Parlant a la UNESCO
Divendres al migdia vaig parlar en l’acte inaugural del congrés d’Ejta, l’associació que reuneix les escoles de periodisme europees. A part de les lògiques celebracions i felicitacions (fan vint anys) i del record cap als bons amics que aquests anys han treballat plegats pel periodisme de qualitat a Europa hi vaig expressar sobretot una idea que fa temps que em preocupa i que va de la confusió entre el que és periodisme i el que no ho és.
De forma curta el que vaig dir és que els periodistes estem tan atordits pel nou món creat per internet i ara d’una manera especial pel 2.0 que oblidem reivindicar el nostre paper. Escriure un bloc no fa de la persona que l’escriu un periodista però això no té cap perquè ser dolent. El que importa és que ara tot el món pot emetre i que això és una cosa fantàstica però també que hi ha gent que treballem de periodistes i que per tant, i per això, se’ns ha de reclamar que fem la feina d’una manera determinada, seguint unes tradicions, uns codis i unes maneres de fer, que se’ns exigisca més. Ningú no pot retreure una informació poc acurada a un blocaire però a un periodista sí.
També hi vaig parlar del paper de les redaccions, com espai on s’exerceix el periodisme i com a col·lectiu del qual depèn la conformació de la imatge de la societat que al cap i a la fi retratem als diaris. És evident que hi ha gent que treballa pel seu compte però cada vegada estic més convençut que eixe ens col·lectiu que en diem ‘redacció’ és la peça central al voltant de la qual es fa pivotar el treball dels periodistes. Compartir idees, explorar angles, treballar en conjunt és al cap i a la fi tan important com seguir un tema o escriure’l. En totes les redaccions la suma ajuda a afinar.
La reivindicació de tot això, reconeguent el nou rol dels no-periodistes i assumint amb modèstia el paper menys central que tenim ara és allò que vaig defensar divendres a la seu de la UNESCO de París, en una gran sala abillada com hom espera que estiga l’ONU: cabines de traductors, dobles files de cadires per al cap de la delegació i l’assessor, grans obres d’art presidint l’entrada… Reconec que impressiona parlar en un lloc així. Que fa cosa.
(PD. En el vídeo hi ha un tros de la xerrada.)
Això que descrius sobre el periodisme, no se’n diu ofici? En francès, métier? Jo no sóc periodista, em dedico as viatges, però rellegint el teu post, he vist retratats problemes que jo mateix tinc en la meva feina. Tothom en sap de viatges, tothomopina. I certament, això és bo. El gran problema, és que ens adonem i convencem, que la diferència està en l’ofici. Qualsevol pot escriure un bloc i opinar, i axò és positiu. Qualsevol es pot muntar un viatge, i això és bo i positiu. Però això és, en la major part dels casos, bricolatge. Perquè no hi ha ofici. Com els cambrers que no tenen ulls.