Patir
Una dona puja i seu davant meu al tren. Porta els ulls plorosos que evidencien una tensió clara. Hi ha trams de l’Euromed que no et va mai el telèfon. Ella intenta fer-lo servir, crispada. Finalment pot i comence a entreveure que li passa. Algun familiar seu, em sembla que la filla, és al quiròfan. Ella va a veure si arriba a temps i poca cosa més pot fer que remoure’s en la cadira i sospirar de forma constant. Imagine que abatuda pel cansament tanca els ulls un moment i sona de nou el mòbil. Mire de no escoltar però és difícil. La seua por i el seu dolor s’escampa pel vagó i ens fa patir un poc a tots. A l’estació comença a córrer cap a l’eixida i la seguisc amb la mirada fins allà on sóc capaç. No sé perquè corre, qui és ni què li passa però sé que pateix i de manera íntima li desitge sort. En el que siga.
Sento afinitat per aquesta tendència de compartir a voltes el neguit i a voltes la joia dels altres.
Bon dia des de Vic!
Això teu es diu empatia i humanitat. És l’energia que fa moure el món de les persones sensates, tan allunyat dels protagonistes de les portades dels diaris i els informatius televisius actuals.
Tant que ens vantem de ser un poble mediterrani, ¿com és que hem oblidat el poder consolador de l’abraçada?
Ens vantem de fer vida en el carrer, de ser oberts i afables, però ja no som capaços d’abraçar un desconegut, previ permís, és clar, i sense dir res, fer-li companyia en els moments crítics com el que ens has referit.
Permetem sorolls fins altes hores de la matinada en els nostres pobles i ciutats (contaminació acústica), però no suportem un plor sincer en públic, un apropament de consol.