Mails per a Hipàtia

Anem a sopar a Suècia? La pregunta sona tan estranya com atractiva. Què vol dir que anem a sopar a Suècia? Des de fa mesos, però pels ciutadans de Copenhagen la perspectiva és ben natural. Amb la inauguració del pont que els uneix a Malmo anar a Suècia és com agafar el metro. Des de l’estació central ix un tren cada vint minuts, cada deu en hora punta. Fins i tot de matinada hi ha un cada hora però de forma constant. I en no arriba a mitja hora ets al centre de la capital d’Escània, un prodigi tecnològic amb conseqüències socials evidents. Com ara que anem a sopar a Suècia.

Són les sis de la vesprada quan agafem el tren. El dia ha estat núvol però ara comença a semblar a un pas de la tronada. La travesia del mar sobre el pont queda neterbolida perquè la visió es fa molt limitada amb aquest clima. Tant s’hi val, però. Grans vaixells naveguen entrant o ixint de la Bàltica i es pot veure una enorme plantació d’energia eòlica, pales bastides enmig de la mar. A la banda sueca el Turning Torso, l’espectacular edifici de Santiago Calatrava dóna la benvinguda a una ciutat que tot just a l’estació ja em sembla més moderna, activa i polida que la capital danesa.

Fem un volt per la part vella però la pluja comença a ser notable, així que decidim sopar en un restaurant, a recer d’uns grans tendals. Quan acabem sembla que ha amainat també així que decidim encaminar-nos cap al port. Em faria gràcia veure l’edifici del Calatrava de prop. Però just quan érem al mig del no res portuari cau el diluvi universal concentrat en cinc minuts. Tot. No pot ser que caiga més aigua més ràpid! En comptes d’avisar amb un parell de gotes i incrementar a poc a poc ens trobem de sobte acaçats per una pluja immensa que fa inútils els paraigües i les precaucions.
A la carrera aconseguim arribar a l’estació de nou i decidim tornar a Dinamarca.

Al tren, però ens espera una sopresa quan ens diuen que no pot arribar a Copenhagen perquè allà el diluvi ha superat tot el que s’havia vist mai. No va el tren, ni el metro. Han tallat carrers i qui més o qui menys té inundacions en els baixos dels edificis. L’única opció és un taxi que finalment trobem i que ens deixa a la porta de l’hotel xops i tremolant. Després de canviar de roba i engolir un te ben calent engegue la tele. A la recepció ens han dit que la cosa ha estat èpica i que ells tenen inundats els baixos. Hi ha cua de gent que ha quedat atrapada a l’estació i cerca on passar la nit. Però a la tele no hi ha notícies.

Finalment em connecte a la web de Politiken.dk, el gran diari del país i les fotos són esgarrifoses. Literalment que s’ha obert el cel sobre Copenhagen i fins i tot una ciutat tan acostumada al temps extrem com aquesta no ho ha pogut superar. Al correu m’espera un mail de Jens on es ‘disculpa’ per la ‘tormenta tropical’ que em deu haver fastidiat el dia. Li dic que no, que ha estat interessant i instructiu però que no té ni idea del que vol dir tropical. Que fa un fred que pela…

La natura s’imposa sempre, enmig de les ciutats àdhuc. Deixa petits o grans rastres que et recorden al cap i a la fi qui mana. A davant del Tivoli, per exemple, un calendari marca la temperatura ocupant un espai gegant en la cantonada d’un edifici. Res d’especial si no fora perquè abasta de 20 graus fins a -30, indicant ben a les clares quina és l’excepció i quina la norma. Petit rastre.

El gran són les nits blanques. Aquesta nit tot just si hem tingut tres hores de foscor diguem-ne raonable. A les onze llargues encara era de dia i a les tres ja hi havia aquella llum lletosa que caracteritza les nits blanques ací a Escandinàvia. Per a la meua desesperació -que m’agrada la foscor a la nit.

Després d’un esgotador dia de reunions, debats i conferències, quedem a sopar amb el meu vell amic Jens Linden i la seua dona Elisabet. Com a locals que són ens proposen ells el restaurant, el Kanalen, un espai a Chistiana, envoltat de vaixells.
A Jens que acaba de deixar la direcció de la ràdio nacional danesa, el conec des de fa quinze o vint anys i és una dels amics que m’ha posat les coses més fàcils mai. Somriu permanentment, diu sempre les coses com cal i té una facilitat esborronadora per a fer-te sentir còmode.

A pròposit d’un film danès que vaig veure fa poc vam passar una estona divertida parlant del caracter nacional del seu país. Vaig arribar a la conclusió que coneixia quatre danesos: Søren Kierkegaard, Niels Bohr, Michael Laudrup i ell. El filòsof i teòleg em va cansar molt de jove quan el vaig llegir -no en guarde un bon record. L’astrofísic em fascina, és una de les persones que més he admirat, però em costa massa de seguir, per la meua escassa base matemàtica. En canvi el futbolista és com Jens: senzill, directe, creatiu, espectacular.
La broma li va encantar, tot i que em va dir que a Dinamarca estan molt preocupats pel Mallorca i el fet que Laudrup en siga entrenador. Molt menys preocupats però que per la deriva populista dels seus polítics. I ací vam començar a parlar de coses serioses…