Aquesta setmana el meu bloc s’ha sobredimensionat, i com que no crec que torni a passar mai més una cosa semblant, em fa gràcia deixar-ne constància:
Visites a la portada 2036, Visites a les entrades, 2925.

El pànic a les conseqüències d’un ictus, més enllà de qualsevol seqüela física, se centra, sobretot, en els possibles estralls cognitius. I quan l’àrea afectada és la del llenguatge – part esquerre del cervell i conseqüències a la mobilitat de la part dreta del cos – la incertesa respecte al nivell de comprensió i la millor forma de comunicar-nos, marca el neguit dels qui hi estem al voltant; desconeixem, a més, fins a quin punt i com, hi interfereix la gestió emocional del què comporta aquest traumatisme al propi protagonista. Avui fa vuit anys, i em rellegeixo què vaig escriure l’any passat “dani, set anys”, en aquest per sempre més marcat tretze de març, , mentre a la sobretaula comentem l’aniversari i la teva mirada es clava en la meva volent-me parlar, i després se’t nota pensarós, llunyà. “No parlem d’això” diu el pare, hi ha molt dolor encara, i dubtes entorn com t’afecta, com ho portes, què recordes … (segueix)

On són ara tots els que defensen l’energia nuclear? On són les mesures per aturar l’impacte inabastable d’un accident com aquest, i com tants d’altres? Val la pena seguir sostenint aquest model energètic mundial que ens posa en un risc tan desproporcionat? (Aquí podeu veure la darrera hora de l’accident al Japó,  i aquí una de les poques veus d’alarma des de l’alta política, Merkel parlava d’unavis per al món, es pot llegir a l’ARA)


Perquè els estralls del Tsunami són gravíssims, però l’herba tornarà a créixer i els fills del Japó seguiran naixent. Però què en naixerà sota els estralls de la radiació? Quants càncers, quantes morts més, les properes dècades? No tinc res nou a dir, sobre aquest tema, tinc el discurs cansat, esgotat, desesperat. I em remeto al meu recordant txernòbil i el debat nuclear altre cop necessari

Sembla que França ja es prepara per a la Independènca de Catalunya…

Jo me’l prenc sempre natural. Ja ho sé que no totes les taronges estan lliures de metzines, i no sempre en tinc d’ecològiques. Però posats a fer, prefereixo les meves taronjades als sucs envasats, per molt que em facin creure que aquests conserven totes les virtuts de la taronja acabada de collir de l’arbre. I quan no hi ha aquesta possibilitat, o bé m’abstinc de beure’n, o bé em refio més d’un suc refrigerat que d’un que no ho sigui, i, per descomptat, més de qualsevol suc que d’un refresc amb gas. La marca? Tret de si aplico boicots ideològics – tant com puc – busco confiança i bon paladar. I no és pas que no en tingui, avui, de taronges a casa. Però passa que en fer-me el suc, aquest matí, tot pensat en política, encara amb gags del Polònia al cap i amb un bullidor local que no tinc temps de pair, les taronges m’han explicat una lliçó del seu món que m’ha semblat de sociologia política. Una lliçó que vaig escoltant mentre assaboreixo la meva taronjada – com enyoro les taronges de Rafelcofer, a veure quin dia baixem!!! -,  i pensant que altre cop se m’escola el matí …    (segueix)

En el sistema consumista, la publicitat dels productes és la principal
inversió. Sense publicitat no hi ha opcions d’entrar al mercat, i qui
se’n queda fora opera als marges. Hi ha diferents estils publicitaris, i
un univers de cervells i disciplines posades al servei d’aquest món.
Els canals per on connectar amb el consumidor potencial – i per on convertir en consumidor a qui no sabia que volia ser-ho – són múltiples, i
els publicistes van a totes basant-se en coneixements antropològics,
psicològics, emocionals, sociològics, fisiològics, conductuals…/…; i usen tot tipus de recursos i
cops d’efecte, tot tipus d’estils i tècniques, i fins i tot moltes vegades recursos
enganyosos i demagògics.

Però si haguéssim de classificar els anuncis
publicitaris del mercat actual obligatòriament en dos grans grups, d’una forma simplificada, caldria
començar per dos estils clarament diferenciats: els que venen el
producte únicament posant l’ènfasi en les seves virtuts, i els que ho
fan posat l’ènfasi en desqualificar la competència. Fent una mirada als
que ho fan sobretot desqualificant i confrontant-se amb la competència,
una anàlisi ràpida i concloent:

La màxima desqualificació i
confrontació es produeix entre productes molt semblants: així, en la gran batalla del món dels sucs de taronja, la Minut Maid
de Danone no atacava a les begudes amb gas, o als refrescos en general, que són
l’univers contraposat al seu producte, ni tan sols als sucs fets a casa, sinó que s’acarnissava amb Don
Simon, i viceversa, amb qui coincideix en els trets fonamentals del producte que està oferint al consumidor. (la fotografia de l’apunt és treta d’un bloc que parla precisament de que “Don Simon ha ganado a Pascual la batalla de los zumos refrigerados” )

Aquesta pràctica es
contradiu amb altres lleis naturals del mercat com les que coneixien tan
bé els nostres artesans medievals: l’agrupament gremial permet reforçar
el sector, i la concentració d’establiments en suposada competència (en
el cas dels carrers dedicats a un mateix producte, per posar un
exemple) és en realitat un reclam molt efectiu. Les cooperatives vinícoles i d’altres productes en són una bona mostra.

Així, si tots els fabricants de
sucs naturals s’uneixen i fan propaganda de les virtuts del seu producte
tenen moltes més probabilitats de guanyar terreny a les begudes amb gas
i refrescos en general que no pas si desqualifiquen una marca d’un
producte semblant, ja que, en fer-ho, alimenten l’imaginari contra el
producte com a tal. Però sembla que aquest estil cooperatiu no s’adiu amb el tipus d’empreses que fabriquen aquests productes.

Cooperació efectiva que sí han comprovat els productors de taronja, ofegats per les práctiques abusives de les empreses de sucs, i amants d’un producte final de qualitat d’acord amb l’esforç de la producció a peu de taronger. Decidits a fer front comú i afavorir el consum de la taronja natural, tenen moltes més probabilitats d’obrir mercat directe units que si cadascun fa la competència al veí. L’invent de les Cooperatives és molt antic… Per sort aquest és un camí emergent. Un camí que coneixen bé els qui opten per un consum més responsable, ecològic, sostenible… alternatiu. Curiosament, aquesta opció alternativa fa una publicitat diferent, i no entra a confrontar-se amb les marques de sucs. Es pot dir que treballen als marges, que  no entren de moment als circuits publicitaris de ferotge competitivitat, i que mantenen un estil basat en les virtuts del seu producte.

