Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

El tema de l’assemblea de dissabte dóna per a molt. Voldria concentrar-me, però, en un detall petit perquè em sembla exemplificador de tot plegat.

Entre les acusacions de la junta actual de despesa injustificable hi ha la compra d’entrades per a la final de la Champions de Roma, compra que va costar 631.000 euros. Bé. Jo vaig ser un dels qui va entrar a l’Olímpic de Roma gràcies a això. I no estava precisament sol.

A mi m’agrada anar al futbol. Vaig molt menys del que voldria però he estat moltes vegades al Camp Nou i he vist al Barça esporàdicament en algun altre camp -per exemple vaig anar a veure’l al camp del Chelsea, perquè tenia ganes de veure un gran partit en un camp de futbol anglès.

Sempre he pagat jo. Les úniques excepcions han estat convidades familiars o d’amics que tenen carnet (i això supose que ens passa a tots) i tres ocasions que m’han convidat a la llotja i les dues finals de la Champions, París i Roma. En aquestes cinc ocasions em va convidar el club.

A la llotja em va convidar una vegada Núñez i m’ha convidat dues vegades Laporta. I hi he anat. Hi ha una certa tradició en aquesta ciutat segons la qual la llotja és un espai on periodistes i professionals de divers pelatge són convidats i hi van. En cap moment em va sorprendre, per això, que em convidaren, tot i que vist des d’ara potser sí que els periodistes ens hauríem de negar a anar-hi, vistes les implicacions que això pot arribar a tenir.

Però m’interessa el cas de les dues Champions. A París el club em va demanar si volia anar (cosa que em va causar tanta sorpresa com alegria, no ho negaré). Vaig preguntar com és que m’ho demanaven i se’m va respondre que estaven convidats tots els directors dels principals mitjans de Barcelona. I vaig acceptar. Em van regalar dues entrades i el viatge d’anada i tornada en avió el mateix dia del partit.

Hi vaig anar. Jo i mitja professió periodística d’aquesta ciutat. La Vanguardia era tota, per exemple. Recorde que em vaig fer un cafè amb l’Antonio Franco, del Periódico a davant del Pompidou i que vaig passejar amb el Pep Riera i el Jordi Grau, del Punt. I vaig seure en l’estadi al costat de la Mònica Terribas, per exemple i la quantitat de feliços periodistes que m’envoltava era enorme.

A Roma també em van convidar. Va ser diferent perquè en aquesta ocasió era una sola entrada i m’havia de buscar jo l’avió. El problema no era tant pagar-lo com trobar-ne… Però la grada era plena de gent coneguda també i igual que París. No tinc una memòria d’elefant però recorde haver saludat Artur Mas, Joan Puigcercós, Josep Cuní i un bon grapat de personatges més.

I una tercera anècdota. A la final de copa de València vaig anar també. No ben bé com a convidat, però. Barça TV va fer una retransmissió especial i ens va demanar al Ferran Torrent i a mi si volíem, com a valencians, col·laborar-hi. Ho vam fer encantats. L’anècdota és que jo vaig baixar en cotxe amb uns bons amics, en Fonalleras, el Jaume Subirana i el Xavi Sarrià, i en l’àrea de servei mentre posàvem benzina va parar a darrere el cotxe de Marc Ingla. El vam saludar i ell ens va contar que anava convidat per la Junta, malgrat que l’havia abandonat. Va dir que era un gest que havia tingut Laporta de convidar tots els ex-membres. I li vam dir que segur que al Rosell no l’hauria convidat. Ingla ens va dir que no ho podia assegurar del tot però que li semblava que sí.

Doncs bé. No recorde ningú, començant per mi, que es preguntarà si aquelles invitacions eren fer un ús fraudulent o inadequat del patrimoni del Barça. Al revés:  tothom estava encantat de participar-hi de la festa i no hi havia cap crítica ni una a Laporta en aquest sentit. 

I això em sembla que uns quants dels qui van entrar gratis als camps ho haurien de tenir en compte abans de dir les barbaritats que diuen. Només per coherència i decència personal. D’ells.