Focs
Sopar anit a ca la Montse i el Pep. Des de la seua magnífica terrassa es veuen de forma privilegiada els focs artificials d’Arenys, la nit de Sant Zenon. Pots veure com ixen dels canons a baix de la platja i com esclaten al cel davant teu, com si tot ell fora una gran pantalla panoràmica. Tot mentre sopes, beus i rius amb tot d’amics. Perfecte.
Ahir van ser bons els focs. Bon ritme, un parell d’innovacions agosarades i potser un final una miqueta eixut però en el conjunt va ser una bona disparada. Mentre la mirava pensava quantes i quantes voltes hauré vist en la meua vida els focs al cel. Des de xiquet. Anàvem al Calvari i ens acostàvem tant com podíem a la zona des d’on els encenien, refugiant-nos sota un arbre per a que no ens caiguera alguna canya inoportuna al cap.
Anit per això era una nit més amb el cel encès, de tantes. Una nit agraïda per l’estiu que comença i agraciada per l’airet que pujava de la mar.
Doncs jo, des que tenia uns 17 anys fins que vam vendre la casa familar, cada any els veia des de l’altre costat del poble –alguna vegada des del passeig, però poques–, des de la muntanya del Mal Temps. Per a veure’ls bé, però, havíem de caminar una mica i posar-nos en un lloc on la carretera fa de mirador. Malauradament, ahir no em vaig poder quedar fins a l’hora dels focs. A aquella hora, si fa no fa, ens menjàvem el tortell que vaig comprar a can Danès i recordava els meus estius a Arenys.