intencions tèbies de fer una distribució equilibrada entre tots els centres educatius sustentats amb fons públics (públics i concertats), aquesta distribució segueix essent molt desequilibrada. No cal dir amb les privades privades. Tampoc cal oblidar que en algunes ciutats com Badalona hi ha concertades que, per la seva ubicació i ideari, tenen un alt compromís social, i escolaritzen majoritàriament a alumnat procedent de la immigració i d’economies molt precàries. I que en algunes zones, gràcies al treball en xarxa, com ha passat en alguns Plans educatius d’entorn, les escoles concertades s’han sumat a treballar colze amb colze amb les públiques, amb criteris comunitaris. Però això dissortadament encara són experiències minoritàries.

Aquesta selecció econòmica-social que exerceix l’escola privada i molta de la concertada és una selecció altament aplaudida per tots els qui volen i poden superar aquesta barrera, desconeixedors com són dels valors que aporta en la formació humana global l’escolarització en i per a la convivència en la diversitat. La convicció que escolaritzar a la pública “és de pobres” i és una opció de “mala qualitat”, i que en canvi fer-ho a la concertada és símbol de “progrés social” i de “voler el millor per als fills” , és una convicció tristament arrelada, i avalada a priori per polítiques educatives socialment segregadores, que no prioritzen la qualitat de l’escola pública.

És per tant, una tendència molt arrelada, a l’alça. Però tot té el seu límit. I més ara, en temps de crisi. Si el selector deixa fora massa gent, aviat el negoci pot deixar de ser rendible. Cal, doncs, des del seu punt de vista, apostar més fort en la campanya publicitària, convèncer a més famílies que l’esforç no només val la pena sinó que és imprescindible. I aquí encaixa el cop de mà d’un polític com Duran…

Els prejudicis xenòfobs i el classisme, i el que és pitjor, la complaença en ells, que desprenen les declaracions del senyor Duran i Lleida ens haurien de fer créixer anticossos definitius. I reaccionar amb contundència desqualificant-les. I desmentint-les amb dades.

Però comprovo amb estupor com més d’un para l’orella i es permet confondre’s.

Un dels primers debats glosats en què vaig participar quan vaig entrar en contacte amb el món de la cançó improvisada, amb la gent de les VOPB, va ser al voltant de si Badalona pertanyia o no al Pla de Barcelona, i si era o no (i per què no ho era) una vila ocupada. Amb el simpàtic estil provocador que caracteritza la glosa, els companys de l’equip de les Viles Ocupades del Pla de Barcelona em van rebre en aquell bar de Gràcia, un primer dimarts de mes de fa un parell d’anys, posant a prova el meu enginy en termes que van molt més enllà d’una simple qüestió geogràfica.  (segueix)

Hi penso aquests dies en què el debat latent – més o menys irònic – al voltant de l’avantatge que comportaria per als badalonins deixar de ser una ciutat independent i convertir-se en Districte de Barcelona, ha pres una vigència singular després del lamentable circ mediàtic en què ens hem convertit els darrers mesos gràcies als resultats electorals de les darreres municipals (i a la campanya per obtenir-los). Vigència en la que l’ocurrència del qualificatiu de “vila pre ocupada” en relació a possible ocupació-annexió per part de Barcelona ens aporta un joc de paraules que descriu amb precisió l’estat d’ànim de bona part de la ciutadania compromesa. En el sentit literal del verb preocupar, en la primera acepció, “ocupar, absorbir l’ànim d’algú un temor, una sospita, etc., que dóna ànsia, turment, etc”. I sí, per damunt de molts altres estats, estem preocupats, som una ciutat preocupada.

Fa anys que en la nostra cisi identitària local, i en l’afany de sortir-nos-en en tot – socialment, econòmicament, urbanísticament, culturalment… – es generen debats diversos on els aspectes de pertinença geogràfica i administrativa tenen el seu pes. El debat comarcal, i sobretot aquell de si ens aportaria més avantatges ser un districte barceloní que no pas la ciutat que som, no són debats centrals, cert. Però hi són. Més latents o menys, amb veus de més o menys lideratge al davant; però es van sentint. I ara, en el pitjor moment de l’autoestima badalonina, quan dir que ets de Badalona genera tot tipus de comentaris i sarcasmes per part del món mundial, ara tornen a aflorar en alguns entorns i tertúlies.

L’invent de la subcomarca del Barcelonès Nord, amb Badalona com a capital, ha endreçat d’alguna manera un desajust que genera, també, el seu debat. Sense entrar en detall en els arguments i contra arguments que porten a defensar que Badalona pertany al Maresme i no pas al Barcelonès, o que el Barcelonès hauria d’incloure Montgat i Tiana, (alguns hi afegeixen fins i tot Alella i El Masnou), i admetent que tampoc se’n fa un gran cavall de batalla,  és destacable l’existència d’aguns estudis de camp, i opinió en tertúlies de format intern on es crida l’atenció sobre aquest debat de pertinença comarcal (i que la solució subcomarcal en alguna mesura ha apaivagat).
Tots sabem que la proximitat amb Barcelona i el seu pol d’atracció inscriu uns condicionants irreversibles – per a bé i per a mal -, i potser per això l’esforç identitari i de cohesió interna de molta ciutadania de Badalona són titànics. Hi ha qui diu que ningú com els badalonins pregona fins a l’esgotament la seva pertinença local, arreu on vagi, i vetlla els referents d’identificació i les singularitats amb èmfasi sorpressiu.

Però al mateix temps, el desànim polític i la desconfiança en la governança de la ciutat es consolida com un tret identitari més, com la profecia acomplerta sense possibilitats de remei. I és llavors quan la possibilitat de formar part de Barcelona amb plenitud de drets malgrat el preu que comportaria, torna a estar present en algunes converses. De fet fins ara ja n’hem format part sovint, però només com a via de servei. Aquesta és una possibilitat que els nostres avantpassats van valorar al seu moment, i la van descartar. Una opció que només es planteja en un pla imaginari, fictici, i que obertament, públicament, poca gent defensa: seria una claudicació! Una altra cosa és en cercles privats. Per mi, la revifalla del “debat” és només un símptoma de l’estat d’ànim ciutadà. Un estat d’ànim desconcertat i a l’espera.

És cert que l’esforç compromés de la ciutadania mitjançant un associacionisme divers que amb participació i imaginació construeix ponts i xarxes, s’erigeix com a alternativa constructiva eficaç per vertebrar la ciutat. Si bé també és cert que aquest bullidor tasta amb realisme els seus topalls, i davant la complexitat d’una ciutat com la nostra la societat civil és clau, però no suficient. Diuen que és en els mals moments, quan cal afrontar dificultats greus, que es posa a prova tot. Els valors, el compromís, el saber respondre. Badalona fa molt temps que té oberts grans reptes, però potser mai com ara cal un sentit de ciutat lúcid i eficient. Sentit de ciutat sense perdre de vista el sentit de país.

Un antic company de feina sempre que algú expressava preocupació responia que el que cal no és estar preocupats per una cosa, sinó ocupar-nos-en. Afrontar-la, treballar-hi i resoldre-la. I és el que ens toca a totes i tots plegats, sense cap distracció. Les crisis són oportunitats. Badalona afronta una crisi profunda, i hem de saber aprofitar l’oportunitat que ens brinda per reeixir amb noves i profundes transformacions. De com ho maneguem en sortirà una població enfortida i cohesionada, o una trencadissa amb escampall de fragments irreparables.

Ocupem-nos-en. Totes i tots per a totes i tots. Lamentar-nos no ens porta enlloc. L’oportunitat és ara.

Entrades més visitades aquest mes:

– arrest de bancs (de seure)
– lola

– som escola somescola.cat)

– inspira a badalona, aquest dissabte
– trencant setges
– fer llit

– onze de setembre
– parir, infantar(I)

– per un pais de tots l’escola en català
– la immersió, la millor decisió