No sé si l’anònim periodista d’El País que ha fet el titulet segons el qual ‘Cataluña es una nación pero solo retórica’ és conscient del que ha escrit. Però em sembla una magnífica definició. És clar que està en les nostres mans canviar-ho.
En els arxius de TV3 apareix aquest vídeo curiós, un dels primers que es feien sobre els inicis d’internet al nostre país. M’ha fet gràcia perquè ensenya també els nostres inicis. El vídeo comença amb el desaparegut Cafè Internet de la Gran Via i continua amb Partal, Maresma & Associats que aleshores no era res més que el Subi, l’Assumpció i jo, treballant des de casa. Les imatges, de fet, són de casa.
El més divertits és que la resta del reportatge es basa molt en la nostra feina d’aleshores, normal ja que érem molt poca gent els qui hi treballàvem. Així apareix un dels nostres primers clients, Edicions 62 -tot i que parla en Castellet i no l’Oriol Castanys, que se’l veu assegut a l’ordinador i va ser l’impulsor d’aquella web. També hi ha La Vanguardia, amb el Txema Alegre i el Lluís Foix jo vaig iniciar la versió digital del diari, i fins i tot les pàgines individuals que hi ha són en Domènec Òrrit, grafista d’El Temps que va col·laborar amb nosaltres i la del Subi mateix, que apareix d’esquena davant l’ordinador de sa casa.
No puc evitar una certa enyorança. Ja m’ho disculpareu.
A la cantonada de casa trobe un xiquet amb la bandera de Corea i la cara pintada. M’imagine que és cosa del futbol perquè sé vagament que Corea (del Sud) ha passat tanda i segurament que deu jugar. El que no m’esperava era girar la cantonada i trobar-me en un bar la colònia coreana en ple. Banderes, samarretes, cares pintades …una bona colla. A sota d’un balcó on, per cert, hi ha banderes brasileres. Es veu que, per la raó que siga, és en aquell bar on veuen els partits. Com que no sé com han quedat procure ser discret. Diuen que els coreans són molt educats però mai no saps com reaccionara algú fins que t’ho trobes.
(PD. Efectivament jugaven contra l’Uruguai i han perdut 2 a 1)
Vaig anar al Palau Reial a veure com lliuraven a Plàcid Garcia-Planas el premi de periodisme d’investigació i reporterisme Comte de Godó. Vaig arribar d’hora i vaig poder xerrar una bona estona amb ell. Plàcid és un home dur i contundent però jo li tinc una debilitat cultivada al llarg dels anys. Primer i sobretot perquè és un gran periodista, dels bons de veritat. No es creu mai res, sempre intenta anar més enllà, té un bagatge cultural immens i sempre és capaç de sorprendre’t amb un punt de vista que no t’esperes. Al Plàcid, però, m’uneix molt més encara el record del nostre temps a La Vanguardia, quan tots dos érem dos xiquets enmig d’una redacció d’autèntics monstres. Vam passar molts caps de setmana junts mirant el món i escoltant el que ens ensenyaven els nostres companys. Ara, l’altre dia, no vam poder evitar una mirada nostàlgica a aquell temps. ‘Ens hem fet grans, tu’ em va dir. I jo, mesclat entre la gent, el vaig aplaudir amb ganes quan va rebre el reconeixement que tant mereix.
(La foto és d’un debat sobre els canvis a l’Europa de l’est que vam fer a València fa mesos, amb el Plàcid i també amb el Llibert Ferri)
Des de l’inici del mundial de futbol em persegueix aquesta fotografia. És de Nelson Mandela en l’enterrament de la seua besneta, que va morir precisament eixint d’un concert previ al campionat.
M’impressiona perquè Mandela ha lluitat com ningú per a aconseguir que aquest mundial arribe a Sud-àfrica. Tot és molt discutible, és clar, però l’impacte mediàtic i d’auto-estima sobre el país és notable, malgrat el discret paper dels bafana-bafana. Mandela sabia que un esdeveniment com aquest posa el teu país en el mapa del món, l’ensenya com un país modern i obert, consolida la imatge positiva de Sud-àfrica que ell va crear com qui diu del no res.
