Plàcid
Vaig anar al Palau Reial a veure com lliuraven a Plàcid Garcia-Planas el premi de periodisme d’investigació i reporterisme Comte de Godó. Vaig arribar d’hora i vaig poder xerrar una bona estona amb ell. Plàcid és un home dur i contundent però jo li tinc una debilitat cultivada al llarg dels anys. Primer i sobretot perquè és un gran periodista, dels bons de veritat. No es creu mai res, sempre intenta anar més enllà, té un bagatge cultural immens i sempre és capaç de sorprendre’t amb un punt de vista que no t’esperes. Al Plàcid, però, m’uneix molt més encara el record del nostre temps a La Vanguardia, quan tots dos érem dos xiquets enmig d’una redacció d’autèntics monstres. Vam passar molts caps de setmana junts mirant el món i escoltant el que ens ensenyaven els nostres companys. Ara, l’altre dia, no vam poder evitar una mirada nostàlgica a aquell temps. ‘Ens hem fet grans, tu’ em va dir. I jo, mesclat entre la gent, el vaig aplaudir amb ganes quan va rebre el reconeixement que tant mereix.
(La foto és d’un debat sobre els canvis a l’Europa de l’est que vam fer a València fa mesos, amb el Plàcid i també amb el Llibert Ferri)