Arribats aquí, recapitulo què he après, barrejant les lliçons publicitàries comercials amb la política:

– la competència entre els més semblants és més ferotge, però a la vegada fa mal al sector tirant-se pedres en pròpia teulada (el sector independentista podria aprendre’n alguna lliçó???)

– la contra és que si els més semblants uneixen esforços el sector es reforça i creix, guanya espai (s’entén…?)

– la competència entre els més semblants és tan ferotge, i s’emporta tanta energia, que es fa sentir poc i sembla menys efectiva la seva lluita contra la competència autèntica del sector (en parlava a desenfocant l’objectiu)

– les propostes alternatives que circulen al marge perquè ofereixen productes fora del sistema (en el cas de les taronges) no entren en estils publicitaris de confrontació directa ferotge amb marques concretes: obren camí i el seu creixement és l’autèntica transformació del mercat (un estil difícil en política, imagino, però un estil a tenir en compte, sobretot per coherència, no???)

A aquestes alçades ja no sé si el suc d’avui se m’indigestarà ni si tantes lliçons em porten enlloc. Som gairebé migdia i tinc una feinada!

Em miro el calaix de taronges i encara m’expliquen que darrere d’elles hi ha molta història, i només per tastar-ne una mica entro a l’apassionant  recorregut de les Perles  de Carcaixent . Però ho deixarem per a un altre dia. Mai m’hauria imaginat que em pogués dir tantes coses una taronja…

Volíem l’abolició dels exèrcits. I això és evident que no s’ha assolit. La fi de les guerres, de la cursa armamentista, dels pressupostos militars, la fi dels imperialismes, de les dictadures de qualsevol signe, dels règims militars. Es pot dir que som a mig camí? S’avança realment cap a aquesta transformació mundial? Potser sí. No vull ser pessimista, reconec que la revolta egípcia ha estat, en aquest sentit, una esperança. Però tampoc vull ser pueril. Aquesta és una revolució que segurament jo no veuré, necessita molt més temps i molta estratègia al darerre.

Avui fa deu anys que a l’estat espanyol la conscripció, l’obligació de servir a l’exèrcit, va quedar abolida definitivament (1). Per un reial decret del 9 de març de 2001 es clausurà definitivament la
prestació del servei militar obligatori a partir del 31 de desembre d’aquell mateix any. Només en fa deu, però ha canviat la vida a milers de joves, de famílies, a tota la societat. Arribar aquí semblava una utopia. Va ser una lluita llarga, dura, pacífica, que demostrà la força de
l’estratègia no violenta, de la desobedipencia civil. Una lluita
política basada en l’acció cívica, en una organització de base i una
capacitat de mobilització històriques en l’època pre xarxes
cibernètiques. I sobretot una demostració de la capacitat transformadora
de l’acció basada en la implicació amb el compromís personal de milers de persones.                                          (segueix)                                     
Tres idees per a aquesta celebració:

1) No oblidar la història, recent, posar-la en valor i treure’n rèdit. (tot seguit m’hi enrotllo (1)

2) Recuperar el missatge anti-militarista per al possible futur independentista del nostre país, en la línia del que s’expressa a “la mili no mola ni catalana ni espanyola”

3) Recordar que al món encara hi ha molts països, molts estats, amb servei militar obligatori, i que hi ha presoners de consciència per aquest motiu. (podeu fer un cop d’ull al mapa, que ho indica per colors)

(1)  No oblidar la història, recent, posar-la en valor i treure’n rèdit.

De la professionalització de l’exèrcit, em quedo amb una dada: l’important augment, al llarg d’aquests 10 anys, de persones implicades. (ho podeu veure aquí) i el seu pes al pressupost estatal. Queda clar que la desaparició de la mili obligatòria no ha afebleit l’exèrcit, però sí que ha comportat la desaparició d’una imposició. Hi ha qui opina que aquesta fita ha desmobilitzat i afeblit el moviment pacifista, però crec que es miri com es miri, la desaparició de la conscripció és una conquesta.

Sobre la necessitat de reconèixer la lluita duta a terme, em remeto al he escrit altres cops, a ara que fa vint anys, impunitat i reconeixement a la insubmissió, i a només es perden les lluites que no es fan (pepe beúnza), i encara uns quants més que hi ha escampats pel calaix de “món global”, però  el que més m’interessa avui és relacionar-ho amb un article molt més recent:

Fa un prop de dos mesos, quan escrivia al voltant de SORTU des de l’apunt no mataràs i condemnaràs tota violència (I) partits legals(apunt que si no heu llegit us recomano fer-ho 😉 ), vaig rebre un comentari d’en Yon, insubmís, que precisament estava col·laborant en el treball de recerca d’una estudiant, i li havia fet una síntesi que convé llegir, i que avui reprodueïxo aquí:

” Em dic Yon Sánchez i Aurtenetxea.

 
Jo vaig ser un dels insubmisos que ens presentaren davant els jutjats militars
per comunicar-los-hi la nostra negativa a complir cap servei militar ni
prestació substitutòria (20 de gener de 1.989)

Varem ser empresonats tres companys a la presó Model, i un 4art. company a la caserna del
Bruc, a Barcelona.

Els motius que originaren la campanya d’insubmissió eren de convenciment
antimilitarista, i també negar a l’estat el dret a la conscripció (forçar a
alguna persona a fer algun servei), especialment la Prestació Social
Substitutòria (PSS) al Servei Militar Obligatori (SMO) que
van intentar implantar des del Govern.

La gran quantitat d’insubmisos va provocar que el govern apliqués la llei de
forma selectiva (no podien assumir el cost social d’empresonar a tots els que
ens hi declaràvem, però tampoc podien no aplicar de tant en tant la llei, per
mantenir una certa por a la repressió)

En paral·lel, creixia el nombre de persones que es declaraven objectores pels
canals establerts per la llei (al principi l’estat volia crear un tribunal que
jutgés la consciència dels objectors!!! L’allau de sol·licituds va fer
impossible això, de facto el sol fet de comunicar la condició d’objector ja els
donava la condició d’objectors, a l’espera de ser cridats a fer la PSS)

També l’allau de reconeixements d’objectors va fer que no disposessin de places
a on fer-los fer la PSS, car, el moviment d’insubmissió va fer gran campanya de
sensibilització per que les entitats no dependents de l’estat no acceptessin
fer la PSS a les seves organitzacions, encara que algunes van rebre fortes
pressions i fins i tot retallades a les ajudes (el missatge era: si necessites
ajudes, agafa Prestacionistes, que és ma d’obra gratis, sense drets. També hi
ha casos del tipus si vols pots fer que els teus amics compleixin la PSS sense
fer res, només dient que l’han fet els hi resols el problema).

