Mails per a Hipàtia

El portaveu del govern israelià fa una entrevista en una televisió i quan li pregunten perquè han atacat els vaixells solidaris amb Gaza respon que ‘tothom sap’ que els qui hi anaven són membres d’al-Qaeda. No diu ‘simpatitzants’ o ‘proclius a’. La periodista li respon que això és una barbaritat, que hi ha gent molt coneguda al vaixell, eurodiputats, escriptors, etcètera. La reacció del portaveu és tremenda: ‘potser ells no saben que són d’al-Qaeda però ho són’. L’Otamendi em va explicar una vegada que a ell li havien dit el mateix, que potser no sabia que era d’ETA però ho era.

Aquest món hi ha dies que fa molta por.

Dinem al Café de Flora. A Saint Germain el sol fa que de sobte el carrer s’anime d’allò més. El menjar és decebedor. I car, caram. Hi ha un anunci del restaurant, al mateix restaurant, que usa com a motiu Sartre i la Beauvoir, que n’eren habituals. No sé què en pensarien ells. Com que és migdia entra un senyor brandant la recent treta d’impremta edició de Le Monde -que continua sent una rara avis que ix al carrer a migdia. Si haguera estat el Libé l’hauria comprat en memòria dels fantasmes del local però així…

Apéro. Què deu ser un Apéro? Aquesta mania dels francesos de forçar la traducció de tot amaga simplement una trobada, en aquest cas de seguidors del Facebook. Les televisions en parlen alarmades. Sembla ser que per Facebook ha corregut la consigna de concentrar-se al Camp de Mart, al peu de la Torre Eiffel, per a batre no sé quin rècord. Queda una hora per a la cita i les pantalles bullen. L’ajuntament ha fet instal·lar bidons d’aigua i ha recordat que no es pot consumir alcohol. Un responsable policial afirma que hi haurà un desplegament gran per a impedir incidents (virtuals? presencials?) i aconsella als joves no acostar-s’hi. Em pregunte a mi mateix perquè parla de joves.

Evidentment hi fem cap. Entrem per sota, per l’Escola Militar. Uns policies ens regiren malgrat que no crec que fem cap pinta de ser joves amenaçadors. De fet no s’hi pot entrar als jardins sense passar un estricte control policial. A tot arreu furgonetes i sirenes i al mig del passeig un centenar llarg de persones que han posat unes pancartetes sobre Facebook, d’allò més innocents i que ballen i canten amb poc entusiasme. Els periodistes de les televisions no paren de fer directes. Em sobta tant de desplegament per tant poca cosa. Hi ha ben bé una furgoneta per cada internauta. De sobte passen un grup de soldats amb ametralladora a la mà i jo que em quede estupefacte mirant-los. Metralletes contra Facebook? Algú ha parat boig.

En arribar al capdamunt eixim per un altre control. Passem pel costat de les furgonetes estacionades al carrer i veig, sense que em sorprenga, que molts policies tenen el mòbil obert i estan mirant Facebook. Haurien de carregar contra ells mateixos?

Els Camps Elisis els ocupa una festa de llauradors. Han tret els cotxes i han plantat cossiols amb plantes i arbres tot per l’avinguda. Vist des de l’Arc de Triomf el panorama és sorprenent. Hi ha una riuada de gent que va amunt i avall enmig de la calor africana. Una dona tira aigua sobre el cap dels seus fills mentre jo he trobat un seient lliure on descansar. Les botigues són obertes i aprofiten la gentada. Entre al Virgin i al drugstore, indrets que fa anys em fascinaven. En un carrer lateral trobem un restaurant xicotet que ens serveix un dinar eficaç. La festa ens permet colar-nos dins el Gran Palau Nacional. M’agrada la seua arquitectura. Té un punt que recorda una estació de trens efímera. Al seu darrere hi ha la infrastructura del festival. Impressionant. Em pregunte quants milions es gasten en una cosa d’aquestes d’usar i tirar un sol dia. Pura retòrica, és clar.

