Mails per a Hipàtia

Els famosos ‘ferrets’ d’Andreu Alfaro han vingut per primer vegada a Bétera. Ahir Raquel Ricart va guanyar el premi de Narrativa dels Octubre, que simbolitzen quatre barres precioses d’Alfaro, els ‘ferrets’.

La novel·la, diuen els amics que l’han llegit que és extraordinària. Me n’alegre i me n’alegre molt. A la festa Raquel va demanar a la gent que la llegira. I tant com la llegirem amb bona cosa de ganes de seguida que isca.

El premi, és evident, només premia el treball de Raquel. Però la gent de Bétera el sentim també d’alguna manera com de tots. Ens fa feliços i orgullosos.

Quan Raquel baixava de l’entarimat on acabava de rebre el premi li vaig fer aquesta foto, que ràpidament va volar a Cocentaina on estaven la majoria dels amics, passant el cap de setmana. La festa es veu que va ser grossa al Comtat. Merescudament grossa, segons que em diuen, ja que no cada dia es reconeix amb tant d’èxit la qualitat d’algú de casa. D’algú d’allà d’on som.

Les meues xiques em van sorprendre anit. I de quina manera. Havíem quedat que anàvem tots quatre al teatre i jo que m’ho havia cregut de sobte vaig trobar-me amb la sorpresa de veurem al concert de Sting i la Filharmònica de Londres, sense esperar-ho.

 Com que s’acosta el meu aniversari elles van tenir aquesta pensada. La gràcia de les sorpreses és més gran quan te l’encerten tant i tant. Val a dir però que em van enganyar amb molta gràcia, molt ben coordinades totes elles. I també que em van regalar una nit fabulosa, a la qual jo, un pèl conformista, havia renunciat.

 No sé perquè. Potser perquè fa mesos vaig vore que Sting feia aquesta gira però en la llista inicial de ciutats no hi figurava Barcelona o així m’ho va semblar a mi. Després, fa uns dies, els cartells van aparèixer als pirulins de Barcelona per a sorpresa meua i algú em va dir que les entrades eren esgotades. Així que em vaig resignar. Elles, mentrestant, reien perquè ja tenien decidida la jugada. Fins i tot sembla que quan fa uns dies vaig escriure al bloc que volia el disc elles ja tenien, cremant a les mans, les entrades que em van amagar fins el darrer instant.

 I el concert va ser molt bo. Perfecte. Sonava com mai en un Palau Sant Jordi que no és precisament senzill de sonoritzar. És cert que, diguem que per exigències del guió, es van quedar amb la part més suau i relaxada de Sting però algunes versions van ser memorables, petites joies bellament harmonitzades. Fins l’Every Breath… que cantava cada dia a la meua major quan era la menuda i la portava a dormir.

Vaig gaudir-lo molt. Però dit tot això vaig gaudir-lo molt més per la companyia.

A mitja vesprada la pantalla de la CNN es posa a fer lletres enormes de les que acostuma a usar quan passa una cosa grossa. Ep! alerta. Diu que hi ha una cadena de possibles bombes en avions als Estats Units i Gran Bretanya. Ostres. Al cap d’uns instants la BBC també fa les lletres grosses i la notícia va baixant esglaó a esglaó fins arribar als informatius locals. I arriba el moment ‘must’. El moment ‘must’ és aquell quan totes les pantalles de televisió del mur que tenim a la taula central de la redacció tenen la mateixa imatge: avions. És curiós anar posant veu a les diverses cadenes i veure com els locutors s’esforcen a omplir unes imatges que no diuen res. Avions d’UPS apartats en diversos aeroports. Una càmera enfoca un d’aquells policies que desactiva bombes amb el seu sofisticat vestit i això provoca una excitació més gran encara.

Finalment després d’hores i més hores de vore morros d’avió decidisc anar-me’n a casa. No sabem encara què passa ni si de fet passara alguna cosa però he assistit a una admirable lliçó de com es pot parlar per parlar durant hores i fent-se els interessants.

PD. Obama diu que havien trobat dos explosius, un a Dubai i un altre a Anglaterra. Els avions que han fet aterrar a Amèrica estaven nets. 

Em desperta la notícia de la mort de Joan Solà. L’esperàvem perquè les notícies que arribaven de la seua salut eren dolentes. Però sap greu. Fa poc van morir també Triadú i Jaume Vallcorba. Mala època per a la llengua. 