I aleshores, quan arriba el dia, un borratxo s’emporta per davant una xiqueta que pel que diuen ell estimava amb bogeria. Quan es va retirar de la política i es va casar amb Graça Machel em vaig alegrar molt i vaig desitjar que tinguera deu, vint anys de felicitat i tranquilitat. Poca gent se’ls hauria guanyat tant com ell. Volia que fos feliç contemplant la seua obra i el respecte i l’admiració que tanta gent sentim per ell. Per això el dolor intens, feridor, que transmet la imatge em fa tant de mal.
Però paradoxalment he de dir que aquesta fotografia també és una de les imatges més impressionats que conec d’ell. Evidentment és molt gran i el rostre reflexa totes les dificultats que ha arrosegat al llarg de la vida, concentrades en una mort inesperada. Però alhora aquesta cara d’aquesta fotografia particular té un posat solemne, no sé si dir elegant, naturalment elegant sense artificis de cap classe. I a mi em costa acceptar que la mort puga acompanyar la bellesa…
Vinc del lliurament de premis als millors blocs sobre vins que organitza la D.O. Catalunya. A voltes et toca fer coses d’aquestes, de fer de jurat de coses que no són precisament la teua especialitat. Però la gràcia és que aprèn molts. La reunió de l’altre dia on es va decidir qui guanyava i qui no va ser molt amable. Els meus companys de jurat eren extraordinàriament aplicats i metòdics així que em vaig limitar a aportar quatre suggeriments més literaris i tècnics que una altra cosa. Ens vam posar d’acord fàcil en el guanyador que avui ha rebut molt content el premi. Enhorabona.
L’acte l’han fet a les Drassanes i un assistent m’ha confòs amb un cuiner important. Ha començat a parlar-me i aviat he vist que s’equivocava de persona així que he desfet l’error. M’he ofert a fer una truita de creïlles o algun plat casolà d’aquests que és el màxim que faig (i que les meues filles diuen que faig molt bé) però, com era d’esperar, no ha acceptat la invitació. Ho entenc.
El guanyador, per cert, ha estat Vins de Catalunya, de Jaume Aiguadé.
Tinc bons amics al Diario de Notícias, el rotatiu més important de Portugal, diguem-ne que més aviat conservador. Molt semblant a La Vanguardia, per entendre’ns. Malgrat això, o precisament per això, José Saramago en va ser director adjunt en l’època de la revolució.
Durant anys, en parlar amb ells sobre Saramago, sempre m’ha sorprès el mal record que tenen de l’època de director del novel·lista. Va ser una època convulsa i Saramago va ser, pel que expliquen ells, molt extremista en els plantejaments polítics. Va durar poc.
Un dia a Lisboa vaig visitar els meus amics a la seu del diari i em van passejar per la mateixa. Vaig quedar corprès en veure un quadre monumental de Saramago presidint la sala de reunions noble de la casa. I en expressar el meu desconcert, vist el mal record que sempre m’havien explicat que tenien, la resposta va ser insòlita: ‘d’ací a unes quantes dècades ningú no recordarà que Saramago va ser el pitjor director del nostre diari però tothom recordarà que el Diario de Notícias va tenir un premi Nobel de director’.
Anys després vaig coincidir amb Saramago en un cicle de conferències a Menorca però no em vaig atrevir a relatar-li l’anècdota. Aquest ofici meu té molts llops solts…
A la redacció he fet sonar la vuvuzela que tinc al mòbil per a celebrar la victòria de Suïssa sobre ells. No he estat l’únic -per cert. Això de les vuvuzeles em sembla que comença a escampar-se de forma perillosa.
En una web corsa he vist que els corsos reclamen una certa paternitat parlant de l’invent de bufar una banya, orígen de la vuvuzela i d’un milió de sons més semblants. Això m’ha fet recordar però els caragols de mar que darrerament es fan sonar en les manifestacions nacionalistes a València i que encara sembla que tenen una certa tradició a La Marina.
Siga com siga, vuvuzela, corn cors, caragol i qualsevol instrument em sembla útil. Supose que ells passaran endavant però la cara de bobo que se’ls ha quedat als de telesinco ja pagava la gràcia.
Dia trist ahir a l’Orfeó Català. Elisenda Carrasco marxa.
Pels qui no la coneixen l’Elisenda és una de les dipositàries més clares de la millor herència de l’Orfeó Català. Va entrar a la casa amb 15 anys, va participar en la creació del Cor Jove que ara farà vint-i-cinc anys i centenars de cantaires han passat per les seues mans de directora i mestra, entre ells les meues dues filles.
