miozz mirades

Que alimentar les fòbies surt rendible electoralment ho sabem molt bé els de Badalona, i ho sabem molt bé als Països Catalans en general. Només cal mirar quants vots dóna a l’estat espanyol anar contra tot el que soni a català. Perquè sobretot els qui ho saben (que alimentar fòbies surt rendible electoralment) són la majoria dels partits polítics. A l’estat  espanyol els surt rodó (especialment al PP) extremar la catalanofòbia. I la xenofòbia més universal, la Immigranofòbia que tants vots està
donant a la dreta i extrema dreta europea en la darrera dècada, a l’estat espanyol la
mesuren una mica més, sense oblidar-la, en funció del dret a vot dels “foranis”, que depèn de les diferents procedències. (segueix)

A Badalona el PP no l’ha mesurat gens, perquè la procedència de la majoria de veïnes i veïns de la ciutat procedents de la immigració no espanyola els manté sense dret a expressar-se a les urnes, i perquè ha volgut capitalitzar el vot que en altres ciutats catalanes recull PXC.

D’altra banda, és cert que els estirabots immigranofòbics d’ Unió no són nous, i que el partit és el que és i hi ha coses que ja no m’haurien de sorprendre, però posant-los en
context i calendari hom no pot evitar fer-se la pregunta a què ve això ara, així de sobte?
Per què Duran i Lleida s’apunta al carro d’una forma tan explícita i
barroera precisament ara? Es tracta d’una patinada (de debò tocava mostrar el
llautó amb tanta virulència molestant fins i tot en clau interna a socis i propis?) o es
tracta d’una estratègia calculada? No puc evitar relacionar-ho amb la
“punxada” de la manifestació de PXC…, en Duran pretén recol·lectar
aquells vots per al 20N?

L’ànàlisi sobre l’oportunitat dóna per a molt,
però jo em vull centrar ara en un aspecte més de contingut. Duran, en
el seu discurs, barreja contínuament aspectes que no tenen res a veure
per acabar bastint un relat que compleix totes les condicions per alimentar,
engrandir i consolidar un rumor. Toca tres aspectes: escola, comerç i
habitatge. Barrejats amb incoherències que mai permetríem en un text
argumental d’un alumne (a qualsevol escola) transparenta intencions amb
una nitidesa que espanta.

Simplificar la complexitat dels problemes de l’educació reduint-los a un únic pol, per acabar donant tota la culpa d’un ampli calaix d’insatisfaccions i del que sigui, als estudiants que s’incorporen al sistema educatiu tard i procedents d’altres plans d’estudis, és impropi d’un polític format. Només cal veure la barreja que hi ha dins el calaix de culpes que sel’s atorguen: és curull de coses que fa anys que s’arrosseguen buscant culpables… i improvisant – o no – solucions…

En la complexitat dels problemes de l’educació  simplificada tan barroerament  s’hi barregen coses com ara el poc sentint comunitari de les comunitats educatives en general; insatisfacció del professorat per aspectes laborals; plantejament i funcionament qüestionable de les zones educatives; desencaix entre la formació i la funció docent; desconcert i en molts casos dimissió en el seu rol educatiu de les famílies; poca corresponsabilització dels centres privats finançats amb diner públic; barreja desequilibrada d’alumnat en els centres; augment de
la problemàtica de salut mental entre l’alumnat adolescent en la nostra societat actual;
arribada al sistema educatiu d’alumnat amb desconeixement de la llengua vehicular; desencaix entre les demandes i respostes de la societat “líquida” del
segle XXI al i amb el sistema educatiu;…només per citar-ne algunes com a mostra del ventall. Pero potser el que preocipa a grans trets són resultats en les PISA? o el desencaix formació-expectatives d’èxit laboral? les queixes
per les retallades? el fracàs escolar i educatiu? la desigualtat de tracte en les
concertades i la pública a l’hora de matricular alumnat?… a quina suposada problemàtica dóna resposta el Sr. Duran en donar la culpa a l’alumnat procedent de la immigració?

