Ma mare fa avui, dia dels innocents, setanta anys. Em va tindre quan era molt joveneta, segurament massa. Son pare havia mort i havia de casar-se ràpid amb un home, mon pare, que ajudara a tirar endavant la família. D’això fa tant de temps que no sé si ella pot recordar-se’n massa bé. Jo avui, però, no oblide que és el seu aniversari. Un aniversari rodó.
Tots, supose, tenim bons records de les mares, de quan érem xiquets. Jo en tinc molts. Alguna vegada he explicat que una de les imatges més perfectes que conserve de la felicitat és quan plovia molt. Com que les escoles quedaven a l’altra banda del barranc i el record de la riuada era recent ma mare no ens deixava anar a escola. Obria un poc la finestra amb un got de llet a la mà i ens deia que ens la prenguérem i que dormirem una miqueta més. Crec que des d’aleshores poques coses m’agraden més que despertar-me sense pressa…
Quan mire endarrere me n’adone ara que tot aquells anys eren anys d’una duresa extraordinària -cosa de la qual no n’era conscient aleshores. Els meus pares van treballar molt i molt dur. A casa teníem un bar i aquesta és una feina ingrata i molt obligada, de les pitjors. Mon pare vivia al taulell i ma mare a la cuina. Literalment. I ens havien de fer créixer a nosaltres i als meus cosins ja que casa era una mena de matriarcat de ma güela on no fèiem, ni fem encara, distinció entre cosins i germans. Només ells dos i els meus oncles saben quanta faena va ser això i quin preu tan alt va tenir per a les seues vides.
Ma mare, especialment, va treballar molt. I ho va passar malament. El cos no li ajudà i només la constància i la persistència li ha permès al llarg dels anys dominar els problemes de salut i mantenir-se tan bé com per a arribar als setanta anys en unes condicions de les millors que recorde. Ho ha fet amb una fortalesa inusitada. Supose que els anys de la postguerra devien ser molt difícils -es va morir el pare i una germana, entre altres desastres. El cas és que ella desenvolupà una tenacitat i una decisió monumentals. Sempre m’ha admirat la força amb la qual li brillen els ulls quan ha de defensar les coses en les quals creu, quan ha de prendre una decisió que posa en joc alguna cosa, quan ha de donar un alto a algú que es passa.
Perquè malgrat el seu cos feble ma mare és una dona forta. De les més fortes que mai no he conegut. Forta en els seus principis, en les seues idees, en la defensa dels seus. Hi va haver uns anys que crec que ella no entenia la meua manera de viure però em defensava igual o més encara davant qualsevol que diguera la més mínima cosa contra mi. Això ni ho he oblidat ni ho oblidaré mai. Als pobles de vegades la gent pot ser molt cruel i ella va saber anar sempre amb la cara alta, ben dreta, amb una dignitat que m’emociona passats els anys.
Ma mare em va ensenyar moltes coses. Em va ensenyar a creure. A creure que si vols pots. A ser generós amb els altres. A respectar les diferències. Els seus amics i les seues amigues sempre han estat gent especial, molt interessant i per això mateix diferent. I ella és i ha estat molt amiga dels seus, pensaren el que pensaren l’altra gent.
Però sobretot em va ensenyar a no ser hipòcrita, a donar la cara, a dir el que pense. A fer front a les coses que passen sense buscar explicacions rares. Un dia em va dir que era millor no dir mentides, però no perquè fora pecat sinó perquè després és molt difícil recordar la versió que has donat. Em va impactar, especialment, perquè ella és profundament cristiana, cristiana de veritat, no beata d’església i sé quin valor tenia per a ella dir això.
Per sort aquests últims anys han estat especialment feliços per a tots nosaltres. Amb daltabaixos com ens passa a totes les famílies però molt bonics. Els meus pares jubilats han sabut trobar una interessant manera de viure suaument, slow que en diuen ara, i tots plegats hem pogut gaudir de moltes estones molt agradables. M’agrada abraçar-la i m’agrada riure amb ella, m’agrada explicar-li històries i escoltar les que ella em conta.
Fa uns mesos els vaig regalar un ordinador i la veritat és que tots dos m’han sorprès fent-se uns internautes de por. Cada dia miren diaris, blocs, revistes i tota classe de pàgines, entre les quals inevitablement aquest bloc meu. Per això, avui que fa setanta anys, he pensat que havia d’escriure aquest text per desitjar-li molta felicitat i molts més anys de vida que puguem passar tots junts. Un beset.
