Mails per a Hipàtia

Dia trist ahir a l’Orfeó Català. Elisenda Carrasco marxa.

Pels qui no la coneixen l’Elisenda és una de les dipositàries més clares de la millor herència de l’Orfeó Català. Va entrar a la casa amb 15 anys, va participar en la creació del Cor Jove que ara farà vint-i-cinc anys i centenars de cantaires han passat per les seues mans de directora i mestra, entre ells les meues dues filles.

L’Elisenda és una gran professora i una gran directora. Enorme. Ho certifica el fet que no conec ningú que no tinga paraules d’elogi cap al seu rigor musical, cap al seu entusiasme, cap al seu cabal de coneixements. Però ho certifica també i sobretot el seu ascendent sobre el col·lectiu humà que composa els cors i que ha patit de forma especial el cas Millet. No em va estranyar gens que la triaren a ella per a llegir el manifest públic contra la gestió de Millet, el dia que entonaren el ‘Cant de la Senyera’ més desafiant que he escoltat mai.

Segurament en aquella decisió va pesar el fet que l’Elisenda, i el Lluís i uns quants més ja van liderar al 2005 una oposició dura al projecte de Millet d’eliminar els cors, projecte que va rebre el suport de l’aleshores i avui director titular de l’Orfeó. Aquell 2005 enfrontar-se a Millet era una cosa molt diferent a aquest pim-pam-pum de vegades grotesc i tot d’avui. Ella va ser valenta i tan rigorosa com ho ha estat sempre. La precaritzada estructura amenaçada dels cors era un escarni per a la institució, nascuda tota ella de l’impuls dels cantaires i contra això es va rebel·lar aconseguint aturar una maniobra que podia haver liquidat dècades d’esforços i il·lusions. Una maniobra que ja preconitzava, encara que això aleshores no ho vam saber veure, tot el que vindria després. 

Ara l’Elisenda ha optat per dir adéu, amb discrecció però amb fermesa, com fa les coses sempre. I a alguns se’ns ha trencat alguna cosa ben endins. Anit li vam regalar una batuta de mestra, que és una de les moltes coses que ha estat per a nosaltres. Aquesta funció de mestra deixarà de fer-la però l’Eli seguirà sent amiga, esperem, i líder i referència per als qui estimem la música i el país.

Tant de bo que algun dia l’Orfeó i el Palau siguen capaços de recuperar-la amb la dignitat que institució i persona mereixen.