Totes aquestes facilitats, amb l’objectiu de crear una distinció entre
Objectors Reconeguts i Prestacionistes (els bons segons l’estat, donat que no
qüestionen la continuïtat del SMO ni de l’exèrcit) i els Objectors insubmisos,
que amb el seu discurs radical posen en dubte el model militarista de l’exèrcit
i la societat en general, provoca encara més dificultats a l’estat per trobar
soldats per a l’exèrcit.

Tot això conflueix a una majoria parlamentaria de dretes (PP, PNV i CiU) que
considera que el millor, per no seguir patint el qüestionament permanent del SMO
i del Model militarista, és crear un exèrcit professional, renunciant a la
conscripció.

Aquesta decisió facilita que no arribi a cada casa al moment de afrontar el
debat de la conscripció quan els mascles (fills, germans, veïns, etc…)
arriben a l’edat de 17-18 anys, tot desmobilitzant als moviments d’objectors
prestacionistes i parcialment als moviments antimilitaristes.

El Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) era el grup a on jo era militant,
era un moviment assembleari, antimilitarista, amb l’objectiu de la
desmilitarització i l’abolició dels exèrcits, condicions necessàries per
aconseguir un futur sense guerres.

Per aquest objectius el MOC promou campanyes de desobediència civil no-violenta
per
-no participar dels valors que el militarisme proclama

-no col·laborar amb els servilismes que
aquests valors alimenten

-lluitar des de la no-violència contra la
presència i proliferació militar en els diferents àmbits socials
-i treballar per a que, en la resolució de conflictes, s’avanci cap a una
societat més justa, lliure i solidària.

El MOC va promoure la insubmissió al SMO i a la PSS que sen deriva, l’educació
per la pau, el rebuig a la militarització de la dona, la solidaritat
internacional, noves alternatives de defensa i totes les campanyes de caire
antimilitarista i de resistència a la guerra.

El referent internacional del MOC és la War Resister’r
International, amb seu a Londres (WRI) www.wri-irg.org

Alguns eslògans i missatges de les campanyes:

“cap servei a l’estat, ni civil ni militar”

“cap exèrcit defensa la pau”

“tancs si, però de cervesa”

“no hi ha presó que aturi la insubmissió”

“per un futur sense exèrcits, fes insubmissió”

“hem nascut per ser lliures i no soldats”

“despeses militars per necessitats socials”

“no regalis joguines bèl·liques”

Et faig arribar alguns links, a on tindràs
altres explicacions i referències bibliogràfiques

http://www.nodo50.org/antimilitaristas/spip.php?article4415

http://es.wikipedia.org/wiki/Movimiento_insumiso_en_Espa%C3%B1a

Cordialment,  Yon  “

Que els nostres estudiants actuals coneguin la història d’aquesta lluita és una inversió de futur, d’aquest futur sense exèrcits que perseguim.

Articles d’aquest bloc directament relacionats:

ara que fa vint anys, impunitat i reconeixement a la insubmissió,

només es perden les lluites que no es fan (pepe beúnza),

no mataràs i condemnaràs tota violència (I) partits legals

altres a  “món global”,

(1) Als diccionaris i enciclopèdies diu que va ser abolida definitivament, però tal com es pot comprovar llegint els comentaris d’aquí sota, només ha estat suspesa.

A Badalona ens proposen que avui portem una fotografia d’una dona, per rescatar-la de l’oblit.          (segueix)

Pensava en si portar la fotografia de la meva besàvia  centenària,
l’àvia Madrona, dona del Carranyo, en homenatge a les dones dels
pescadors, i als pescadors en general, que a finals del segle XIX i
principis del XX lluitàven dia a dia en una Badalona precària. Ella va
ser mare de 9 filles i la majoria d’elles van treballar a la fàbrica tèxtil de Can Giró, com
la majoria de badalonines de l’època.

També he pensat que podria escollir la iaia Antònia, una montgatina que
abans d’aprendre a llegir ja treballava a la Porcellana, i que amb tres
criatures va quedar vídua d’una parella molt estimada, i sense altra
empara, llogà una casa al C/ del Carme on rellogava habitacions als
treballadors de la Tèrmica. Es va convertir en una dona vella en plena joventut (va quedar vídua a la
trentena), que mai va deixar de lluitar i que malgrat certa amargor sabia
somriure. Amb ella retria homenatge a les dones de la guerra i
postguerra, que van tirar endavant la família llaurant el futur dels
fills amb suor i esperança de prosperitat.

Si escollís la meva mare, la
Teresa, que als 14 anys ja matinava per despatxar a Plaça i mica en mica es va anar
oblidant de tocar el piano malgrat les mans tan adequades que tenia per
fer-ho, retria homenatge a la generació de dones possibilitadores, de
gran dignitat i valentia, marcades pel catolicisme fervent i el sacrifici
familiar del ple franquisme, que van haver de projectar moltes de les
seves inquietuds polítiques i culturals i moltes de les seves causes reivindicatives mitjançant les activitats del
marit i dels fills i les filles.

Però al final m’he decantat per una tria menys familiar i emotiva, però amb certa manera també una mica personal, coherent amb la meva trajectòria, amb un dels pilars associatius, de militància, a què em vaig vincular des de l’adolescència: l’antimilitarisme, el pacifisme.

Malgrat al Casal de la Pau dels anys 70 les dones hi teníem un gran protagonisme,
vaig trigar molt a sentir parlar de Bertha von Suttner i a descobrir que hi havia precedents del pacifisme abans de la 2a Guerra Mundial, (i de fet de la 1a Guerra Mundial), més enllà de Les Troïanes. I a descobrir que entre els grans noms masculins de la història del pacifisme també hi havia hagut algun gran nom femení referent, menys conegut malgrat haver estat Nobel de la Pau el 1905, i que, de fet, la història del feminisme i del pacifisme han anat molt lligades.

