Mails per a Hipàtia

Des de l’inici del mundial de futbol em persegueix aquesta fotografia. És de Nelson Mandela en l’enterrament de la seua besneta, que va morir precisament eixint d’un concert previ al campionat.

M’impressiona perquè Mandela ha lluitat com ningú per a aconseguir que aquest mundial arribe a Sud-àfrica. Tot és molt discutible, és clar, però l’impacte mediàtic i d’auto-estima sobre el país és notable, malgrat el discret paper dels bafana-bafana. Mandela sabia que un esdeveniment com aquest posa el teu país en el mapa del món, l’ensenya com un país modern i obert, consolida la imatge positiva de Sud-àfrica que ell va crear com qui diu del no res.

I aleshores, quan arriba el dia, un borratxo s’emporta per davant una xiqueta que pel que diuen ell estimava amb bogeria. Quan es va retirar de la política i es va casar amb Graça Machel em vaig alegrar molt i vaig desitjar que tinguera deu, vint anys de felicitat i tranquilitat. Poca gent se’ls hauria guanyat tant com ell. Volia que fos feliç contemplant la seua obra i el respecte i l’admiració que tanta gent sentim per ell. Per això el dolor intens, feridor, que transmet la imatge em fa tant de mal.

Però paradoxalment he de dir que aquesta fotografia també és una de les imatges més impressionats que conec d’ell. Evidentment és molt gran i el rostre reflexa totes les dificultats que ha arrosegat al llarg de la vida, concentrades en una mort inesperada. Però alhora aquesta cara d’aquesta fotografia particular té un posat solemne, no sé si dir elegant, naturalment elegant sense artificis de cap classe. I a mi em costa acceptar que la mort puga acompanyar la bellesa…