Mails per a Hipàtia

El pare del meu cunyat Jose mor i l’hem d’enterrar el dia de Nadal mateix. Sensació estranya. Baixe i puge amb el temps just per anar a Montcada on ell va ser director durant molts anys de l’institut al qual jo mateix anava. M’impressiona veure l’església plena quan és la vesprada de Nadal. Pràcticament tothom, companys seus inclosos, es refereix a ell anomenant-lo Don Angel, amb aquest ‘Don’ que en aquestes circumstàncies té molt de respecte compartit, però també de consideració i reconeixement a un home que feu de mestre tota la seua vida i que mereix per això el títol.

Els carrers lluen la il·luminació de nadal mentre el cotxe de morts s’emporta el taüt i jo procure estar tan aprop com puc de la meua germana. No fas una altra faena en estos casos que estar a la vora; a disposició. Ella i Jose fan front al ritual amb una dignitat que m’impressiona. Jose sempre m’ha inspirat aquesta imatge de serenitat, equilibri i dignitat. Però Marita és la germana menuda, sempre ha sigut una xiqueta per a mi i avui la veig de sobte allà en el primer banc de l’església com una dona gran, amb una bellesa serena que transmet calma i dolçor. Al seu costat, sempre abraçada pel seu fill, la mare de Jose no para de plorar que supose que és l’únic que deus saber fer quan falta l’home amb el qual has compartit els teus dies. I nosaltres, avui també encabits en els primers bancs de l’església com tantes nits ens entaulem a la terrassa, ens mirem amb els ulls entelats i el cap cot. Jo crec que volem fer tanta família com ens siga possible, inundant-nos de petits gestos els uns als altres -un bes, una mà, un colpet a l’esquena, un somriure que ho diu tot.

És nadal, un nadal ben estrany que malauradament recordarem cada any.