La conferència Solvay
Passe la vesprada llegint Quantum, un llibre de Manjit Kumar sobre la trobada entre Albert Einstein i Niels Bohr. El llibre és un pèl espés i s’entreté molt en detalls aparentment banals però així i tot apassiona. Al final és el relat de com dos genis incomparables arriben a trobar-se discutint entre ells en la conferència Solvay de Brussel·les. Una discussió tan elevada i difícil de seguir que arriba a abrumar fins al silenci més rotund als que els acompanyaven, entre ells vint-i-nou persones que eren o anaven a ser Premi Nobel.
La polèmica arriba a ser espontàniament genial quan Einstein replica a un dels arguments de Bohr dient-li que ‘Déu no juga als daus’ i Bohr li respon com un llamp: ‘deixa de dir-li a Déu què és el que ha de fer’. Mentrestant però i durant hores l’un i l’altre es repten a trobar la manera d’interpretar el que és la realitat amb una lucidesa intel·lectual que segurament mai més s’ha pogut combinar El diàleg necessita de dos i poques voltes han coincidit a la Terra dos genis del seu nivell, capaços d’interrogar-se i d’enfrontar-se dialècticament en un nivell incomprensible per a nosaltres.
Sovint a Brussel·les passe prop del Solvay i la veritat és que més d’una vegada he pensat en escapar-me una estona a veure aquell edifici on va haver el combat dels dos més grans. No he trobat mai la manera de fer-ho però després de llegir aquest llibre em sembla que m’han entrat més ganes encara i que ho faré quan torne, si tinc una miqueta de temps.
Eixa diatriba se la plantegen molts teòlegs i pensadors abans que ells. El que s’esdevé, crec, a Solvay és que tenim dos científics en ella. Un materialista més matèric/energèrtic (Bohr) en contra del qu a primera vista poguera semblar i un altre que encara té una pensa judeo-teòlogica spinozina. Hi sura, entre banalitats-que tu dius- la ‘querelle’ entre el caos (atzar) i el determinisme.
També penso que en aquests període del segle XX van eclosionar una generació d’homes excepcionalment dotats a banda d’Einstein i Bohr. Schrödinger, Gödel, etc… Posats ja a crear piràmides d’excel.lència…(com som!), és diu que el teorema de la incomplitud de Gödel que estableix un límits en el coneixement (sobretot l’artifici de la seua demostració), d’ací a mil anys fóra l’única obra que encara perduraria en la memòria del cim de la ment humana. Poca broma.