La seva obra, la de Bertha von Suttner, “Deposeu les armes!” presenta amb intens realisme la vida
al front i a la reraguarda. S’hi denuncia la ideologia militarista,
l’associació d’heroisme amb virilitat i el suport que l’Església dóna a la
violència bèl.lica. La seva protagonista, Martha Tilling, alter ego de Bertha
von Suttner, pren la determinació de lluitar per la pau, tal com ho va fer
l’escriptora. Bertha von Suttner coneixia bé la mentalitat militarista i els
vincles entre el nacionalisme exacerbat i l’imperialisme i la guerra. Tot i no
abandonar mai una visió elitista i idealista del món, va comprendre que només
el diàleg i el combat contra el conservadorisme, el racisme i el culte a
l’heroi podia deturar les guerres. Va fer seves les causes del pacifisme, la
lluita contra l’antisemistisme i la defensa dels drets de les dones, a les
quals veia com les portadores dels valors –ella parlava del seu sentit comú-
que podien acabar amb les guerres.

Va ser fundadora de les associacions pacifistes més destacades del seu temps,
va participar en els Congressos per la Pau celebrats dins i fora d’Europa, va
fundar periòdics, va escriure innombrables articles, dictar conferències per
tota Europa i Nord Amèrica, a més de deixar una dilatada obra com a escriptora
de novel.les i assaigs.

La seva visió de com s’havia d’encarar la defensa de la
pau es basa en la convicció que calia crear organitzacions pacifistes fortes i
supranacionals, que la negociació i l’arbitratge de tribunals internacionals
podrien donar solucions als conflictes i que el veritable “heroi” era qui
defensava la pau i no el soldat o el militar.

Estem parlant d’una dona de finals del segle XIX i principis del XX amb un missatge plenament vigent encetat el segle XXI.

La pregunta me l’han fet moltes vegades: com a dona implicada en la societat civil activa, com a dona que ha militat en multitud d’experiències i esferes associatives i que ha ocupat diversos llocs de rellevància en aquest associacionisme, t’has sentit discriminada pel fet de ser dona?
I la resposta sempre és NO!.
Però que jo no m’hi hagi sentit no significa que el paper de la dona en l’associacionisme no pateixi cap tipus d’estigmatització o desigualtat d’oportunitats. En l’associacionisme veïnal, per exemple, la situació és força lamentable.
El meu cas – i el de la que va ser la  “meva” AV durant molts anys – és fruit d’un estil no únic però sí clarament minoritari on la dona, igual que l’home en tant que persones, té moltes possibilitats de participar des de qualsevol espai, des de molts nivells de participació, i sempre des de la pluralitat transversal. Un estil que encara no s’ha generalitzat prou.

                                                                                                                (segueix)
Recordo fa molts anys, en un acte vinculat a l’associacionisme veïnal on el públic era majoritàriament femení (crec que tenia a veure amb la presentació d’un curs per a la mediació en violència domèstica), la poc després regidora Paquita Teruel, ara tinent d’alcalde, em va citar públicament com a exemple a seguir en l’apoderament de les dones en el moviment associatiu veïnal, destacant que jo havia aconseguir ser presidenta d’una Associació de Veïns. Ella era membre del secretariat de la FAVB (Federació d’Associació de Veïns de Badalona) i vicepresidenta primera d’aquesta federació. Diria que no vaig saber aprofitar l’oportunitat – em recordo una mica enrojolada i desprevinguda –  i crec que no vaig improvisar un parlament prou adequat. Només vaig sortir del pas. A l’Associació de Veïns del Centre, que una dona fos presidenta no era cap mèrit: allà homes i dones, de sempre, havien compartit protagonisme i responsabilitats, allà l’apoderament de les dones era en igualtat de condicions que el dels homes, en qualitat de persones, veïnes i veïns, ciutadania. El gènere, el sexe, no actuava com a factor discriminatori ni classificador. Els àmbits de treball – urbanisme, ciutat, medi ambient, participació infantil, dinamització carrers, cultura, mobilitat, transport, barreres arquitectòniques, neteja, escola, sanitat, festes … – eren àmbits plurals en tots els sentits.

Ara m’agradaria tornar a ser a aquella sala del Centre Cívic de La Pau plena a vessar de dones implicades en la seva entitat veïnal, però relegades majoritàriament a les vocalies de la Dona. Ara ja he entès la rellevància del missatge de la Paquita Teruel i aprofitaria aquella oportunitat per fer-me escoltar: des de la realitat de la majoria de les associacions de Veïns de la nostra ciutat, que una dona arribés a ser presidenta era realment excepcional, i calia, cal, que sigui la pròpia dona la que amb la seva acció provoqui una transformació en aquestes entitats de base.

Perquè la majoria de les associacions de veïns de la nostra ciutat com a resposta a la voluntat participativa de les dones, van crear – i encara ara mantenen – un espai reservat per a elles. Una Vocalia de la Dona des d’on elles generen activitats de consum propi, la majoria d’entreteniment, i des d’on participen, en el millor dels casos, en accions d’abast més ampli representant al sector “dona”. Però s’ha avançat molt poc en la participació transversal de la dona des de la seva condició de veïna, de ciutadana amb opinió respecte temes del barri i de la ciutat, i s’ha avançat encara menys en la participació de la dona en espais de decisió política, en l’ocupació de llocs rellevants en les estructures i òrgans representatius o “directius” de les entitats. 

La fotografia que il·lustra l’apunt és de la darrera assemblea de la FAVB. Que no hi hagi cap dona no és l’únic detall a comentar, hi hauria altres aspectes relacionats amb la falta de relleu i la falta de presència de gent més jove, o de gent de procedència diversa o de persones amb mobilitat reduïda, que exemplifiquen la poca representativitat que tenen actualment moltes entitats veïnals respecte la realitat de la composició de les veïnes i veïns que habiten els barris que representen. Es podria dir que la fotografia d’un secretariat no és representativa de tot el moviment, però en aquests aspectes crec que, dissortadament, sí que ho és. En tot cas, la falta de dones és una evidència, i que consti que no sóc partidària de la imposició de paritats fictícies. En aquest cas, però, la mancança femenina a la junta posa la cirereta al pastís.

Sempre vaig estar en contra de tenir una Vocalia de la Dona a la nostra associació. Això, que en alguna entitat es podia llegir com un avenç – era/és la porta d’entrada de moltes dones a les entitats, i a una certa cultura participativa veïnal – es convertia a la vegada en una sala d’espera segregada des d’on es frena l’accés de les dones a altres àmbits participatius. Així és com jo ho veig, puc equivocar-me. En el nostre cas crec que al final la vam haver de crear, buida de contingut, per poder tenir accés a ajuts de l’administració per al foment de la participació de les dones. L’administració no era permeable al nostre discurs transversal.