Ens acostem a Merci, la tenda teòricament més de moda a la ciutat. L’edifici està molt bé però la botiga no mata. Acostumats a Vinçon resulta xicoteta i escassa. El passeig ens porta més enllà del Centre Pompidou on hi ha una impressionant exposició de Lucian Freud. Al carrer flors, mobles, estris de cuina, llibreries, andròmines velles; les botigues se’t presenten l’una rere l’altra sense temps per a pair tanta cosa. 

Fa una calor enorme i per una Perrier et cobren allò que no està escrit. Caram amb París. Girem per la Plaça dels Vosgos, enmig del Marais, tot cercant les restes del call. És dissabte i per tant només hi ha senyals a les parets. En una llibreria trobe seguits en una mateixa estanteria i molt destacats tres llibres catalans en la versió francesa. M’agrada. Pla,  Pinyol i Anglada. Estic per comprar-me el de Pla però em reprimisc. A París sempre compraria més llibres dels que puc llegir i ja he après que això és una bajanada. Mentre cau el sol ens acostem al riu des d’on entra un ventet reconfortant i jo comence a calcular quants quilòmetres pots arribar a fer a peu per París si vas badant sense rumb i tens temps per davant.

Passegem des de l’hotel, des de la Rive Gauche, cap al centre. M’ature, sorprés, al jardí vertical del nou museu del Quai Branly i travessem el pont que hi ha a davant seu. En unes escales del trocadero un grup de gent gran s’entrena a patinar amb un instructor. Intenten baixar escales amb els patins posats i a tota velocitat. Van armats de casc, genolleres i tot el que ve al cas però fan patir. Un guàrdia s’ho mira com si no anara amb ell.

A prop el pont d’Alma, l’indret on es va matar Lady Di (o la van matar). Hi ha una gentada fent fotos des de dalt del pont. La pedra horitzontal que el corona ha esdevingut un llibre obert ple de textos amb interpretacions, a cadascuna més espectacular, dels fets. Han passat un munt d’anys però veig que la gent continua sentint-ho prop. Parlen en veu baixeta i hi ha qui mira el mur com si poguera fer enrere el temps.

Dijous viatjava a París. Tenia una reunió dijous mateix per la vesprada i divendres havia de participar a la seu de la Unesco en la sessió inaugural del 20 congrés de l’Ejta (associació que agrupa escoles i facultats de periodisme de tot Europa). Vaig arribar d’hora a l’aeroport. I vaig passar la cua de la policia. Vaig viatjar fins a París i en arribar a l’hotel obric la maleta i me n’adone que he perdut l’ordinador. Vaig quedar estupefacte i fotut. No només pel preu de l’ordinador sinó pels inconvenients múltiples que això significava: documents, claus, fotos, vídeos… Vaig cridar a l’aeroport, a objectes perduts, i no el tenien. Horror. Finalment una nova trucada, per la vesprada, em va alleujar. Algú l’havia trobat i l’havia tornat (actitud que no puc sinó agrair des del fons del cor). Em van demanar un parell de dades per a comprovar que era el meu i me l’han guardat fins anit que vaig tornar. Uff

Em tocava anar avui a la tertúlia de Barça TV, que té els estudis al Camp Nou. No havia caigut en això de que es jugava la Copa i ja d’entrada arribar ha estat una autèntica complicació. He quedat sorprès per l’enorme quantitat d’alcohol que hi havia al voltant del camp. Tant que les sabates s’enganxaven al terra. Abans d’entrar a l’estudi que és al soterrani del gol que dóna a la Diagonal poc menys que es cau el camp perquè el Sevilla ha marcat el primer gol. Com que teníem uns minuts abans de començar el directe amb els altres contertulians, l’Iu Forn i l’Alfred Picó, ens hem colat a les grades per a veure un moment del partit. I la sensació era ben curiosa: al Camp Nou però sense cap pressió m’ho mirava com una cosa quasi antropològica, amb molta curiositat. M’ha desconcertat veure un munt de banderes espanyoles, repartides per la federació espanyola, igual per a compensar allò de l’any passat a Mestalla. Hem fet la tertúlia i jo me n’he anat ràpid avinguda amunt, buida mentre el camps bramava. Una nit curiosa amb un Camp Nou estrany.

