Demà fa un any que la Xesca Ensenyat va marxar. La xarxa blocaire de VilaWeb s’ha organitzat per a recordar-la, com sempre a les ordres de la Roser. Demanen un text demà recordant la nostra amiga de l’Hidroavió Apagafocs, aquell on encara perdura una bota texana de canya alta, el darrer apunt. Vos convide a tots a participar-hi.
La BBC ensenya el cotxe de David Cameron, camí del 10 de Downing Street. El segueixen des d’un helicòpter una bona estona. El cotxe va acompanyat d’un cotxe escorta molt discret i s’atura a cada semàfor en roig. M’agrada això. Res de sirenes ni excepcionalitats. Ni motoristes. Un cotxe camí d’una casa, ben especial per cert. Per primer vegada des de la segona guerra mundial Gran Bretanya tindrà un govern de coalició i entre l’adéu de Brown i l’arribada de Cameron no han passat més que uns minuts. Tot molt british.
PD. Ara ix del 10 de Downing Street ja com a primer ministre i ara sí que hi ha motoristes i sirenes.
Veig que el nou reglament aquest sobre els coets diu que per a poder eixir a la coetà del poble hauré d’haver participat en un curs que m’ensenyarà a fer-ho. Deliciós.
He eixit a tirar coets des dels tretze anys i si no vaig errat només he deixat de tirar-ne només un parell des d’aleshores. A aquestes alçades em sembla que obligar-me a fer un curset més aviat fa riure. A mi i a la majoria de gent que conec que a Bétera eixim a la cordà i a la coetà.
Un altre tema és qui el cobrarà aquest curset. Perquè això sol passar. Ara apareixerà un nou sector econòmic, el dels cursets per a eixir a tirar coets. Fins ara això era impensable i m’imagine que hi haurà qui correrà a especialitzar-se. Habitualment aquest tipus de xorrades són les que acaben derivant en financiació dels partits. Com que els ajuntaments decidiran qui fa el curset no s’equivocaran de bàndol…
Finalment dir que com a mínim en aquest terreny la transmissió pares a fills segueix funcionant. I no sé imaginar-me’n un curset millor que eixir a la teua primera coetà acompanyat de ton pare o d’un familiar directe. En fi.
(En la foto estic a punt de pegar foc a un muntonet. Ja m’imagine el temari…)
Despert, ja ben de matinada, tot jugant amb l’iPad, que m’ha arribat avui. Només el Barça m’ha distret de la màquina -i quina victòria més important…
Després del primer contacte la impressió és més positiva de la que vaig tindre al primer contacte amb l’iPhone. Em sembla un projecte robust, que quan passen cinc anys serà una eina molt poderosa. Com a periodista m’han interessat sobretot les aplicacions dels diaris. La del New York Times m’ha decebut un poc però la de l’USA Today, malgrat els colorets, és molt interessant. De la resta destaque les aplicacions pròpies d’Apple, com ara el podcast o fotos que estan molt aconseguides. La traducció d’aplicacions de l’iPhone a l’iPad, com era previsible és pobreta encara. Les pots fer anar però no queden bé. Les noves aplicacions per a iPad, però, espectaculars. Bona nit.
Una telefonada de l’Àngel m’avisa que s’ha mort Empar Granell, fundadora d’Escola Valenciana. Em deixa abatut. Empar era una persona extraordinària, una dona que ens feia orgullosos de ser valencians.
Fa uns anys la Fundació Carulla li va donar un dels premis d’Acció Cívica i li va encarregar el discurs que cada any fa uns dels premiats. Va ser extraordinari, un discurs magnífic ple d’il·lusió per l’escola i pel país, ben dit, ben escrit, com ho fa una mestra de veritat, carregat d’esperança i de capacitat crítica. Avui l’he intentat recordar en veure que els amic d’Escola Valenciana han posat a la seua web l’article que vaig escriure després de sentir-lo. No sé si el té algú però l’hauríem de publicar. Va ser una vesprada memorable, de la qual la foto n’és testimoni. Se la veia tan feliç. I avui quina pena, per favor, quina pena…
Participe en el Jurat del Premi Concentra de videoperiodisme. Aquest any el fan a Ànvers i l’acompanyen d’un debat amb la participació de la plana major dels mitjans flamencs i de la ministra encarregada del ram. El debat l’obre Michael Rosenblum, amb la seua provada capacitat de provocació. L’efecte és demolidor i la conversa posterior és simplement ridícula. Un monòleg contra internet (contra internet!) de la premsa tradicional i la televisió de sempre. Em faig creus i em costa acceptar que estic al 2010. Un dels participants arriba a dir que no passa res i que no hi ha cap problema amb els diaris de paper més enllà d’aquesta crisi circumstancial, que ja escamparà. Michael i jo anem intercanviant mirades i gestos d’incredulitat. Quan acaba la cosa m’alce ràpid i li dic que tenen molta sort de tenir com a competidores aquestes empreses. Només és qüestió de temps.
Per cert. El govern belga està estudiant pagar als diaris de paper un nombre de periodistes. La decisió l’estudia també el govern holandès i va més enllà del que puc arribar a imaginar. La cosa significa que dins les redaccions hi haurà deu o dotze periodistes en nòmina del govern i no del diari. Em pregunte si això és compatible, per exemple, amb fer la informació política…
(Ací trobareu una petita entrevista sobre el premi per a una televisió flamenca…)
Dos dels músics que més admire, Miquel Gil i Manel Camp, van coincidir ahir en un acte a l’Espai VilaWeb, de presentació de la sèrie especial que han fet del seu disc comú. Vam fer un acte amb la presència de Jordi Albinyana, autor de les serigrafies i el disseny del producte, que està signat per tots tres i numerat. I el Jordi fins i tot va muntar una mena d’impremta portàtil i ens va serigrafiar als assistents un targetó especial que els músics també ens van signar. Només ens va faltar una miqueta de música però és que encara no sabem com passar un piano per la porta. Un goig, en qualsevol cas.
Hi ha notícies que em costa entendre molt. Diu el Rockford Register Star que hi haurà una reunió un dia d’aquests per a avaluar l’impacte de l’educació en les comunitats multilingües de la zona. Hi assistirà la inspectora de la zona i hi haurà traducció simultània a dotze llengües, entre les quals el català.
M’encantaria assistir-hi però encara m’agradaria més que hi anaren alguns que jo me sé. Rockford és a Illinois. Estats Units.
La revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya ha publicat un llarg reportatge sobre els quinze anys de VilaWeb.
El seu autor, el mataroní Joan Salicrú, en parla al seu bloc personal.
Avui fa un any de la mort de la Mavi. El temps passa massa ràpid, tant de pressa que no et deixa mirar enrere amb calma. Dijous a Sabadell la Laura i jo no podíem treure-nos-la del cap com supose que avui li passa a tants i tants amics i amigues com tenia i molt especialment a la seua família.
He estat mirant fotos velles, com per recuperar per un moment la seua presència. Abunden les de Bétera, sobretot a l’estiu quan la festa i la piscina del xalet ens regalaven tantes hores junts. I curisosament hi ha poques dels dinars i sopars de la màfia valenciana a Barcelona, de la qual ella era pal de paller obligat. He trobat aquesta que em ve de gust compartir. És a l’apartament del Carles Solà i la Rosa. No hi som tots, ni de bon tros, però està ella amb l’Assumpció, el Sanchis, el Tena, la Júlia… gaudint d’una paella que si no recorde malament va fer el Carles i estava bona de veritat.