Quan vas pel món i coneixes altres cultures te n’adones que el nostre cas, malgrat tot no és tan estrany. A tot arreu hi ha grans lingüistes que la gent, com a mínim la gent del ram d’escriure, té en alta consideració. No hi ha cap cultura que en puga prescindir. Ni en els nivells més alts ni en els més populars. El New York Times, per exemple, té una columna de llengua (anglesa, és clar) que és imprescindible llegir.

En el nostre país, però, els lingüistes tenen el valor afegit d’haver de parlar de política. No es pot defensar la llengua sense defensar el país, cosa que en altres països, lliures, és perfectament possible. Ací el lingüista no només treballa per la llengua ans la salva.

Ho vaig aprendre de molt jovenet, quan escoltar el mestre Sanchis Guarner era una lliçó d’estima desesperada pel país, i en el seu cas especialment per la ciutat de València. Sanchis sempre deia que ell només l’estudiava però que qui la salvava era la gent del carrer que la parlava espontàniament. No se m’oblidarà mai quan va dir: ‘no vos enganyeu que una llengua no mor perquè no la parla gent nova, mor perquè els que la parlen deixen de parlar-la’. Ell confiava en la gent però dit això sort n’hem tingut i en tenim d’ells, dels Sanchis i dels Solà. Perquè amb la seua feina constant de dècades ells han estat i són fonamentals per a salvar la llengua. El país, per tant.

Un grup d’estudiants d’Ohio University han fet While We Sleep (Mentre dormim), un interactiu molt ben fet i interessant que ensenya què fa la gent que treballa mentre nosaltres dormim. O hauríem de dormir, que és tot un altre tema…

Segons que expliquen un tres per cent de la gent als Estats Units treballa mentre els altres dormen.

Aprofite el decans relatiu del cap de setmana per a llegir ‘Discordances’, un nou llibre de Joan Fuster, publicat per Bromera. Això de nou pot sobtar atés que l’autor és mort fa anys però per sort encara hi ha qui es dedica a esporgar el món per a trobar textos seus i regalar-nos fantàstics volums com aquest. En concret ací es tracta de replegar els articles que va escriure per a la revista Jano, una publicació que rebien els metges.

Fuster hi escriu amb ganes i amb consciència. Els articles són molt bons, petits assajos sobre una gran varietat de coses. Un d’ells descriu un passeig pel Louvre on Fuster s’exclama sobre la degradació física dels quadres. La pintura és química i el pas del temps li fa perdre brillantor. L’escriptor de Sueca es pregunta quin color real tenien els quadres antics que pengen de les parets. I quina gràcia té mirar ara uns originals que només són còpies pàl·lides del que van ser per culpa de la degradació química del pigment.

Fa temps em vaig interessar molt per un tema semblant. La música. Per com es fan els instruments i una llarga llista de circumstàncies més resulta que avui en dia no podem estar segurs que la música dels grans compositors clàssics ‘sone’ com ‘sonava’. Les notes, sobre la partitura, són escrites igual. Però es toquen igual? I encara: sonen igual els instruments? Sembla que un Fa d’avui no és ben bé el mateix que un Fa de tres segles enrere. Vaig deixar-ho córrer. Què hi podem fer si el temps degrada les coses? Ara, però, en llegir Fuster m’he tornar a alarmar. Bé, alarmar potser és una forma exagerada de parlar si es diumenge i estàs a punt de dinar. Ja m’enteneu… 

La fotografia circula per la xarxa i fa gràcia. Jo no posaria la mà al foc que no siga un muntatge però asseguren que es tracta del que sembla que es tracta. Això seria una caravana dels cotxes de Google aquells que retraten tots els carrers que de sobte es troba perduda i no sap com eixir d’un poble. Noteu el detallet d’un dels treballadors consultant un mapa mural. 

Ho torne a dir; no estic segur que siga veritat el que conten. Però reconec que la foto té molta gràcia. 

Avui el president del govern espanyol ha fet una reforma molt a fons del seu govern. I al’hora d’explicar-lo ens ha semblat que era imprescindible anar més enllà de l’estricta informació. Per això hem creat un gràfic on donem les principals claus per a interpretar la realitat dels canvis.

El diàleg entre la informació pura i la interpretació sempre és complicat en el periodisme. Normalment, no sempre però, s’aconsegueix distingir entre informació i opinió. En el nostre cas fins i tot ho fem gràficament ja que hi ha el tramat de color taronja que emmarca l’editorial i els blocs i els distingeix de la resta del diari.