Va morir ahir a la nit, després de vuit anys lluitant contra un càncer. Me n’he assabentat avui al matí i de seguida he cridat a Acció Cultural del País Valencià per a donar-los el condol. És l’única cosa que puc fer. M’hauria agradat molt poder arribar al funeral però la distància ho fa impossible.

Queti Valera va ser una de les primeres persones que vaig conèixer quan als anys vuitanta vaig entrar a la que anava a ser la redacció original d’El Temps. En aquella època ella era el braç dret de l’Eliseu però també moltes més coses. Allà a Moratin, al portell de Sant Jordi que diu el Guia, la Queti era la persona que movia les coses i que les feia possibles. Sempre armada d’un somriure ample, d’una estima insubornable i d’una mala llet tan fina que resultava digna de ser admirada. He conegut poca gent capaç de veure-les vindre de més de lluny. A la Queti no li podies vendre cap moto, però ella això ho feia compatible amb una fe escèptica però rotunda en el país i en la seua gent. A l’estil de Joan Fuster.

La foto l’he robat de l’apunt de la Gemma Pasqual.

Diumenge la meua major i els seus amics van cantar des del mig del Camp Nou l’himne del Barça per a celebrar la Lliga. Com diu la meua germana s’ha posat al nivell de Bono, cantant a l’estadi davant 90.000 persones. Em cau una miqueta la baba, tranquils…

El que havia estat el meu programa fa tants anys va dedicar ahir diumenge un espai a parlar d’internet, en ocasió del dia mundial de la xarxa. L’inici del reportatge són imatges d’ací de VilaWeb. Després parlem diversa gent, intentant donar una pinzellada en dos minuts de com està el món internauta i quin futur s’obrí al davant.

Aquest matí a COM Ràdio conversa amb la Mònica López en l’Eureka. Sobre el passat i el futur de la xarxa, en principi, tot i que em tem que ens hem acabat embrancant una mica pertot. La Núria Jar em recorda un vell llibre meu i m’emociona saber que li va ser útil per a decidir-se pel periodisme. Una d’aquelles petites alegries que tens de tant en tant.

Passe la vesprada llegint Quantum, un llibre de Manjit Kumar sobre la trobada entre Albert Einstein i Niels Bohr. El llibre és un pèl espés i s’entreté molt en detalls aparentment banals però així i tot apassiona. Al final és el relat de com dos genis incomparables arriben a trobar-se discutint entre ells en la conferència Solvay de Brussel·les. Una discussió tan elevada i difícil de seguir que arriba a abrumar fins al silenci més rotund als que els acompanyaven, entre ells vint-i-nou persones que eren o anaven a ser Premi Nobel.

La polèmica arriba a ser espontàniament genial quan Einstein replica a un dels arguments de Bohr dient-li que ‘Déu no juga als daus’ i Bohr li respon com un llamp: ‘deixa de dir-li a Déu què és el que ha de fer’. Mentrestant però i durant hores l’un i l’altre es repten a trobar la manera d’interpretar el que és la realitat amb una lucidesa intel·lectual que segurament mai més s’ha pogut combinar El diàleg necessita de dos i poques voltes han coincidit a la Terra dos genis del seu nivell, capaços d’interrogar-se i d’enfrontar-se dialècticament en un nivell incomprensible per a nosaltres.

Sovint a Brussel·les passe prop del Solvay i la veritat és que més d’una vegada he pensat en escapar-me una estona a veure aquell edifici on va haver el combat dels dos més grans. No he trobat mai la manera de fer-ho però després de llegir aquest llibre em sembla que m’han entrat més ganes encara i que ho faré quan torne, si tinc una miqueta de temps.

La va escriure la Xesca (ací) abans d’un Barça-Madrid. Val, però, per a diumenge i no passes pena, Xesca, guanyaran.

(En record i homenatge a Xesca Ensenyat, que faltà avui fa un any)