Mails per a Hipàtia

Les meues xiques em van sorprendre anit. I de quina manera. Havíem quedat que anàvem tots quatre al teatre i jo que m’ho havia cregut de sobte vaig trobar-me amb la sorpresa de veurem al concert de Sting i la Filharmònica de Londres, sense esperar-ho.

 Com que s’acosta el meu aniversari elles van tenir aquesta pensada. La gràcia de les sorpreses és més gran quan te l’encerten tant i tant. Val a dir però que em van enganyar amb molta gràcia, molt ben coordinades totes elles. I també que em van regalar una nit fabulosa, a la qual jo, un pèl conformista, havia renunciat.

 No sé perquè. Potser perquè fa mesos vaig vore que Sting feia aquesta gira però en la llista inicial de ciutats no hi figurava Barcelona o així m’ho va semblar a mi. Després, fa uns dies, els cartells van aparèixer als pirulins de Barcelona per a sorpresa meua i algú em va dir que les entrades eren esgotades. Així que em vaig resignar. Elles, mentrestant, reien perquè ja tenien decidida la jugada. Fins i tot sembla que quan fa uns dies vaig escriure al bloc que volia el disc elles ja tenien, cremant a les mans, les entrades que em van amagar fins el darrer instant.

 I el concert va ser molt bo. Perfecte. Sonava com mai en un Palau Sant Jordi que no és precisament senzill de sonoritzar. És cert que, diguem que per exigències del guió, es van quedar amb la part més suau i relaxada de Sting però algunes versions van ser memorables, petites joies bellament harmonitzades. Fins l’Every Breath… que cantava cada dia a la meua major quan era la menuda i la portava a dormir.

Vaig gaudir-lo molt. Però dit tot això vaig gaudir-lo molt més per la companyia.