Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

La última portada d’El Punt, l’última portada de l’Avui

És curios que tanta gent avui parle de que és el darrer dia que hem pogut comprar el diari Avui als quioscos. També ho és del diari El Punt. Suposant que calga posar-se un pèl dramàtics. Perquè de fet demà els dos diari seguiran eixint al carrer només que amb una casa comuna.

En qualsevol cas no vull treure ferro a la cosa. Avui és evident que es tanca una etapa de la comunicació en català. Tant l’Avui com El Punt són dos puntals de la premsa en el nostre país que canvien de pell. Avui m’han demanat que escriga un article sobre això que apareix gairebé en la última pàgina dels dos diaris. Així que hauré estat un dels darrers en acomiadar-me, gairebé.

He fet aquest comentari sobre el fet que tanta gent parle de la darrera portada de l’Avui i no de la del Punt segurament perquè jo sóc més d’El Punt. Aquella és una casa que em sent molt meua. Un dia vaig fer una cerca al seu arxiu buscant un article vell meu i em va donar que n’hi havia uns quants milers, cosa que reconec que em va impressionar. Part de la meua vida és escrita allà, sobretot en clau internacional i de la mà de les extraordinàries persones que portaven aquella secció, el Josep Martinoy, el meu gran i admirat amic i la Pilar Esteban sobretot. Però també la Dolors Bellés o temps abans gent com l’Ure Comas, el Narcís Genís.

Fa tants anys de tot plegat que no recorde ben bé com vaig anar-hi a parar. Sé que va ser de la mà de l’avui batlle de Girona, Carles Puigdemont, amb el qual vam perpetrar tot d’invents innovadors i excitants, incloent-hi algunes portades històriques del Presència que ens van valdre més d’un disgust. Amb els anys i en la mesura que el Carles ha optat per la política hem anat parlant menys però aquella época va ser molt important i divertida per a mi.

Després van venir uns altres anys molt intensos, ja com a VilaWeb, en els quals vam participar en tot de projectes i vaig poder fer més amistat amb el Joan Vallclara i amb la gent que en definitiva n’han estat el motor totes aquestes dècades del creixement d’El Punt. Hi han fet molta molta feina fins a portar-lo al lloc on és avui.

Amb l’Avui la meua relació havia estat més escassa. Evidentment els coneixia i els conec, sobretot al Vicent Sanchis amb el qual vam engegar El Temps al anys vuitanta, però de fet no ha estat fins fa poc que hi he començat a escriure amb una certa regularitat. En algun temps era impossible perquè jo escrivia i treballava a La Vanguardia -cosa que al Punt no li importava però a l’Avui, logicament, sí.

En qualsevol cas la meua peripècia personal no té res a veure amb el fet que considere l’Avui el diari d’on tot neix. I que ens va donar a tots la sensació que allò, fer periodisme en català, es podia fer. Sense ells aquesta florida actual no existiria o com a mínim no seria igual. Encara recorde el primer dia que el vaig poder comprar a València, el 1976. A portada duia la mort de Mao i aquell exemplar, aquella normalitat, em va impactar profundament venint d’una dictadura on el català era en el millor dels casos una llengua d’anar per casa. 

Aquest matí, supose que no dec ser l’únic, he baixat al quiosc i he comprat totes dues capçaleres. Demà només n’hauré de comprar una però tota aquesta història, tot aquest passat i espere que molt de futur, hi serà allà.

…………..

Aquest és l’article que m’han publicat avui els dos diaris:

‘The Star-Ledger’, com a exemple

Imagine que uns quants lectors d’aquest diari deuen haver arribat a Nova York entrant per l’aeroport de Newark. Aquesta ciutat nord-americana té un diari, important i de pes, que es diu The Star-Ledger, amb un guionet al mig. Com ja poden imaginar el diari, que és el més important de Nova Jersei, té aquest nom perquè és el resultat?de la fusió, l’any 1935!, del Newark Ledger i de l’Star-Eagle. Als Estats Units els diaris fusionats són més que una anècdota la norma.

Entre els diaris grans i fent una ràpida llista de memòria, trobem per exemple l’Atlanta Journal-Constitution, el Charleston Post-Courier, el New Orleans Times-Picayune, el Chicago Sun-Times, el Las Vegas Review Journal, l’Omaha World-Herald, etcètera. Fins i tot hi ha ciutats com Pittsburgh on els dos diaris locals tenen el nom compost, el Post-Gazette i el Tribune-Review. O n’hi ha que ja han deixat d’editar-se en paper i són només digitals però continuen mantenint la doble capçalera, entre ells el meu preferit pel que fa a la complicació del nom, el venerable Seattle Post-Intelligencer.