I encara ara, em debato en aquesta pregunta: Hi ha d’haver Grups de Dones? Espais de treball en clau gènere? Caldria també que hi hagués Grups d’Homes? i Grups en clau d’orientació sexual diversa? Cal segregar-ho tot tant?
Potser cal, si n’hi ha tants i tanta gent els defensa, però no és l’espai on jo em senti còmode. Jo sóc d’espais transversals, plurals. En tots els sentits.

Segur que cal, i d’això no en tinc cap dubte, que hi hagi la mirada “dona” com a objectiu, que hi hagi estratègies concretes per avançar contra les seqüeles de la discriminació, contra la petjada del masclisme, el patriarcat. Però això ha de ser feina només de les dones? Un error, crec!

Segur que cal, i d’això també n’estic segura, espais d’apoderament de les dones, espais d’aprenentatge participatiu per pal·liar i compensar desigualtats de partida, amb acompanyament. I segurament que sí que en alguns casos aquests espais requereixen de forma temporal, exclusivitat de gènere, especialment si la cultura de la dona ha estat d’extrema submisió. Però no perdem de vista quina és la seva autèntica funció, i fem que reverteixin aviat amb actius a les estructures normalitzades. Sinó, què estem fent?

Segurament calen espais, també, d’afinitat de mirades, espais que avancin en treure a la llum la mirada des del punt de vista “dona”, aquesta feminitat com a caràcter, com a model de pensament sobre el món. Com hi hauria d’haver grups d’homes – de fet n’hi ha – que debaten i fan recerca sobre la “nova masculinitat”. O com hi ha grups d’afinitats més íntimes on la gent crea discurs, se sent a gust, practica afeccions. Però això és un altre univers de coses, compatible i compaginable.

En l’àmbit participatiu de la dona crec que s’està barrejant tot, i ens estem equivocant. Les revolucions les hem de fer plegats, homes i dones, veïnes i veïns. I si segreguem les lluites, la transformació no arribarà mai.

M’ha vingut a la memòria avui, mentre llegia l’article de la Marina
Llansana a l’ARA, sobre Nativitat Yarza. I he pensat que no volia deixar
passar ni un minut més sense esmenar aquell oblit literari.  (segueix)

Fa un parell d’anys vaig assistir, convidada, al lliurement de premis
dels Jocs Florals de Sant Jordi, a Sant Roc (Badalona). La comunitat
educativa d’aquesta zona, articulada en el teixit participatiu de
diferents plans comunitaris i actualment en el marc dels Plans educatius
d’entorn, celebra cada any, per Sant Jordi, un seguit d’actes literaris
i culturals que mobilitzen professorat, alumnat i famílies del conjunt
de les entitats i centres educatius, en una jornada molt participada i
celebrada. El meu paper incloïa una petita dissertació sobre la
importància dels Jocs Florals a la nostra terra, i un breu recorregut
literari enfocat a al·lentar als joves seleccionats a seguir escrivint, a
fer-se seva la literatura.

En el meu breu parlament, que es remuntava
als primers Joglars i Trobadors vaig oblidar, però, fer ènfasi en el
silenciat paper de les dones en tot aquest recorregut, menció que hauria
reforçat la feina que s’estava fent durant aquella setmana al centre
seu del lliurement de premis – visibilitzar el paper de les dones en la
història de la humanitat -, però del que jo no en tenia cap notícia. La
meva “pífia”, però, passà desapercebuda a la majoria d’assistents,
perquè encara estem instal·lats en la cultura de la invisibilització de
l’aportació femenina al relat de la història.

De l’actual cultura de la paritat em preocupa que pugui emmascarar els mèrits propis. Rescatar de l’oblit les dones que han fet història – musical, científica, política, filosòfica, educativa, literària … – és un deure, un deute. No es tracta de trobar noms per fer veure que, sinó de donar la rellevància que es mereixien i no van tenir pel simple fet de ser dones. Una altra cosa és, a més, valorar si es donen les condicions d’igualtat d’oportunitats. Però és que quan parlem de rescatar les dones de sota la llosa de silenci que la història oficial ha llançat sobre d’elles per eliminar el seu protragonisme, estem parlant de dones que ja han fet les seves aportacions a un nivell que, si haguessin estat homes, els hagués valgut un espai de reconeixement en les fites històriques.

En qualsevol camp del pensament, del coneixement i de l’acció, ens han robat un llegat imprescindible. I no és només tota la saviesa que va desaparèixer amb la crema de bruixes. És les aportacions i és també la confiança, el model que diu que una dona pot fer-ho. I que pot fer, si vol, amb un estil propi, un estil de fer que suma al conjunt de l’estil de fer de la humanitat.

I així arribem a les trobadores, les trobairitz, uns personatges de la literatura que trenquen l’esquema que acostuma a situar la dona com a subjecte passiu de les cançons d’amor i de tota la cultura medieval. Tibors de Sarenom, la Comtessa de Dia, Almucs de Castelnau, Iseut de
Capio, Azalais de Porcairagues, Maria de Ventadorn, Alamanda, Garsenda
de Provença, Clara d’Anduza, Azalais d’Altier, Castelloza, Bieiris de
Romans… Són noms que no vaig llegir mai quan estudiava literatura.

La informació que sobre elles ha publicat l’Institut Català de la Dona és molt documentada i aclaridora, i em permeto copiar-ne bona part, literalment, per si de cas l’enllaç deixés de funcionar o desaparagués la pàgina (ja se sap que, amb tanta tisorada sota el pretext de la crisi, no ens podem refiar de res…)
També és molt recomenable la informació publicada al web Els Trobadors catalans, que inclou un esment a les trobairitz i a l’amor cortès, tot i que les considera una minoria.

La informació de L’institut Català de la Dona:

“Als segles XII i XIII, Catalunya, el nord d’Itàlia i
Occitània (que era l’extens territori del que avui és França, situat
entre el riu Loira, els Pirineus, l’Atlàntic i el Mediterrani) van viure
un llarg i radiant moment de la seva història i de la història
d’Europa. Va ser la cultura de les trobadores –anomenades trobairitz
a la llengua d’aleshores- i els trobadors, una cultura la memòria de la
qual se segueix celebrant any rere any a Castelló d’Empúries, per
exemple. Les trobairitz van ser les protagonistes d’aquesta
cultura. Elles foren poetesses de l’amor cortès, que vol dir que l’amor
es cultivava, es discutia, s’escenificava, es venerava, se celebrava i
es regulava a les corts o als patis dels castells feudals de l’època.
Van ser, en general, senyores feudals més o menys riques que crearen i
dirigiren les corts d’amor, i sovint, composaren i cantaren elles
mateixes una poesia exquisida, acompanyades de joglars i de joglaresses.

