Mails per a Hipàtia

És curios que tanta gent avui parle de que és el darrer dia que hem pogut comprar el diari Avui als quioscos. També ho és del diari El Punt. Suposant que calga posar-se un pèl dramàtics. Perquè de fet demà els dos diari seguiran eixint al carrer només que amb una casa comuna.

En qualsevol cas no vull treure ferro a la cosa. Avui és evident que es tanca una etapa de la comunicació en català. Tant l’Avui com El Punt són dos puntals de la premsa en el nostre país que canvien de pell. Avui m’han demanat que escriga un article sobre això que apareix gairebé en la última pàgina dels dos diaris. Així que hauré estat un dels darrers en acomiadar-me, gairebé.

He fet aquest comentari sobre el fet que tanta gent parle de la darrera portada de l’Avui i no de la del Punt segurament perquè jo sóc més d’El Punt. Aquella és una casa que em sent molt meua. Un dia vaig fer una cerca al seu arxiu buscant un article vell meu i em va donar que n’hi havia uns quants milers, cosa que reconec que em va impressionar. Part de la meua vida és escrita allà, sobretot en clau internacional i de la mà de les extraordinàries persones que portaven aquella secció, el Josep Martinoy, el meu gran i admirat amic i la Pilar Esteban sobretot. Però també la Dolors Bellés o temps abans gent com l’Ure Comas, el Narcís Genís.

Fa tants anys de tot plegat que no recorde ben bé com vaig anar-hi a parar. Sé que va ser de la mà de l’avui batlle de Girona, Carles Puigdemont, amb el qual vam perpetrar tot d’invents innovadors i excitants, incloent-hi algunes portades històriques del Presència que ens van valdre més d’un disgust. Amb els anys i en la mesura que el Carles ha optat per la política hem anat parlant menys però aquella época va ser molt important i divertida per a mi.

Després van venir uns altres anys molt intensos, ja com a VilaWeb, en els quals vam participar en tot de projectes i vaig poder fer més amistat amb el Joan Vallclara i amb la gent que en definitiva n’han estat el motor totes aquestes dècades del creixement d’El Punt. Hi han fet molta molta feina fins a portar-lo al lloc on és avui.

Amb l’Avui la meua relació havia estat més escassa. Evidentment els coneixia i els conec, sobretot al Vicent Sanchis amb el qual vam engegar El Temps al anys vuitanta, però de fet no ha estat fins fa poc que hi he començat a escriure amb una certa regularitat. En algun temps era impossible perquè jo escrivia i treballava a La Vanguardia -cosa que al Punt no li importava però a l’Avui, logicament, sí.

En qualsevol cas la meua peripècia personal no té res a veure amb el fet que considere l’Avui el diari d’on tot neix. I que ens va donar a tots la sensació que allò, fer periodisme en català, es podia fer. Sense ells aquesta florida actual no existiria o com a mínim no seria igual. Encara recorde el primer dia que el vaig poder comprar a València, el 1976. A portada duia la mort de Mao i aquell exemplar, aquella normalitat, em va impactar profundament venint d’una dictadura on el català era en el millor dels casos una llengua d’anar per casa. 

Aquest matí, supose que no dec ser l’únic, he baixat al quiosc i he comprat totes dues capçaleres. Demà només n’hauré de comprar una però tota aquesta història, tot aquest passat i espere que molt de futur, hi serà allà.

…………..

Aquest és l’article que m’han publicat avui els dos diaris:

‘The Star-Ledger’, com a exemple

Imagine que uns quants lectors d’aquest diari deuen haver arribat a Nova York entrant per l’aeroport de Newark. Aquesta ciutat nord-americana té un diari, important i de pes, que es diu The Star-Ledger, amb un guionet al mig. Com ja poden imaginar el diari, que és el més important de Nova Jersei, té aquest nom perquè és el resultat?de la fusió, l’any 1935!, del Newark Ledger i de l’Star-Eagle. Als Estats Units els diaris fusionats són més que una anècdota la norma.

Entre els diaris grans i fent una ràpida llista de memòria, trobem per exemple l’Atlanta Journal-Constitution, el Charleston Post-Courier, el New Orleans Times-Picayune, el Chicago Sun-Times, el Las Vegas Review Journal, l’Omaha World-Herald, etcètera. Fins i tot hi ha ciutats com Pittsburgh on els dos diaris locals tenen el nom compost, el Post-Gazette i el Tribune-Review. O n’hi ha que ja han deixat d’editar-se en paper i són només digitals però continuen mantenint la doble capçalera, entre ells el meu preferit pel que fa a la complicació del nom, el venerable Seattle Post-Intelligencer.

No és que aquesta tendència a fusionar diaris siga només americana, però és cert que allà té una enorme tradició. I tanmateix a Europa d’exemples no ens en manquen pas. A Estrasburg hi ha L’Alsace-Le Pays, a Roma el Corriere dello Sport/Stadio, a Colònia el Stadt-Anzeiger, a Aberdeen el The Press and Journal. O en podem trobar un a Irlanda, el Strabane Weekly News and Tyrone & Donegal Reporter, que deu ser simplement la capçalera més llarga del món. Amb la gràcia que la primera i la fan & i la segona and.

Malgrat aquesta normalitat pel que fa als noms que hom posa a la capçalera, normalitat més que visible arreu del món, és ben cert que a l’Estat espanyol (i em sap greu usar-ho com a marc de referència, però és que aquesta és sobretot una mania espanyola) les capçaleres fusionades com aquest nostre El Punt Avui que començarà demà són estranyes. No del tot, ep, que?hi ha encara La Opinion-El Correo?a Zamora. Però és evident que no són la norma. Per això a alguns els pot xocar un canvi que en definitiva no té res de sorprenent vist des d’una perspectiva global.

Perquè fusionant El Punt amb l’Avui, o l’Avui amb El Punt, en definitiva el que aconseguim és també un plus de normalitat internacional, pel que fa a la capçalera. Un plus anecdòtic, això és veritat, però?que en tot cas cal sumar a l’operació de sentit comú que és fer un?diari gran aprofitant la força de dos diaris mitjans. I si al país dels veïns prefereixen tancar diaris abans?que fusionar-los, en tot cas aquest és un problema d’ells. Un més.