No és que aquesta tendència a fusionar diaris siga només americana, però és cert que allà té una enorme tradició. I tanmateix a Europa d’exemples no ens en manquen pas. A Estrasburg hi ha L’Alsace-Le Pays, a Roma el Corriere dello Sport/Stadio, a Colònia el Stadt-Anzeiger, a Aberdeen el The Press and Journal. O en podem trobar un a Irlanda, el Strabane Weekly News and Tyrone & Donegal Reporter, que deu ser simplement la capçalera més llarga del món. Amb la gràcia que la primera i la fan & i la segona and.

Malgrat aquesta normalitat pel que fa als noms que hom posa a la capçalera, normalitat més que visible arreu del món, és ben cert que a l’Estat espanyol (i em sap greu usar-ho com a marc de referència, però és que aquesta és sobretot una mania espanyola) les capçaleres fusionades com aquest nostre El Punt Avui que començarà demà són estranyes. No del tot, ep, que?hi ha encara La Opinion-El Correo?a Zamora. Però és evident que no són la norma. Per això a alguns els pot xocar un canvi que en definitiva no té res de sorprenent vist des d’una perspectiva global.

Perquè fusionant El Punt amb l’Avui, o l’Avui amb El Punt, en definitiva el que aconseguim és també un plus de normalitat internacional, pel que fa a la capçalera. Un plus anecdòtic, això és veritat, però?que en tot cas cal sumar a l’operació de sentit comú que és fer un?diari gran aprofitant la força de dos diaris mitjans. I si al país dels veïns prefereixen tancar diaris abans?que fusionar-los, en tot cas aquest és un problema d’ells. Un més.

La revista mensual de VilaWeb, ja a les vostres pantalles

Últim dia abans de les vacances i sorpresa final. Avui la revista mensual de VilaWeb, una de les peces clau del projecte de +VilaWeb, ha vist finalment la llum. La revista vol omplir el buid de reflexió i context que la velocitat de les notícies 24/7 no ens deixa atendre com caldria.

Hi hem fet uns quants experiments interessants. Un de periodisme de dades molt divertit ja que vos permet comprovar com els usuaris de la ciutat de València interrogaven Google al llarg del mes sobre Francisco Camps i Alberto Fabra.

Mireu-la i fullegeu-la. Aquest número 0 és lliure per a tots. A partir del número 1, a finals de setembre, anirà dedicada als membres col·laboradors, parçoners i protectors de +VilaWeb.

Si la voleu en pdf la trobareu ací. Punxant el visor sobre la paraula Expand vos l’obrirà a pantalla completa.

Sobre Vicenç Badenes

La notícia va començar a circular ahir a la nit. Veig que tinc una telefonada de l’Oriol Ferran. L’agafe i comence a preguntar-li sobre coses banals, sense adonar-me’n que té un nus a la gola. Finalment m’atura: ‘s’ha mort Vicenç Badenes’. M’ho diu mentre travesse un semàfor i quede tan atordit que un cotxe ha de pitar per a que m’aparte. No ho entenc -quasi mai entens la mort. Com pot ser? Ell tampoc no ho sap massa bé. De moment la notícia corre pels mòbils i pel twitter. Ell ja ha piulat.

Repasse mentalment les darreres voltes que m’he vist amb ell. Aquell dia tan divertit que a VilaWeb van juntar els pioners d’internet, el passat novembre (en la foto se’l veu entre el Joan Jofra i l’Amadeu Abril, somrient). Una visita al seu CitiLab de Cornellà, que me’l va ensenyar amb orgull de pare. Un dia que vaig participar allà mateix en unes jornades de Iniciativa per Catalunya i que Badenes va aprofitar per a adoctrinar l’Herrera en la seua obsessió: que la xarxa servisca per a millorar la vida de la gent…

Vicenç Badenes era una persona excel·lent. Un home de consensos i de construcció, una persona dedicada a servir el seu poble i el país. Era del PSC i va ser un gran regidor de cultura i un extraordinari activista. Era un home que amb la seua generositat honorava la vida de partit, sempre obert a tothom, sempre exigent amb les seues obligacions, sempre disposat a debatre i a trobar la manera d’avançar.