Elles
–i ells també- van escriure i van cantar en la seva llengua materna,
que era la llengua d’oc, és a dir, la llengua romànica que deia sí amb la paraula oc (que deriva del llatí hoc
que significa “això”, “això és”). El nom d’aquesta llengua ha deixat la
seva petjada a la part meridional de l’Occitània que avui encara
anomenem Llenguadoc, una regió que es va prendre la llibertat de donar a
la seva terra no pas el nom d’un llinatge patriarcal sinó el d’una
llengua, una llengua apresa de la mare que allà es parlava.

Les corts d’amor de les trobairitz
o trobadores eren lloc de la política. En aquestes corts es feia una
política molt diferent a la de les gestes heroiques i violentes la
memòria de les quals ha conservat la poesia èpica medieval. El seu
compromís era amb l’amor i amb la llengua. Entenien que l’amor és la
substància de les relacions humanes i socials. Mitjançant l’amor i la
cortesia, intentaren canviar i canviaren, civilitzant-les, les relacions
entre dones i homes. Relacions que avui anomenem política sexual
i que són la matèria primera de la política. Entenien que l’amor
alimentava i desenvolupava la vida de l’esperit, orientant l’energia
humana cap a una grandesa no heroica sinó sensible o relacional. Amb el
seu trobar, que era trobar paraules poètiques per expressar
l’amor concret i proper, en la seva felicitat i en el seu patiment,
portaren la llengua materna a l’escriptura ja al final del segle XI, com
farien poc després les beguines amb l’experiència mística.

Les trobairitz
varen dirigir les corts d’amor sense lleis ni reglaments. Es varen
servir de les relacions, en particular d’un tipus de relació, corrent
entre les dones, que és la relació d’autoritat, que és diferent del
poder. Els i les amants en conflicte (de gelosia, per exemple) o en
crisis hi acudien perquè una trobadora amb ascendent, això és,
reconeguda per la seva capacitat mediadora, els ajudés a resoldre-ho.
Ella estudiava la situació concreta, sospesava amb intel·ligència els
possibles avantatges i inconvenients de la seva intervenció per als
amants i per a ella, i si feia el cas, actuava per resoldre el conflicte
o la crisis. Resten testimonis d’aquesta pràctica en un tipus de poema o
cançó trobadoresca anomenada tensó. N’és un exemple la tensó que va
intercanviar la Bona Domna amb el joglar i trobador Pistoleta, que
comença així: Bona domna, un conseill vos deman /
que m’el dones, que molt m’es grant mestier; / qu’en una domna ai mes
tot mon talan, / ni nuilla ren tan no desir ni quier; / e diguas me si
laudatz que l’enquera / de s’amistat, o enquar m’en sofrieira; / qu’el
reprovier retrai certanamen: / qui s’cocha pert, e consec qui aten.”

Atreta per la llum càlida del migdia, he travessat el pati humit d’heures ufanes, i he caminat com despertant d’una letàrgia, fins l’hort banyat de sol i carregat – colgat, de fet – d’ortigues, d’ortiga Urtica urens, o dioica, no estic molt segura de la classe. Sembla que faci quatre dies que vaig abandonar les cols i els bròquils a la seva lliure evolució, però ja han passat dotze setmanes. La terra m’ha permès desbroçar a mà, hidratada com està per les pluges de fa un parell de dies, però només hi he dedicat molt poca estona, per aclarir un caminet. Les ortigues són altes i coents, i abans d’estarrecar-les vull recordar tot allò que les fa preuades, totes les virtuts que amaga aquesta “mala herba” que d’entrada, ataca. (segueix)

Recordo quan de petits ens ortigàvem i la mare ens calmava la coïssor amb fregues d’Aigua del Carme. Ja llavors, quan les temíem, ella ens parlava dels beneficis per a la salut i bellesa dels cabells, i algunes vegades ens en feia coccions per rentar-nos el cap amb aquella aigua d’ortigues que, sincerament, poc apreciàvem, però que ens aportava beneficis comprovables. Ja llavors em cridava l’atenció aquest contrast entre una herba aparentment tan malèvola i les seves qualitats, aquest matís entre ser bona herba i mala herba alhora, aquesta qualitat que impedeix classificar les coses en blancs o negres clarament contraposats.

Perquè l’ortiga és també aliment, com a verdura, i té usos com a remei, i com a insecticida per a l’agricultura biològica. És interessant el treball de recerca que ha fet una estudiant de 2n de batxillerat, de títol L’ortiga una planta amb dues cares)

Ben mirat, malgrat he deixat l’hort totalment abandonat durant l’hivern, aquest m’ha regalat una collita d’ortigues que bé hauré d’aprofitar. Tot un simbolisme, penso. Hi ha temporades que hom se sent temptat al pessimisme, i és bo pensar que fins i tot quan el que es produeixen són ortigues, hi ha beneficis a comptabilitzar.

Us presento uns micacos que regalimen participació per totes bandes. O almenys així és com els veig jo. Els vaig conèixer a Sant Roc la setmana passada, encara en construcció. Opino sovint sobre què és participació (podeu obrir des d’aquí el calaix que hi tinc dedicat, al bloc). És un aspecte de la vida tant personal,individual, com col·lectiva que trobo fascinant. I per als canvis i transformacions, sé imprescindible.  No sé si es pot dir que aquests siguin micacos revolucionaris, però una mica, sí… (segueix)

La participació
es mou des de molts nivells alhora, i quan es tracta de Cultura
Popular, és essencial que surti de “baix”, que l’empenyi el poble.Però també que trobi camins de projecció per sortir del cercle. Per extendre’s i guanyar adhesions.

Fins fa
poc, que micaco  era una paraula singular identificada com a referent
badaloní ho sabien quatre gats, la gent més arrelada o més llegida. I
encara no tothom coneixia tot el com i el per què. Ha estat en els
darrers anys que la paraula ha superat algunes barreres significatives
(us recomano que llegiu micacos del micaquer, i micacos del micaquer per El TOT on s’analitza com s’ha fet popular entre la gent més jove i  entre la gent
que coneix menys les arrels “de tota la vida”, i com hi han contribuït
decisivament la Coordinadora Popular de Festes de Maig que organitzala Festa Major Alternativa, que va apostar des d’un
principi per convertir el micaco en un personatge clarament popular, o la decisió dels Castellers de Badalona d’escollir una camisa color micaco.

