Mails per a Hipàtia

Quede colpit per la mort sobtada de Miquel Pairolí, durant anys company de columnes a El Punt i Presència. Feia unes hores tot just que em deien que era molt malalt i al matí un twitter del nou batlle de Girona Carles Puigdemont em fa saber la mala notícia.

Rellsic alguna de les seues darreres columnes i em trobe aquesta en la qual es declara valencià i que vull compartir amb vosaltres com a record i homenatge.

‘Per fer propaganda de la manifestació que es farà demà a València en suport a Acció Cultural del País Valencià i contra el tancament de les emissions de TV3, aquests dies veiem anuncis en què diverses personalitats públiques pronuncien la frase “El País Valencià és el meu país”.

No són pas valencians de naixement, sinó de sentiment, com Lluís Llach, que, per un conflicte similar al d’ara, va pronunciar la frase en els seus concerts finals a Verges. Podria subscriure-la plenament. Puc dir, per diversos motius, que el País Valencià és el meu país, sense caure en l’exageració ni en l’oportunisme. Per raons merament personals, que potser són les menors, com ara el fet que, al País Valencià, sempre m’hi he sentit a gust i ben acollit. Perquè tinc amics valencians, alguns de fa més de trenta anys i d’altres de més recents, amb qui m’entenc i percebo una especial complicitat. Amics de Pedreguer i de Vinaròs, d’Alacant i de Xàtiva, d’Oliva i de València. Més endins batega allò que un experimenta contemplant el paisatge del País Valencià –el que encara no ha arrasat l’especulació–, sentint les vocals clares i la música alegre de la seva antiga llengua, que és la nostra. Les certeses que dóna tot això, tan contràries a la doctrina oficial que ha empastifat el País Valencià aquests últims anys i que ha pretès convertir la mentida i la caricatura en veritat.

Si al País Valencià la llum no tingués la intensitat que té, si els valencians no posseïssin l’esperit irònic i joiós que posseeixen, si el paisatge no fos tan bell, aquesta onada de falsedat i demagògia que ha cobert la societat valenciana els últims anys encara seria més viscosa i repugnant. Però la llum és impagable; la ironia, secular; i el país, esplèndid, i tot això dóna força per resistir, per combatre, per oposar-se a la nàusea que provoca aquesta cort de delinqüents i de traïdors que ara esprem el país com una taronja. Demà no seré pas als carrers de València, a la manifestació, sinó molts quilòmetres al nord, però tant se val, sapigueu que jo també sóc valencià. ‘