En la internet del nostre país ell va tenir un paper fonamental. Era una veu decidida a favor de la concòrdia i rotunda en contra de qualsevol forma d’exclusió social. A Cornellà van gaudir de forma especial de la seua tenacitat, des de la incipient xarxa ciutadana que va crear fa quinze anys fins al magnífic CitiLab.

Reconèixer el seu treball avui, des del dolor, és un obligació amb la veritat, un adéu a l’amic.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sobre Carles Sentís

El meu article d’ahir a la contra del diari Avui:

 

 

Jueus!

Ell ho va escriure: “la jueva Hollywood”. És una imatge que fa mal als ulls. Potser no és la més sagnant d’aquell infame article però em sembla, llegit avui, la més significativa. Va escriure “la jueva Hollywood” com si escopís: ecs, jueus! A la manera dels nazis.

No és estrany. Eren els dies que la negror es congriava a Europa contra el poble d’Abraham i ell n’era fan. Fan de la negror. “La jueva Hollywood”,va deixar escrit en un paràgraf que diu que això que ell critica és com un “film de gàngsters”, com un film “còpia sinistra d’aquesta producció estàndard amb la qual la jueva Hollywood envaeix el món”. Alerta als significants: gàngsters, sinistres, jueus, invasors. Tota una abominable proclama.

Insistisc que no és la imatge més brutal, però precisament per la marginalitat aparent que ocupa en el text és la imatge més transparent, la que denota millor el fons negre, negríssim, de l’autor. Que l’escriu com si volgués omplir espais en un text del 17 de febrer de 1939, exultant, victoriós, feliç. Possiblement vestit amb les botes de xarol militar i aquell uniforme amb el qual el retrataran dies després mentre viola amb el seu pas indigne la plaça de Catalunya. Acompanyat de les pistoles i els tancs que arribaven, ocupants, a fer patir els nostres majors.

I el gàngster? Qui és aquest gàngster a qui compara “la jueva Hollywood”? Pel periodista el gàngster és Lluís Companys. President. El mateix president que poc després caurà en mans dels amics de l’autor del text i morirà dignificat i dignificant per sempre més la presidència d’aquest país.

Va fer alguna cosa, l’autor de Finis Cataloniae (que és aquest el text del qual parle), per a impedir-ne l’assassinat? No, perquè aquest home que parla de la jueva Hollywood i del gàngster Companys remata aquell seu text dient que sobre els cadàvers dels qui lluitaren per la llibertat i contra el feixisme a “la Cataluña real empieza a amanecer”.

I signa, cofoi, Carlos Sentís. Just després de l’estrofa de l’infumable himne falangista.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La internet és cada vegada més audiovisual. Una altra prova.

Fa setmanes que la lectura d’aquest mateix bloc demostra que la xarxa és cada dia més audiovisual. No pare de penjar vídeos. És una tendència que em sembla inevitable. Cada vegada més m’arriben o els faig i els he de penjar perquè de vegades fan millor testimoni que la paraula escrita, quan es tracta per exemple de casos com el d’avui.

Aquest és el vídeo de la taula rodona en la qual vaig intervenir ahir, en el marc de les jornades III Reflexions Crítiques, organitzades pel Departament de Cultura. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

McLuhan

Avui fa cent anys justos del neiximent de Marshall McLuhan, el teòric de la comunicació que va ensumar tantes de les tendències sobre els mitjans que avui en dia són realitat. Com sol passar la seua obra ingent ha quedat reduïda a alguns clixés. El primer això de que ‘el mitjà és el missatge’ -i només calia veure ahir a Camps per a entendre fins a quin punt.

M’ha sobtat que amb l’afecció que li ha agafat a la gent de celebrar el centenari de qualsevol personatge aquest en concret haja passat tan desapercebut. Per si de cas en deixe constància i en faig el corresponent record. 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Parlant dels Cotó-en-pèl

Fa dies el Col·lectiu Ovidi Montllor va atorgar un dels seus premis anuals a Cotó-en-pèl, mític grup valencià del qual sóc un fan públic. Els organitzadors em van demanar que participara en un vídeo d’elogi, cosa que vaig fer pensant que eixirien molta altra gent. Ara he vist el vídeo penjant al youtube i només parle jo a banda dels membres del grup, cosa que em fa una miqueta de vergonya. Però ací queda. El que conten i com ho conten està molt bé.