L’Elisenda és una gran professora i una gran directora. Enorme. Ho certifica el fet que no conec ningú que no tinga paraules d’elogi cap al seu rigor musical, cap al seu entusiasme, cap al seu cabal de coneixements. Però ho certifica també i sobretot el seu ascendent sobre el col·lectiu humà que composa els cors i que ha patit de forma especial el cas Millet. No em va estranyar gens que la triaren a ella per a llegir el manifest públic contra la gestió de Millet, el dia que entonaren el ‘Cant de la Senyera’ més desafiant que he escoltat mai.
Segurament en aquella decisió va pesar el fet que l’Elisenda, i el Lluís i uns quants més ja van liderar al 2005 una oposició dura al projecte de Millet d’eliminar els cors, projecte que va rebre el suport de l’aleshores i avui director titular de l’Orfeó. Aquell 2005 enfrontar-se a Millet era una cosa molt diferent a aquest pim-pam-pum de vegades grotesc i tot d’avui. Ella va ser valenta i tan rigorosa com ho ha estat sempre. La precaritzada estructura amenaçada dels cors era un escarni per a la institució, nascuda tota ella de l’impuls dels cantaires i contra això es va rebel·lar aconseguint aturar una maniobra que podia haver liquidat dècades d’esforços i il·lusions. Una maniobra que ja preconitzava, encara que això aleshores no ho vam saber veure, tot el que vindria després.
Ara l’Elisenda ha optat per dir adéu, amb discrecció però amb fermesa, com fa les coses sempre. I a alguns se’ns ha trencat alguna cosa ben endins. Anit li vam regalar una batuta de mestra, que és una de les moltes coses que ha estat per a nosaltres. Aquesta funció de mestra deixarà de fer-la però l’Eli seguirà sent amiga, esperem, i líder i referència per als qui estimem la música i el país.
Tant de bo que algun dia l’Orfeó i el Palau siguen capaços de recuperar-la amb la dignitat que institució i persona mereixen.
No recorde on ho vaig llegir però era una frase de Churchill. El gran líder anglès va guanyar la guerra però va perdre les eleccions, malgrat haver-se comportat com un autèntic gegant intel·lectual i com un heroi. La seua resposta va ser dir que ‘el problema de les eleccions és que la gent vota allò que vol’.
I temps després ho va matisar afirmant que també calia dir que el votant sempre acaba sent responsable del país (o del club, avui) que crea amb el seu vot.
El que no va dir ell però dic jo és que el temps posa les coses on cal. Sempre. Per exemple: és que algú recorda avui Clement Atlee, l’home qui va guanyar les eleccions que va perdre Churchill?
Una versió molt especial d’una de les cançons més potents dels Beatles, no endebades la va fer George Harrison -ni sucre ni núvols, doncs. A ell i a Ringo els acompanyen entre altres Eric Clapton, Phil Collins, Elton John i Ray Cooper.
Una dona puja i seu davant meu al tren. Porta els ulls plorosos que evidencien una tensió clara. Hi ha trams de l’Euromed que no et va mai el telèfon. Ella intenta fer-lo servir, crispada. Finalment pot i comence a entreveure que li passa. Algun familiar seu, em sembla que la filla, és al quiròfan. Ella va a veure si arriba a temps i poca cosa més pot fer que remoure’s en la cadira i sospirar de forma constant. Imagine que abatuda pel cansament tanca els ulls un moment i sona de nou el mòbil. Mire de no escoltar però és difícil. La seua por i el seu dolor s’escampa pel vagó i ens fa patir un poc a tots. A l’estació comença a córrer cap a l’eixida i la seguisc amb la mirada fins allà on sóc capaç. No sé perquè corre, qui és ni què li passa però sé que pateix i de manera íntima li desitge sort. En el que siga.
Ahir vaig anar a una de les Doc Sessions de CiU, en aquest cas dedicada a la innovació. Ho fan molt bé allà a Mediapro, en un estudi de televisió i amb un desplegament tecnològic espectacular. El format està ben pensat i posa el candidat, l’Artur Mas, en un paper molt atractiu, gairebé de periodista. Ell condueix la sessió, que la comparteix amb diversos convidats, fa unes reflexions finals molt poc mitineres i escolta un parell o tres de preguntes, que li permeten un cert lluïment. A Mas se’l veu molt madur personalment, sap fer broma d’ell mateix i assumeix el seu no sempre fàcil passat. Se’l veu confiat.