Ahir es va
fer un pas en la consolidació d’aquest símbol, estrenant uns
capgrossos que passen a ser patrimoni festiu de la ciutat, i que, a diferència dels d’altres anys, ara seran més
sòlids i perdurables sense perdre la gràcia dels pioners.

I la gràcia, per arrodonir l’equació participativa, és que
han estat confeccionats per joves des d’un taller d’una entitat, a l’Ateneu de Sant
Roc. Micacos que regalimen participació transformadora per totes bandes!De fet, fer capgrossos (els NANS, en llenguatge més clàssic) ja és, en el món de la cultura dels Gegants, una aposta per a la participació del públic. Així com per fer ballar els gegants cal entrenament i tècnica, i és difícil convidar a persones inexpertes a fer-ho, portar un “nan” al damunt és assequible per a la majoria de persones, criatures incloses. Així mateix, les colles de nans i gegants tenen més fàcil augmentar la família amb capgrossos que no pas amb gegants sencers, i aconsegueixen amb més facilitat reproduir rostres i figures reconeixibles que van poblant les festes de pluralitat popular. I finalment, en els Cercaviles, malgrat la figura dels gegants és molt més atractiva i vistosa, són els nans i nanes, els capgrossos, els qui poden interactuar amb més proximitat amb el públic.

Però a més aquests micacos es guanyen l’adjectiu de revolucionaris:

• perquè surten d’una voluntat col·lectiva impulsada per l’associacionisme plural de la ciutat que configura i tira endavant la Festa Major Alternativa, amb una clara aposta per reivindicar participació tot aportant en positiu i amb un missatge en clau ciutat.

• perquè no s’encarreguen a una “empresa” que els porti fets sinó que es confeccionen en uns tallers per a joves en el marc de les activitats d’una entitat clarament compromesa amb la feina del barri (en aquest cas Sant Roc)

• perquè vinculen simbologia de pertinença a la ciutat i al país i l’apropen als nous joves badalonins i badalonines perquè sel’s sentin propis.

• perquè molta gent sel’s sent propis, encara que no hagin tingut res a veure amb la decisió de fer-los

Els capgrossos micacos (Mikaqus) no porten escrita al front tota la història que els vincula amb els badius del Maresme ni amb Pompeu Fabra, ni amb la tradició dels Nans i els balls de Gegants, però ajuden a que, algun dia, potser això arribi a ser significatiu per tot un conjunt de població que ara com ara viu d’esquena o  ignora molts dels referents de ciutat i de país que ens fan sentir una societat sencera. Tampoc porten escrita al front tota aquesta càrrega revolucionària que jo els adjudico, però estic segura que la transmeten.

Benvinguts doncs els capgrossos micacos, i que per molts anys els poguem fer ballar des del carrer i les places. Per molts anys per la iniciativa, per com de bé han quedat, i per la contribució que puguin fer a que tots plegats sentim que tota Badalona, tota sencera, és la nostra ciutat.

No els vaig veure ballar, però me’ls imagino en plena Rua per Llefià clamant: Volem una Comissió de Festes participativa, per a l’Organització de les Festes de Maig (per cert, sobre això també us convido a llegir “fes ta festa, per una comissió participativa de les festes de maig a badalona, del maig de 2009″

(Dissabte 5 de març) Torno de Montigalà pensant en l’incivisme dels antics responsables de Via Pública que van permetre que en aquella zona tan concorreguda els itineraris per als vianants no siguin adaptats i estiguin carregats de barreres, i en l’incivisme dels responsables de Via Pública actuals que no han estat capaços de posar-hi remei, després de tants anys.                                                                                                                                             (segueix)
Penso també en l’incivisme dels qui planifiquen els itineraris del Transport Públic, que han deixat una zona carregada de residències per a persones dependents totalment desproveïda de línies i freqüències eficients, incivisme que augmenta substancialment els caps de setmana, que és quan, precisament, s’incrementa el volum de persones que es mou per la zona per anar-hi a fer visites.
Incivismes que m’esguerren la tarda de dissabte. Ja asseguda a l’interior del 22, mentre intento païr el disgust pel que serà una falta de puntualitat que ara ja és irremissible, enquadro el que podria ser una fotografia genial que no m’atreviré a fer – a l’esquerra, el rètol amb les normes i prohibicions, inclosa l’ús del mòbil, i al centre el mirall retrovisor que em mostra la cara del xofer parlant animadament pel mòbil mentre condueix -, i deixo que el meu pensament passegi d’una cosa a l’altra com el paisatge urbà que passa ràpid pels finestrals – no legalització de SORTU, esgarips xenòfobs del PP capitenejats per l’Albiol …/…- ; inevitablement penso en la relativitat de les paraules norma, llei i civisme, en com és de fàcil manipular-les i tragiversar-les, i en com en som d’hipòcrites, en el fons, tots plegats. Certament, com diuen alguns, de vegades es pot parlar del cinisme del civisme…                                      

Sens dubte aquest civisme que està en boca de tothom té moltes cares i molts matisos, i és alguna cosa més o alguna cosa diferent que el “ Zel pels interessos i les institucions de la pàtria” que defineixen els diccionaris generals, o, en tot cas, atenent a la definició de pàtria: Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part, entenem normalment de forma generalitzada que els interessos i les institucions de la pàtria són els de la comunitat, amb tot el marge que això aporta. El DÍDAC, diccionari especialitzat en infants, ho explica amb aquests exemples : “Una persona té civisme o es comporta amb civisme quan respecta les lleis i contribueix al benestar dels altres ciutadans. Els qui destrossen les coses de tots, com les cabines de telèfons, les papereres o els parcs, no tenen gens de civisme” ; i hem de recòrrer als grans autors i filòsofs per trobar definicions que ens apropin molt més al concepte que posa ènfasi en aquest “benestar dels altres ciutadans”. (Imprescindible Francesc Torralba, Director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull i autor d’àmplia bibliografia)

