Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Els amics d’Escola Valenciana han hagut de traslladar la festa dels 25 anys del Passeig Marítim a Fira València. Ha estat una llàstima perquè el so acabava provocant mal de cap i perquè, al final, no ha plogut, amenaça que era la raó per la qual es canviava de lloc.

En qualsevol cas ha estat un matí magnífic amb milers de xiquets defensant la llengua amb normalitat, amb la seua presència, amb les seues samarretes, amb la seua participació als tallers que diverses escoles i associacions han organitzat.

La part central de la jornada consistia en omplir de llibres fets pels mateixos escolars una estatua de Manolo Boix que porta per nom ‘La clau que obre tots els panys’. L’estatua, que s’ha anat omplint amb un entusiasme contagiós, acabaran instal·lant a Alacant, a la Universitat, com a testimoni de tota aquesta generació que puja.

He parlat amb Boix, que és amb Tàpies el meu pintor viu preferit i no he pogut evitar demanar-li una fotografia, de fan, amb l’estatua al darrere. 

Aquest matí hem començat un projecte que em resulta particularment interessant. Fa uns mesos vam arribar a l’acord amb la Universitat de Vic que un grup d’alumnes del quart curs de comunicació farien una part del curs ací a la nostra redacció. La idea és superar els compartiments entre el món acadèmic i el món del treball. Els alumnes reben cada setmana dues hores de continguts teòrics sobre periodisme digital, durant una hora estudien com treballa VilaWeb amb tot detall i amb la participació de la redacció i finalment elaboren un reportatge que publicarà més endavant VilaWeb, signat amb el seu nom.

Avui hem començat amb el primer grup d’alumnes. Ha costat una miqueta trencar el gel, els joves són tímids, però crec que foinalment hem aconseguit una discussió viva sobre la crisi dels mitjans i les grans possiblitats que s’obren a davant seu si són capaços de ser creatius.  

Aquest matí he participat en el podcast de Mossega la Poma, que el graven en una àula de la Universitat Politècnica de Catalunya. Aquesta gent porta ja més de setanta podcasts gravats i emesos així que visitar-los ha estat una xicoteta lliçó, ara que ens hem embolicat a fer nosaltres el de L’Internauta.

I m’ho he passat bé, malgrat que tenia un dia físicament molt espès, especialment perquè estava a l’altra banda i per una vegada nai m’havia de preocupar si fallava alguna cosa. Esperava que parlaríem més de macs, en sóc usuari des del 1986. Però hi havia molts temes i moltes coses a dir així que hem parlat una mica poti poti de moltes coses. Gràcies per la invitació… 

PD: Ací teniu el podcast, si el voleu escoltar…

Seguint la programació de les tertúlies mensuals del Grup Barnils a
VilaWeb aquest dimarts, que és primer de mes i toca per tant, vam xerrar amb Saül Gordillo. Una conversa que
de fet va ser un repàs a tota la feinada que ha fet com a director de
l’Agència Catalana de Notícies, feinada que l’ha transformat en una
autèntica agència nacional, adaptada als temps i les tecnologies que
corren.

Aquest format de cafetó matiner i xerrada relaxada el volem continuar durant els pròxims mesos ja que ens permet reunir-nos de forma distesa a una colla de periodistes que durant un parell d’hores podem no només explicar-nos sinó també especular i tafanejar una miqueta. Que de curiosos en aquesta feina en som molts. 

Una de les estanteries de casa la tinc dedicada a la institució de la presidència dels Estats Units. Hi ha alguns documents que em semblen importants, exemplars del New York Times i del Washington Post dels diversos dies de les eleccions que he viscut allí, tots els vídeos de The West Wing i tots els llibres que sobre la presidència ha escrit Bob Woodward. Fa dècades que el llisc i el considere no només un gran escriptor sinó la referència fonamental per a seguir el que passa dins la Casa Blanca.

Tot plegat, però, té un component també estètic. Els llibres de Woodward són gruixuts, generalment, de tamany notable i queden bé posats un al costat de l’altre.

Aquest cap de setmana, però, m’he trobat amb un problema que després de tants anys m’ha deixat parat. Resulta que el llibre de Woodward sobre Obama ja és a la venda als Estats Units i me l’he pogut comprar i descarregar a casa de forma instantània per l’iPad.

He començat a llegir-lo amb la maquineta i m’he quedat astorat en adonar-me’n que acabava de trencar amb l’estètica de l’estanteria. És una imbecilitat, ho sé,  però per un instant he pensat que aquella rutina que he mantingut durant dècades (comprar el llibre del Woodward, llegir-lo, posar-lo just en aquell lloc d’aquella estanteria…) s’acabava de fer fonedís. I el cas és que no sé si m’ha entristit, m’ha preocupat o simplement m’ha desconcertat.

Em sap greu, Bob, però em sembla que la col·lecció quedarà coixa…

Ahir a Alacant Mar Iglesias va presentar la seua tesi doctoral sobre VilaWeb, un treball en el qual ha invertit quatre anys i que li va valdre un Excel·lent cum Laude, acompanyat d’un aplaudiment de les prop de seixanta persones que vam assistir a la presentació oral feta a la Universitat d’Alacant.

El volum que aplega les més de cinc-centes pàgines sobre VilaWeb que Mar ha convertit en la seua tesi a mi m’esborrona, literalment. El recull és tan exhaustiu i retrata d’una manera tan sòlida el nostre projecte que em sembla un regal impagable. Reconec que moltes vegades aquests anys he pensat que no acabaria mai. Però ella amb una insistència que mai defallia ha anat acumulant documentació, entrevistant gent, vigilant el que fèiem i capbussant-se en tota mena d’arxius on ha trobat coses que ni nosaltres mateixos recordàvem que existien.

Hi ha moltes coses que m’han sorprès. Una molt particularment que és el relat de com treballem una notícia. Prenent com a base el dia de l’aterrament de les cases del Cabanyal Mar va espiar literalment el treball de la redacció i l’ha documentat en una línia de temps que em deixa sorprès a mi mateix. Sempre embolicats en la realitat del dia a dia costa molt tenir la perspectiva de veure com treballem amb tant de detall com la Mar ha explicat. 

Dilluns penjara la tesi en format pdf per a que qualsevol la puga llegir i ja prepara continuacions del treball, noves investigacions sobre la premsa digital i en particular sobre el nostre (i seu) diari. Amb el nostre més gran agraïment.

(PD. La tesi es pot trobar, amb un format Creative Commons, ací)