Gaziel desesperat
He llegit, amb el cor en un puny ‘Meditacions en el desert’ d’Agustí Gaziel. (La Magrana, faria l’enllaç però no trobe com fer-lo…)
El llibre són notes que mai no es van publicar en cap diari, escrites entre 1946 i 1953 i que reflecteixen la desesperació amb la qual el periodista viu la legitimització per part dels Estats Units de la dictadura franquista i per tant la perspectiva que s’obria al davant dels seus ulls de dècades de repressió i foscor intel·lectual.
El seu dolor és espès i directe. Emocionant. Dramàtic. Tot és tan ben escrit com sempre en ell però talla l’alè si et poses en la seua pell i t’imagines quanta i quanta desesperació devia crear el gir pro-franquista d’aquells aliats que alguns somiaven que alliberarien també el nostre país.
Després d’haver viscut molts anys s Sant Feliu i després d’haver llegit “Quina mena de gent som”. A mi Gaziel no em dòna gens de pena. Qui va donar suport a Franco? Vaig publicar un carta al setmanari ganxó Àncora sobre aquest llibre que va causar una reacció molt forta contra mi (només el mestre Josep Cullell va ser educat i argument contra mi sense arribar a l’insult). També Villatoro va fer un articles contra Beszonoff a la revista El temps (Joan Daniel defensava el mateix que la meva carta.
Després sents anecdotes de gent vella que l’ha conegut i no el veus tan catalanista com sembla.
Gràcies per la columna, Vicent.
Gaziel, quin gran home, quin gran periodista, quin Homenot!!
A mi, personalment, el que sempre m’admira, i em fa sentir encara molt més orgullós de pertanyer a aquest poble, és el que van ser capaços de resistir, i de fer, amb totes les limitacions dels duríssims moments dels 40’s,50’s i 60’s, un ventall d’homes i dones, de diversos origens, professions i oficis, per preservar la catalanitat en el pais destrossat, venut, massacrat, i tornar a començar, a sembrar, a treballar dia rera dia, sabent la majoria que mai veurien si allò germinava o no. Però le patriotisme d’aquells grans homes i dones, no cal donar noms, però tampoc foren milers, va fructificar, i tant, i, a part de tenir raó, va tornar Catalunya, va renèixer, amb dificultats i moltes mancances, primer, i ja millor després. Però el seu esforç i sacrifici, constant, massa vegades perillos per a ells mateixos i les seves famílies, ens va salvar col.lectivament. I sempre he tingut, i tinc el dubte, de si la meva generació (i he passat dels 50) i les més joves, sabriem donar una resposta similar en una hipotetica nova ensulsiada d’aquella envergadura.
No ho sé, però si sé que sense aquells centenars d’homes i dones, il.lustres patriotes, haguessim estat assimilats. I el delenda no va complirse. Gràcies a gent com l’Agustí Gaziel. Patriotes superil.lustres!!
Cordialment,
Andreu