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

Explicant +vilaweb

Aquesta ha estat una setmana especial a la feina, amb el llançament de +vilaweb. Avui puc dir que he acabat la primera trompada amb l’explicació que n’he fet a través del xat, xat on han participat un munt de lectors, inclòs algun vell amic que fa anys que no veig perquè viu lluny. Si el voleu llegir ací n’hi ha la recopilació (punxeu sobre el número…). Crec que en conjunt explica bastant bé el perquè del nou projecte i algunes de les idees centrals del diari. 

<a href=”http://www.coveritlive.com/mobile.php/option=com_mobile/task=viewaltcast/altcast_code=59b435bd78″ mce_href=”http://www.coveritlive.com/mobile.php/option=com_mobile/task=viewaltcast/altcast_code=59b435bd78″ >Els reptes de futur de la premsa. Presentació de +VilaWeb</a>

El primer dia del futur

Passades les celebracions dels quainze anys de VilaWeb, ja en ple any setze, avui hem començat a ensenyar el primer disseny del que volem que siga la VilaWeb de l’any vint. Es tracta d’un ambiciós projecte comunitarista que rep el nom de +VilaWeb i que vol tornar encara més lectors-cèntric el diari. Els pròxims dies anirem explicant a poc a poc el com i el perquè d’aquest projecte que si va bé culminarà el nostre treball en aquesta casa i obrirà portes a un futur que espere que siga molt i molt llarg.

(Fa uns minuts hem enviat el primer dels mails informant del treball de la redacció i demanant als usuaris de +VilaWeb la seua col·laboració en la creació del diari de demà). 

Focs

Sopar anit a ca la Montse i el Pep. Des de la seua magnífica terrassa es veuen de forma privilegiada els focs artificials d’Arenys, la nit de Sant Zenon. Pots veure com ixen dels canons a baix de la platja i com esclaten al cel davant teu, com si tot ell fora una gran pantalla panoràmica. Tot mentre sopes, beus i rius amb tot d’amics. Perfecte.

Ahir van ser bons els focs. Bon ritme, un parell d’innovacions agosarades i potser un final una miqueta eixut però en el conjunt va ser una bona disparada. Mentre la mirava pensava quantes i quantes voltes hauré vist en la meua vida els focs al cel. Des de xiquet. Anàvem al Calvari i ens acostàvem tant com podíem a la zona des d’on els encenien, refugiant-nos sota un arbre per a que no ens caiguera alguna canya inoportuna al cap.

Anit per això era una nit més amb el cel encès, de tantes. Una nit agraïda per l’estiu que comença i agraciada per l’airet que pujava de la mar. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Pairolí

Publicat el 6 de juliol de 2011 per vicent

Quede colpit per la mort sobtada de Miquel Pairolí, durant anys company de columnes a El Punt i Presència. Feia unes hores tot just que em deien que era molt malalt i al matí un twitter del nou batlle de Girona Carles Puigdemont em fa saber la mala notícia.

Rellsic alguna de les seues darreres columnes i em trobe aquesta en la qual es declara valencià i que vull compartir amb vosaltres com a record i homenatge.

‘Per fer propaganda de la manifestació que es farà demà a València en suport a Acció Cultural del País Valencià i contra el tancament de les emissions de TV3, aquests dies veiem anuncis en què diverses personalitats públiques pronuncien la frase “El País Valencià és el meu país”.

No són pas valencians de naixement, sinó de sentiment, com Lluís Llach, que, per un conflicte similar al d’ara, va pronunciar la frase en els seus concerts finals a Verges. Podria subscriure-la plenament. Puc dir, per diversos motius, que el País Valencià és el meu país, sense caure en l’exageració ni en l’oportunisme. Per raons merament personals, que potser són les menors, com ara el fet que, al País Valencià, sempre m’hi he sentit a gust i ben acollit. Perquè tinc amics valencians, alguns de fa més de trenta anys i d’altres de més recents, amb qui m’entenc i percebo una especial complicitat. Amics de Pedreguer i de Vinaròs, d’Alacant i de Xàtiva, d’Oliva i de València. Més endins batega allò que un experimenta contemplant el paisatge del País Valencià –el que encara no ha arrasat l’especulació–, sentint les vocals clares i la música alegre de la seva antiga llengua, que és la nostra. Les certeses que dóna tot això, tan contràries a la doctrina oficial que ha empastifat el País Valencià aquests últims anys i que ha pretès convertir la mentida i la caricatura en veritat.