Sincerament, a aquest senyor li hauria de fer vergonya recórrer a estratagemes tan pobres i populistes, tan pròpies de persones amb poca capacitat d’anàlisi de la realitat, de persones poc llegides, amb poca cultura. Li hauria de fer vergonya si no fos que de ben segur la seva intenció no és pas fer una anàlisi dels problemes que afronta el sistema educatiu, o una anàlisi de quin és el model de societat a què respon i a què contribueix, sinó simplement fer més gran un rumor interessat, el rumor que confirma allò que molts creuen d’entrada, sospiten encara que només sigui per un prejudici establert a priori sense fonaments: el rumor que la concertada és millor que la pública, i que a la concertada no hi ha immigració i a la pública sí. Un altre rumor implícit en aquest argumentari seria el de concloure que l’existència de persones procedents d’altres sistemes educatius comporta inevitablement una baixada de nivell i un “ser pitjor escola”. I en el fons de tot, el missatge “la immigració és dolenta, porta problemes”. El substrat simplista que es deixa anar sense avals de cap mena, sense cap dada damunt la taula. Res per objectivar: en el més pur estil xenòfob!

La crisi és molt dura per a tots, i moltíssim per a molts. Afecta a tothom, i posar-se a jugar a la barrejada amb temes delicats és una temeritat en termes d’equitat i cohesió, però pot sortir molt rendible per a alguns interessos. En el camp educatiu, escolar, les declaracions d’aquest tipus són rendibles sobretot per als patrons de les escoles privades, que veuen com amb la crisi el seu alumnat es redueix o pot reduir en nombre. El preu de l’escolarització privada – i en alguns casos de la concertada – exerceix de selector “natural” per evitar que als centres elitistes s’hi barregin realitats socials diverses. Socials i econòmiques, que no tenen per què anar lligades al fet d’haver nascut a una altra terra. Es pot ser estranger i ric. Ja se sap que la fòbia actual (que podria arribar a racisme) no és tant biològica com cultural i de classe, majoritàriament contra els qui tenen menys oportunitats (contra les persones pobres o estigmatitzades social o culturalment).
Aquest filtre que segrega els nostres infants i joves en funció de l’escola on accedeixin per motius econòmics o socials és, en alguns casos, un filtre a mitges. No és cert que a la concertada no hi hagi alumnat procedent de la immigració, o de situacions socials desfavorides, ni que famílies amb poder adquisitiu mitjà alt o alt no optin per a la pública. Però és cert que malgrat les intencions tèbies de fer una distribució equilibrada entre tots els centres educatius sustentats amb fons públics (públics i concertats), aquesta distribució segueix essent molt desequilibrada. No cal dir amb les privades privades. Tampoc cal oblidar que en algunes ciutats com Badalona hi ha concertades que, per la seva ubicació i ideari, tenen un alt compromís social, i escolaritzen majoritàriament a alumnat procedent de la immigració i d’economies molt precàries. I que en algunes zones, gràcies al treball en xarxa, com ha passat en alguns Plans educatius d’entorn, les escoles concertades s’han sumat a treballar colze amb colze amb les públiques, amb criteris comunitaris. Però això dissortadament encara són experiències minoritàries.

Aquesta selecció econòmica-social que exerceix l’escola privada i molta de la concertada és una selecció altament aplaudida per tots els qui volen i poden superar aquesta barrera, desconeixedors com són dels valors que aporta en la formació humana global l’escolarització en i per a la convivència en la diversitat. La convicció que escolaritzar a la pública “és de pobres” i és una opció de “mala qualitat”, i que en canvi fer-ho a la concertada és símbol de “progrés social” i de “voler el millor per als fills” , és una convicció tristament arrelada, i avalada a priori per polítiques educatives socialment segregadores, que no prioritzen la qualitat de l’escola pública.

És per tant, una tendència molt arrelada, a l’alça. Però tot té el seu límit. I més ara, en temps de crisi. Si el selector deixa fora massa gent, aviat el negoci pot deixar de ser rendible. Cal, doncs, des del seu punt de vista, apostar més fort en la campanya publicitària, convèncer a més famílies que l’esforç no només val la pena sinó que és imprescindible. I aquí encaixa el cop de mà d’un polític com Duran…

Els prejudicis xenòfobs i el classisme, i el que és pitjor, la complaença en ells, que desprenen les declaracions del senyor Duran i Lleida ens haurien de fer créixer anticossos definitius. I reaccionar amb contundència desqualificant-les. I desmentint-les amb dades.

Però comprovo amb estupor com més d’un para l’orella i es permet confondre’s.