Al tren
Deixa un comentariÉs un home gran, amb una pereta blanca que es veu retallada amb atenció. Puja amb un violí a les mans i sospite que ens demanarà diners.
El violí es veu molt vell. Fins i tot té una part com enganxada amb celo. Desconnecte.
Però de sobte es posa a tocar i quede corprés. Ho fa meravellosament bé. A aquell vell violí trencat i apedaçat li treu un so sublim. Quan acaba la primera peça mig vagó l’aplaudeix i ell somriu com confós. Ens obsequia amb música de grans mestres romàntics russos. Molt pulcre i digne. Excel·lent en l’execució.
Quan acaba passa pels seients. Li done unes monedes però també les gràcies. Li dic que és un músic excel·lent tot i que em sembla que la seua resposta és un somriure trist. M’encantaria saber la seua història…
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 16 d'octubre de 2010 per vicent
Si canviem el tren per un passatge de Castelló i la pereta blanca per una mirada molt, molt incissiva, l’experiència que expliques és idèntica a la que em va passar a mi, fa uns anys. I la reacció va ser la mateixa: una curiositat infinita per saber quina història hi havia al darrere. No la vaig poder conèixer mai, però aquesta certesa no em va esvair la curiositat. Al capdavall, vaig haver d’escriure tota una novel·la (és a dir, d’inventar-me-la) per quedar-me tranquil.