Si al País Valencià la llum no tingués la intensitat que té, si els valencians no posseïssin l’esperit irònic i joiós que posseeixen, si el paisatge no fos tan bell, aquesta onada de falsedat i demagògia que ha cobert la societat valenciana els últims anys encara seria més viscosa i repugnant. Però la llum és impagable; la ironia, secular; i el país, esplèndid, i tot això dóna força per resistir, per combatre, per oposar-se a la nàusea que provoca aquesta cort de delinqüents i de traïdors que ara esprem el país com una taronja. Demà no seré pas als carrers de València, a la manifestació, sinó molts quilòmetres al nord, però tant se val, sapigueu que jo també sóc valencià. ‘

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Copenhagen (i 6)

Publicat el 5 de juliol de 2011 per vicent

Cristiania ha esdevingut un indret mitològic. Des de fa quaranta anys prop de mil persones viuen en aquest autoproclamat país independent, al centre de Copenhagen. 

Tenia clar que volia veure-ho. Els seus habitants la defineixen com la primera ciutat anarquista del món però per molta gent només és una mena de gran barri okupa on la marihuana és legal. 
La meua primera sopresa ha estat comprovar com és de gran. Hi ha el que supose que es podria definir com a ‘centre comercial’, ben atepeït i on certament la venda oberta de droga, de qualsevol clase, sembla un negoci important. Però després apareix una zona residencial al voltant d’un llac que resulta xocant en extrem. No només perque hi ha moltes cases esparses sinó també per la seua qualitat. A través de les finestres són visibles cases que estan plenes del millor disseny escandinau. Una té fins i tot un petit i preciós moll de fusta on una família juga amb els seus fills. 

Supose que dècades després de l’ocupació de Cristiania part dels seus habitants hauran decidit que volen viure en una ciutat contracultural però que al matetx temps tenen dret a fer-ho amb el luxe d’una bona residència de camp. Aquestes petites contradiccions (ho són?) floten arreu tota l’estona.

Una recent polèmica ha esclatat entre el govern danés i la ‘ciutat lliure’ perquè els habitants de Cristiana han exigit la construcció d’un pàrquing al costat de la seua ciutat, però no dins, on aparcar les desenes de cotxes que tenen. La paradoxa és que Cristiania no permet l’entrada de cotxes al seu recinte perquè els cotxes són contraris a la mentalitat ecològica dels seus habitants.
Un poc decebut torne a passar per la gran plaça per eixir. L’animació en les tendes d’haixix és digna d’una gran jornada comercial i no puc evitar la temptació de comprar-me una bandera xicoteta de la ciutat lliure per a la meua col.lecció. Quan passe sota el rètol que avisa ‘Ara entres a la Unió Europea’ em costa no pensar que l’ideal anarquista ha acabat convertint-se en un supermercat i una atracció turística, cosa que certifiquen les dades oficial de Turisme, que situen Cristiania com una de les grans atraccions de la ciutat, però també la llarga cua de taxis que espera els visitans que tornem al capitalisme.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Copenhagen (5)

Publicat el 4 de juliol de 2011 per vicent

A l’illa de Slotsholmen hi ha la Biblioteca Nacional, coneguda com ‘el diamant negre’ per la seua fascinant arquitectura. És un dels edificis més nous de la ciutat i un dels que més paga la pena visitar. La nova estructura empalma amb l’antiga Biblioteca Real, amb una les millor juntures d’edifici que he vist mai. Vell i nou es barregen amb tanta harmonia que fa enveja.

Ben a prop hi ha el Museu Nacional. Hi entrem i quede sorprès de la seua dimensió: és molt xicotet. Suficient però al nostre país semblaria poca cos. Hi he pensat sovint aquests dies en això. Veus el tamany i la dimensió de les institucions daneses i no pots parar de pensar en si nosaltres no exagerem el nostre tamany, per a competir amb espanyols i francesos, quan en realitat la nostra dimensió és més a prop de Copenhagen que no de París.
El cas de la televisió és claríssim. Hi ha quatre o cinc canals, públics i privats i prou. Copenhagen, per exemple, no té tele local. S’hi veuen amb normalitat les teles de Suècia, Noruega i el nord d’Alemanya (no tenen cap Camps) per ací. I la majoria de films i sèries són en anglès subtitulades. I no tenen cadenes de 24 hores de notícies o especialitzades en esports…
És evident que al nostre país la pressió sobretot espanyola obliga a competir però si la situació fora ideal no hauríem de ser també nosaltes una mica més danesos? Vull dir més xicotets…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari