Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Feia unes setmanes que el Montferri, el meu bar favorit a sota de casa, tenia les persianes tancades. El senyor Josep, l’amo, era a l’hospital amb problemes importants i la família havia decidit concentrar-se al seu voltant. Una sàvia i assenyada decisió ja que hi ha moments en els quals res pot passar per davant de l’estima.

El dia que van tancar -jo entrava i em vaig quedar preocupat en veure com de desconcertat estava l’Emili- van posar un cartellet a la porta demanant unes disculpes que no calia perquè tots els veïns només pensàvem en la salut d’un home que l’any passat va fer cinquanta anys al peu del canó, obrint cada dia el bar, sempre assegut en la cadira de sota la televisió, a la boca de la cuina, sempre saludant amb un sonor Bon Dia! que més ser dit esclatava, sempre guaitant, com el bon cambrer que era, si necessitaves res. Ell era el primer en veure quan tocava dur el cafè i s’entestava en deixar-me el diari, encara que l’estiguera llegint ell. I jo, que sóc fill de bar, apreciava sobremanera aquestes mostres de professionalitat que em feien pensar sovint que no cal moure molts milions per a ser un gran empresari i encara menys per a ser una bona persona. El senyor Josep ho era amb el seu modest bar de la cantonada de Sepúlveda amb Viladomat. Modest però indispensable per a tots nosaltres. Impossible de substituir.

Ell podia dir amb la boca plena d’orgull que havia treballat i havia fet la seua faena matí a matí durant cinquanta anys seguits, amb la força de les seues mans i el seu cap i que ho havia fet guanyant-se el respecte unànime de tots els qui acudíem al Montferri, siga per un cafè matiner, siga per un dels extraordinaris dinars que fan –l’únic lloc de Barcelona on es dina com a casa, segons l’Assumpció. Ho deia, content, l’any passat quan va fer cinquanta anys que s’hi va instal·lar allà mateix mentre gaudia, gaudíem tots, de la millor temporada del seu estimat Barça i mentre mirava de reüll la foto de la casa del poble –a Cubells, allà on tornava sempre– estratègicament penjada supose que per ell mateix al davant de la seua cadira favorita.

Avui he passat per davant de la porta i, massa tard, he vist que el senyor Josep era mort. He preguntat al forn i m’han dit que va morir al cap de setmana, mentre nosaltres érem a València. M’ha sabut greu no haver-lo pogut acomiadar com es mereixia.