I s’hi van dir unes quantes coses interessants. Però em va preocupar la tria dels convidats. Microsoft, Telefónica i Abertis el mínim que es pot dir és que són massa obvis i també que em recorden en excés el Mas conseller en cap –ara Google, per exemple, seria molt més interessant. Dídac Lee em va semblar un personatge molt atractiu, me n’havia parlat molta gent d’ell i em va agradar comprovar-ho. I pel que fa a l’Eudald Domènech veig que manté la seua frescor comunicativa però el seu passat –que no llueix sempre– és el que és.
El model d’acte, doncs, és positiu en termes generals, trenca amb molta claredat amb l’avorriment de les campanyes, però potser el defecte principal que té és que no posa de relleu prou les propostes, en aquest cas de CiU. Potser tampoc no és això el que buscaven, però.
Decebedora Keynote de Steve Jobs avui presentant el nou iPhone –segurament perquè hi havia massa expectatives. Però per fi ha arribat el català a Apple i això és una gran i magnífica notícia.
El nou iOS passa a estar disponible en 32 llengües de forma completa i una d’elles és el català. Un altre pas endavant important i de pes. Primer vam estar entre les llengües de Google i ara en les d’Apple. I igual que passa amb Google Apple ho fa perquè és negoci i sense demanar res a canvi. En l’iOS 4 i per tant en els iPhone i iPad el català és considerat com una llengua oficial i també té suport de teclat i diccionaris incorporats. És l’única llengua no oficial de cap estat (perdó Andorra!) en ser incorporada plenament. Al costat d’això el flamenc s’incorpora també com a llengua del teclat i del diccionari però no com a llengua oficial, se suposa que perquè és el mateix que l’holandès.
El català el primer en obrir camí, doncs, de nou. Ara caldrà veure si això arribarà també al mac i si Apple obrirà o no una adreça .cat
La setmana ha estat trepidant i no he pogut escriure d’un fet substancial: la celebració dels 30 anys de l’inici de les emissions de la CNN. A banda l’opinió que cadascú de nosaltres vulga tindre sobre la CNN el que és evident és que la seua aparició marca l’inici d’una nova etapa no només de la televisió sinó de la informació. La idea de Ted Turner, esbojarrada com són totes les idees que obren camí, va ser genial. I trenta anys després quan els seus imitadors de vegades fins i tot la superen és el moment de recordar el que van fer i reconèixer-ho.
No recorde quina va ser la primer vegada que vaig veure la CNN. Supose que devia ser en algun hotel dels Estats Units. Sí que recorde, però, la primer vegada que els vaig veure treballar en directe i amb tot el seu poder, a Pequin durant els fets de Tian Anmen.
Aquells dies vam compartir hotel i fins i tot, per un acord que tenien amb TVE, vaig fer algunes cròniques per a ells, quan la situació ja havia degenerat profundament. Aquestes cròniques em van permetre entrar a la seua planta de l’hotel i veure com treballaven, encapçalats per Bernard Shaw. I allò estava a anys llum del que havia vist mai.
Uns anys després la CNN ens va proporcionar moments per a recordar sempre. Em va impressionar, era la primer vegada que em passava res així, veure des de casa en directe la Moscou que vivia el cop d’estat i després el seu protagonisme va ser absolut en la primera guerra del Golf. Amb els seus defectes evidents, és clar. Jo encara treballava a Sant Cugat i basant-nos en el seu estil vam fer aquella polèmica emissió de Camaleó que volia precisament criticar i denunciar els problemes del model CNN.
Problemes, però, que en cap moment invaliden les seues virtuts. Encara avui el seu seguiment en directe és difícil de superar tot i que la programació regular de vegades és molt confusa. En qualsevol cas és la CNN, és un dels noms que ha ajudat a definir com cap altre el periodisme i el món que vivim i és una de les cadenes que cada dia mire una estona per a saber com anem tots plegats.
(El vídeo és del moment en que la CNN es veu obligada a tallar l’emissió des de Pequin, obligació que accepten però que narren de forma periodística, cosa que estic segur que les autoritats no volien que passara. Ells hi tenien un sistema propi de satèl·lit i emetien des d’una planta del Sheraton, amb vistes al fantàstic jardí de l’hotel, encapçalats per Shaw)