Davant els fets d’avui, però, hem optat per usar un gràfic com a mòdul a partir del qual posar el context. No és ben bé opinió però tampoc no és informació pura. Ja ho havíem fet en alguna altra ocasió abans i crec que és una bona via de futur. Afegir informació de context usant gràfics com a elements que els separa de la informació pura i dura.

He llegit, amb el cor en un puny ‘Meditacions en el desert’ d’Agustí Gaziel. (La Magrana, faria l’enllaç però no trobe com fer-lo…)

El llibre són notes que mai no es van publicar en cap diari, escrites entre 1946 i 1953 i que reflecteixen la desesperació amb la qual el periodista viu la legitimització per part dels Estats Units de la dictadura franquista i per tant la perspectiva que s’obria al davant dels seus ulls de dècades de repressió i foscor intel·lectual.

El seu dolor és espès i directe. Emocionant. Dramàtic. Tot és tan ben escrit com sempre en ell però talla l’alè si et poses en la seua pell i t’imagines quanta i quanta desesperació devia crear el gir pro-franquista d’aquells aliats que alguns somiaven que alliberarien també el nostre país.

El tema de l’assemblea de dissabte dóna per a molt. Voldria concentrar-me, però, en un detall petit perquè em sembla exemplificador de tot plegat.

Entre les acusacions de la junta actual de despesa injustificable hi ha la compra d’entrades per a la final de la Champions de Roma, compra que va costar 631.000 euros. Bé. Jo vaig ser un dels qui va entrar a l’Olímpic de Roma gràcies a això. I no estava precisament sol.

A mi m’agrada anar al futbol. Vaig molt menys del que voldria però he estat moltes vegades al Camp Nou i he vist al Barça esporàdicament en algun altre camp -per exemple vaig anar a veure’l al camp del Chelsea, perquè tenia ganes de veure un gran partit en un camp de futbol anglès.

Sempre he pagat jo. Les úniques excepcions han estat convidades familiars o d’amics que tenen carnet (i això supose que ens passa a tots) i tres ocasions que m’han convidat a la llotja i les dues finals de la Champions, París i Roma. En aquestes cinc ocasions em va convidar el club.

A la llotja em va convidar una vegada Núñez i m’ha convidat dues vegades Laporta. I hi he anat. Hi ha una certa tradició en aquesta ciutat segons la qual la llotja és un espai on periodistes i professionals de divers pelatge són convidats i hi van. En cap moment em va sorprendre, per això, que em convidaren, tot i que vist des d’ara potser sí que els periodistes ens hauríem de negar a anar-hi, vistes les implicacions que això pot arribar a tenir.

Però m’interessa el cas de les dues Champions. A París el club em va demanar si volia anar (cosa que em va causar tanta sorpresa com alegria, no ho negaré). Vaig preguntar com és que m’ho demanaven i se’m va respondre que estaven convidats tots els directors dels principals mitjans de Barcelona. I vaig acceptar. Em van regalar dues entrades i el viatge d’anada i tornada en avió el mateix dia del partit.

Hi vaig anar. Jo i mitja professió periodística d’aquesta ciutat. La Vanguardia era tota, per exemple. Recorde que em vaig fer un cafè amb l’Antonio Franco, del Periódico a davant del Pompidou i que vaig passejar amb el Pep Riera i el Jordi Grau, del Punt. I vaig seure en l’estadi al costat de la Mònica Terribas, per exemple i la quantitat de feliços periodistes que m’envoltava era enorme.

A Roma també em van convidar. Va ser diferent perquè en aquesta ocasió era una sola entrada i m’havia de buscar jo l’avió. El problema no era tant pagar-lo com trobar-ne… Però la grada era plena de gent coneguda també i igual que París. No tinc una memòria d’elefant però recorde haver saludat Artur Mas, Joan Puigcercós, Josep Cuní i un bon grapat de personatges més.