La paraula civisme, sovint representada amb una imatge entre infantil i propera a la qüotidianitat – com la simpàtica fotografia de la campanya a Lliçà d’Amunt – , i sovint meditzada i mutilada per l’encutillament sancionador a què la sotmeten les ordenances,  – motiu a què fa al·lusió la imatge que acompanya l’apunt, treta d’aquest bloc civisme o cinisme a MATARÓ – és tan equívoca i manipulable com els discursos dels polítics en campanya electoral, i trobar la seva justa mesura és més difícil que trobar el punt de sal perfecte per a tots els paladars alhora. Què és més incívic, aparcar en doble filera o deixar brossa fora dels contenidors? Mantenir obstacles a la via pública  o no fer públic el pressupost municipal? Boicotejar una conferència o impedir una Comissió de Festes? Fer soroll nocturn fora d’horari o no pagar l’impost per gaudir d’un gual? Aprofitar-se de l’estatuts un càrrec públic per enriquir-se o estafar hisenda? Insultar i criminalitzar un grup de persones pel seu origen o fer-ho per la seva inclinació sexual? Usar la Llei per privar drets democràtics a part del poble o tenir bones relacions amb dictadors? Omplir la platja de papers, vidres i burilles o arrencar arbres i trencar retrovisors?No es pot posar tot al mateix sac, direu. Hi ha categories, accions que atempten més contra la convivència i els Drets Humans que altres. Però en el fons tot és el mateix: som o no som comunitat? tenim o no tenim totes i tots, sense exclusió, els mateixos drets fonamentals? Calen o no calen unes normes de funcionament per garantir aquests drets?

Fa un parell de dissabtes, a l’assemblea de Badalona som totes i tots es va aprovar un comunicat alertant la població sobre el perill de l’ús demagògic d’aspectes que atempten contra la convivènvia, i es van fer alguns aclariments sobre el civisme, civisme entès com a valor de ciutadania com a tal (participació, drets i deures, sentit comunitari no excloent)i no com a estricte compliment d’una ordenença; i l’escrit, que podeu trobar aquí, acaba dient:

“La persecució dels delictes és un mecanisme essencial per garantir la defensa dels drets humans i la convivència i s’ha d’aplicar sobre la població sense cap tipus de distinció, sense favoritismes però tampoc amb discriminacions. Amb eficàcia, determinació i equitat.”

Que quedi clar doncs que defensar la dignitat humana sense exclusions significa impedir i evitar que s’estigmatitzi i criminalitzi qualsevol persona per les seves característiques i sense tenir en compte les seves accions, ja que això és una vulneració dels drets fonamentals. Però no significa que no es reclami el compliment d’unes normes de convivència per garantir precisament aquests drets fonamentals.

En el senyor Albiol, que exigeix tanta duresa en la persecució de petits delictes lligats a la pobresa i l’exclusió, no se li sent cap exigència per a la persecució dels grans delictes comesos per gent com Millet o Camps. Només per posar un exemple

m

Quan parlen en públic hi ha qui es soprèn: són casos excepcionals, diuen. No és el méshabitual ni majoritari. Per què? Perquè parlen en català amb normalitat, mostren afinitat a parlar aquesta llengua, i no neguen que han sumat a la seva identitat d’origen la identitat catalana, amb un discurs inclusiu. És a dir, en un context sociocultural de diversitat on la llengua catalana i la pertinença a la catalanitat són molt poc presents, han optat per fer-se-la pròpia amb naturalitat La llengua catalana l’han adoptat com a llengua d’ús habitual, encara que no tenen cap problema per fer servir, quan calgui, la castellana. O la seva llengua pròpia, urdú, xinès, siri. I encara l’anglés si s’escau: quan més llengües es dominen més fàcil és dominar-ne de  noves. De vegades això de les llengües depèn més de l’actitud que no pas de la capacitat.                                                                                                          (segueix)

LA CATALANITAT COM A EINA   (segueix)

LA CATALANITAT COM A EINA

Tenir accés al coneixement i pràctica de la llengua catalana és clau d’èxit personal i social

Durant el franquisme, quan en només 30 anys la ciutat va sumar 166.000 veïnes i veïns, i la majoria eren vinguts de  fora de Catalunya, (l’any 1950 habitaven Badalona prop de 62.000 persones, i l’any 1982 prop de 230.000) l’impacte d’aquest creixement tan sobtat i la forma com es va integrar a l’entramat urbanístic no van afavorir la interrelació entre la població nouvinguda i l’autòctona, i no va permetre que la immigració entrés en contacte de forma normalitzada amb la llengua i cultura pròpia de Catalunya. L’especulació va propiciar un canvi vertiginós del paisatge badaloní – les masies i els camps de vinyes i horta, i les bòviles desapareixien per donar lloc a un sembrat de blocs de pisos amuntegats en carrers de grans pendents i sense cap tipus de servei-, i també la concentració de veïnat de la mateixa procedència en nuclis tancats en si mateixos.

En aquell context franquista, amb la llengua i cultura catalana prohibida i perseguida, i amb les precàries condicions d’habitatge i serveis amb què es trobaven la majoria d’immigrants, era difícil que les persones arribades de fora establissin ponts lingüístics i culturals en pla d’igualtat amb la població autòctona: la majoria desconeixien que Catalunya era una nació amb llengua, institucions i costums propis, i tenien poques o nul·les oportunitats d’entrar-hi en contacte. D’altra banda, la població catalana que es resistia a perdre la seva llengua i cultura, rebia amb preocupació i recel aquell allau de famílies que usaven la llengua de l’imperi no pas per imposició, sinó perquè els era la pròpia. Però la solidaritat entre iguals va guanyar: tots eren majoritàriament obrers, i van fer front comú en reclamar les llibertats i la dignitat del poble. I van reclamar per als seus fills, poder aprendre la llengua catalana. Apropar-se a la llengua i cultura catalana era per a la majoria un gest de complicitat amb la terra i població d’acollida. I una manera d’estar en igualtat d’oprtunitats. Aquest dissabte en un debat d’Òmnium Jove tres biografies de joves immigrants actius a l’esfera associativa, i amb èxit en els seus projectes formatius – estudis universitaris – proclamaven amb precisió i contundèmcia la importàncis que havia tingut per al seu èxit personal i social l’haver accedit al domini de la llengua catalana. Es constata també una demanda creixent de cursos de català entre població que fa molts anys que viu aquí i encara no el domina, però que ha entès que la cohesió d’aquesta ciutat passa per fer de la llengua catalana una llengua compartida. Tot fa pensar que la validació del sistema d’immersió a les escoles obté un ampli consens social, i que ben poques persones estan disposades a perdre aquest benefici.