El que s’emporta el temps
Aprofite el decans relatiu del cap de setmana per a llegir ‘Discordances’, un nou llibre de Joan Fuster, publicat per Bromera. Això de nou pot sobtar atés que l’autor és mort fa anys però per sort encara hi ha qui es dedica a esporgar el món per a trobar textos seus i regalar-nos fantàstics volums com aquest. En concret ací es tracta de replegar els articles que va escriure per a la revista Jano, una publicació que rebien els metges.
Fuster hi escriu amb ganes i amb consciència. Els articles són molt bons, petits assajos sobre una gran varietat de coses. Un d’ells descriu un passeig pel Louvre on Fuster s’exclama sobre la degradació física dels quadres. La pintura és química i el pas del temps li fa perdre brillantor. L’escriptor de Sueca es pregunta quin color real tenien els quadres antics que pengen de les parets. I quina gràcia té mirar ara uns originals que només són còpies pàl·lides del que van ser per culpa de la degradació química del pigment.
Fa temps em vaig interessar molt per un tema semblant. La música. Per com es fan els instruments i una llarga llista de circumstàncies més resulta que avui en dia no podem estar segurs que la música dels grans compositors clàssics ‘sone’ com ‘sonava’. Les notes, sobre la partitura, són escrites igual. Però es toquen igual? I encara: sonen igual els instruments? Sembla que un Fa d’avui no és ben bé el mateix que un Fa de tres segles enrere. Vaig deixar-ho córrer. Què hi podem fer si el temps degrada les coses? Ara, però, en llegir Fuster m’he tornar a alarmar. Bé, alarmar potser és una forma exagerada de parlar si es diumenge i estàs a punt de dinar. Ja m’enteneu…
t’entenem, t’entenem…
Vag i bé el dinar.
No cal mortificar-se tant Vicent. Encara que veiéssim la pintura tal qual era o escoltéssim el so tal qual el tocaven, la nostra sensibilitat és diferent d’ells, no ho sentiríem igual, talment com passa ara entre cultures llunyanes (que s’enganyi qui vulgui, sempre estem traduint, inclús dins una mateixa cultura no es té una sensibilitat idèntica -edat, gènere, condició social, formació, etc- , que això es faci de manera que ens sembli immediat no ho nega. Però alhora, en la mesura que tenim una natura idèntica, tot és traduïble si se sap fer les equivalències pertinents. La immensa majoria de pintures i músiques que contemplem i escoltem són reproduccions, i pel que fa a les pintures, és al·lucinant com difereixen dels originals. Tot i així, si es manté la melodia subjacent, les correlacions entre les parts, déu n’hi do. Tot és singular -cada còpia també- però anar per aquí de manera neuròtica ens aboca a la més absoluta incomprensió de res musical, de res pictòric, de res verbal, de res cultural, de res de res.