I una tercera anècdota. A la final de copa de València vaig anar també. No ben bé com a convidat, però. Barça TV va fer una retransmissió especial i ens va demanar al Ferran Torrent i a mi si volíem, com a valencians, col·laborar-hi. Ho vam fer encantats. L’anècdota és que jo vaig baixar en cotxe amb uns bons amics, en Fonalleras, el Jaume Subirana i el Xavi Sarrià, i en l’àrea de servei mentre posàvem benzina va parar a darrere el cotxe de Marc Ingla. El vam saludar i ell ens va contar que anava convidat per la Junta, malgrat que l’havia abandonat. Va dir que era un gest que havia tingut Laporta de convidar tots els ex-membres. I li vam dir que segur que al Rosell no l’hauria convidat. Ingla ens va dir que no ho podia assegurar del tot però que li semblava que sí.

Doncs bé. No recorde ningú, començant per mi, que es preguntarà si aquelles invitacions eren fer un ús fraudulent o inadequat del patrimoni del Barça. Al revés:  tothom estava encantat de participar-hi de la festa i no hi havia cap crítica ni una a Laporta en aquest sentit. 

I això em sembla que uns quants dels qui van entrar gratis als camps ho haurien de tenir en compte abans de dir les barbaritats que diuen. Només per coherència i decència personal. D’ells.

És un home gran, amb una pereta blanca que es veu retallada amb atenció. Puja amb un violí a les mans i sospite que ens demanarà diners. 

El violí es veu molt vell. Fins i tot té una part com enganxada amb celo. Desconnecte.

Però de sobte es posa a tocar i quede corprés. Ho fa meravellosament bé. A aquell vell violí trencat i apedaçat li treu un so sublim. Quan acaba la primera peça mig vagó l’aplaudeix i ell somriu com confós. Ens obsequia amb música de grans mestres romàntics russos. Molt pulcre i digne. Excel·lent en l’execució.

Quan acaba passa pels seients. Li done unes monedes però també les gràcies. Li dic que és un músic excel·lent tot i que em sembla que la seua resposta és un somriure trist. M’encantaria saber la seua història…

Pel que sembla pels mitjans públics d’aquest país, parle del Cuní o del Fuentes, no és notícia encara que la policia detinga un dels dirigents sindicals més coneguts, això sí del principal sindicat que no és ni UGT ni CCOO. No dic que obrin amb aquesta notícia (no obrim amb ella tampoc a VilaWeb) ni que facen edicions especials. Dic només que en parlen i en tota l’estona que avui els he vist i escoltat ni cas. Ni una paraula. Es pensen que vivim en un món, encara, on la veu dels mitjans oficials modela la realitat?

(PD: És rellevant un dels comentaris que hi ha a aquest apunt, on un lector afirma que ell en persona va veure a Garganté destrossar una càmera de TV3 amb un roc, que és efectivament l’acusació que pesa sobre ell. Això no treu cap coma al que jo dic però enquadra molt bé el debat. Garganté nega ser l’autor de l’atac, que tal i com expliquem a VilaWeb va ser denunciat per un càmera de TV3. Hi ha altres lectors que critiquen que li done valor a aquest comentari. Em sembla bé que discrepen. Jo ho faig per dues coses. En primer lloc perquè aquest lector explica una versió dels fets que coincideix amb la d’altres persones i no crec que s’ho hagen parlat entre elles i en segon lloc perquè encara que usa una signatura anònima és un signant habitual d’aquest bloc. No és un espontani, aparegut per art de màgia. I finalment perquè a mi m’interessa saber el que ha passat i no accepte cap apriorisme -ni tan sols pel fet que la detenció de Garganté, haja fet o no el que expliquen, em sembla desproporcionada i fora de lloc -ja que amb una citació judicial era suficient.)

Aquest és el vídeo de la conferència que vaig donar a Sant Sebastià sobre el paper de les llengües en la globalització. La conferència formava part del projecte Gipuzkoa 2.0 de la Diputació de Guipúscoa.

Sembla ser que finalment s’ha renovat el Patronat de la Fundació .Cat. I que per tant ja n’estic completament desvinculat. Vaig dimitir fa més de dos anys per disconformitat amb el que considere que és un mal funcionament d’una fundació que hauria de ser una de les grans referències del país. Aleshores vaig decidir callar-m’ho i no dir res fins que no deixarà de ser oficialment un dels membres de la seua junta, que sembla que és ara que ha passat -oficialment no m’han dit res, és clar. 

Dit això seguisc pensant que el .cat és una de les conquestes més importants de la cultura catalana de tots els temps i vull deixar clar que no tinc cap voluntat de polemitzar, així que no entraré a cap mena de debat. Simplement deixe constància de que jo fa més de dos anys que no en sé res d’aquesta fundació ni en tinc cap responsabilitat.