Seguim amb els actes pel referèndum. Amunt i avall. Els de Taradell han penjat sencera la meua intervenció de l’altre dia. Ací la teniu repartida en dos vídeos.
“El catalanismo no ha producido en este tiempo ninguna renovación teórica. Si quiere que le sea sincero, yo creo que el nacionalismo catalán no ha existido nunca.. Prat no era mas que un regionalista. El nacionalismo, si es nacionalismo de verdad, lleva al independentismo. Y como ésa es una vía cerrada, nefasta para Cataluña, sólo queda un nacionalismo enloquecido que es separatista en el fondo y un regionalismo que toca las teclas que en cada momento puede tocar sin mayor perspectiva política.”
Entrevista a Jordi Solé-Tura (escrita amb entusiasme per Arcadi Espada) a El País l’any 1992
L’aportació més important de Jordi Solé-Tura no va ser, com avui recorden, el seu paper de redactor constitucional. A parer meu, amb permís de la seua noble lluita contra la dictadura, la seua principal aportació ideològica i allò pel que serà recordat va ser la seua definició del nacionalisme català com una ideologia burgesa, negant de forma apriorística els seus orígens populars. Negant-la i amagant-la. Els historiadors ja fa temps que van desmuntar per complet les seues peculiars idees expressades en aquell llibre dels anys setanta però no costa molt trobar el rastre d’aquells conceptes en la política d’una determinada esquerra d’aquest país. Per desgràcia.
Amb això del referèndum porte uns dies de vinga trànsit, acte públic, míting àdhuc. Ahir a Vilafranca del Penedès. Més o menys com per tot arreu un ambient molt animós. Van omplir el teatre i es va quedar gent fora i tot perquè les mesures de seguretat no permetien fer entrar més gent. I això que el personal pagava!
Com en altres llocs el més impactant és veure com de transversal ha esdevingut l’independentisme. Hi vam parlar molta gent, de Vilafranca i de fora. Em van impressionar Joan Solé i Joan Cuscó, em va frapar la manera serena i contundent de Montserrat Carulla, em va fer riure de valent Joan Reig (que em va regalar el seu darrer disc, per cert…) Al final vam parlar els dos Vicents, que alguns comencen a dir, és a dir el Sanchis i jo que cada dia semblem més els germans Dupont. I els tres-cents voluntaris, aviat és dit, van pujar a l’escenari per a acomiadar una sessió organitzada amb una professionalitat notable. Al final les dues cares visibles del moviment, els incombustibles Fèlix Simon i Jaume Claramunt van cloure l’acte i encara van tenir temps per a reivindicar la Vegueria del Penedès. Quan eixiem ja hi havia uns xiquets enganxant cartells per a un altre acte que faran la setmana vinent: “Vilafranca pel Sí”. Esperem-ho.
+El 3 de 8: Un crit de llibertat
+Penedès Televisió: Cal Bolet ple en l’acte central de Vilafranca Decideix!
Continuem ensenyant potetes de la nova VilaWeb (en queden moltes més…) Avui hem ensenyat per primer vegada la ‘placa exposició’ –en aquesta casa diem ‘placa’ a cadascun dels blocs horitzontals que construeixen la portada.
La placa exposició és un flash que permet passar de forma interactiva fotografies i textos –de fet qualsevol cosa. L’estrena ha estat per a presentar un seguit de fotografies inèdites de la guerra del 36 que pertanyen a un llibre que tot just acaba de publicar Dau Edicions. Hem demanat al responsable de l’edició Jordi Casassas que les comentara i hem publicat text i fotos de manera que es poden anar passant com en un àlbum.
La versió per a l’interior de la notícia la trobareu ací
Feia unes setmanes que el Montferri, el meu bar favorit a sota de casa, tenia les persianes tancades. El senyor Josep, l’amo, era a l’hospital amb problemes importants i la família havia decidit concentrar-se al seu voltant. Una sàvia i assenyada decisió ja que hi ha moments en els quals res pot passar per davant de l’estima.
El dia que van tancar -jo entrava i em vaig quedar preocupat en veure com de desconcertat estava l’Emili- van posar un cartellet a la porta demanant unes disculpes que no calia perquè tots els veïns només pensàvem en la salut d’un home que l’any passat va fer cinquanta anys al peu del canó, obrint cada dia el bar, sempre assegut en la cadira de sota la televisió, a la boca de la cuina, sempre saludant amb un sonor Bon Dia! que més ser dit esclatava, sempre guaitant, com el bon cambrer que era, si necessitaves res. Ell era el primer en veure quan tocava dur el cafè i s’entestava en deixar-me el diari, encara que l’estiguera llegint ell. I jo, que sóc fill de bar, apreciava sobremanera aquestes mostres de professionalitat que em feien pensar sovint que no cal moure molts milions per a ser un gran empresari i encara menys per a ser una bona persona. El senyor Josep ho era amb el seu modest bar de la cantonada de Sepúlveda amb Viladomat. Modest però indispensable per a tots nosaltres. Impossible de substituir.
Ell podia dir amb la boca plena d’orgull que havia treballat i havia fet la seua faena matí a matí durant cinquanta anys seguits, amb la força de les seues mans i el seu cap i que ho havia fet guanyant-se el respecte unànime de tots els qui acudíem al Montferri, siga per un cafè matiner, siga per un dels extraordinaris dinars que fan –l’únic lloc de Barcelona on es dina com a casa, segons l’Assumpció. Ho deia, content, l’any passat quan va fer cinquanta anys que s’hi va instal·lar allà mateix mentre gaudia, gaudíem tots, de la millor temporada del seu estimat Barça i mentre mirava de reüll la foto de la casa del poble –a Cubells, allà on tornava sempre– estratègicament penjada supose que per ell mateix al davant de la seua cadira favorita.
Avui he passat per davant de la porta i, massa tard, he vist que el senyor Josep era mort. He preguntat al forn i m’han dit que va morir al cap de setmana, mentre nosaltres érem a València. M’ha sabut greu no haver-lo pogut acomiadar com es mereixia.